Li diuen justícia...

Des que Montesquieu enuncià, a L’esperit de les lleis, la teoria dels tres poders de l’Estat, han passat gairebé tres-cents anys. La història des de llavors ha estat una constant lluita per establir sistemes democràtics basats precisament en la separació dels tres poders: legislatiu, executiu i judicial.

Si més no, a l’Estat espanyol es dona un fenomen realment curiós. Un fenomen amb un doble vessant: d’una banda, des de la dreta s’instrumentalitza la justícia i, de l’altra, es pretén sacralitzar-la. Funciona així: es porten als tribunals totes aquelles qüestions que no s’avenen amb els seus interessos, malgrat que siguin fruit d’iniciatives polítiques del poder legislatiu o executiu, i, alhora, s’exigeix que les decisions judicials no siguin criticades.

Davant d’aquesta equació perversa, cal fer una sèrie de puntualitzacions.

Els tres poders són susceptibles de crítica, inclòs, naturalment, el judicial, que, per cert, és l’únic que no emana directament de la voluntat popular.

A l’Estat espanyol, per mor de les renúncies que els demòcrates van fer durant la transició-transacció, una gran part dels membres del sistema judicial tenen un escandalós biaix dretà, conservador i fins i tot retrògrad. No debades, els jutges del repressor Tribunal d’Ordre Públic franquista van passar, d’un dia per l’altre, a formar part del Tribunal Suprem. I ben bé que s’ho van muntar per establir mecanismes que afavorissin els seus hereus ideològics en la carrera professional.

Tots i totes tenim al cap multitud de casos en què la doble vara de mesurar ha estat evident segons si es jutjaven persones i/o administracions d’esquerres o de dretes; la velocitat de creuer per a uns i la lentitud de tortuga per a altres; interrogatoris sexistes, sentències escandaloses, arxivaments sense sentit, ulls clucs davant de noms ben coneguts... No cal enumerar-los: omplirien tot l’article.

Si més no, em vull centrar en la idea inicial. Les ciutadanes i els ciutadans no només tenim el dret, sinó també el deure cívic, de criticar, qüestionar i rebutjar les sentències i els autos que considerem injustos. Igual que ho fem amb les accions dels legisladors o dels governants. Hem d’acatar les sentències —no en tenim cap altre remei—, però som absolutament lliures de mostrar-hi el nostre desacord.

I això, en tots els àmbits: des de la persecució de la dona d’un president del govern fins a la imposició d’unes mesures cautelars absurdes per afavorir els interessos monetaris d’uns pocs. Perquè li diuen justícia, però massa sovint l’aplicació interessada de la llei no té res a veure amb la justícia.

Cal canviar i millorar el sistema, i la primera passa per poder-ho fer és dir les coses pel seu nom.

Eduard Riudavets