Eleccions, la clau està en el nivell de mobilització

16 Novembre 2026
Eleccions, la clau està en el nivell de mobilització

Quan estem encarant ja la recta final cap a les eleccions, els petits moviments en la tendència del vot detectats a les darreres enquestes mostren com els canvis es van produint a l’interior dels dos grans blocs, molt més que entre la dreta i l’esquerra, si és que encara resulta vàlida aquesta divisió. De tal manera que en el bloc de la dreta els moviments consisteixen en un constant transvasament de la intenció de vot del PP cap a Vox, i en el bloc de l’esquerra, en una lleugera però també constant fuita de vots del Front Ampli cap al PSOE.

Convèncer, per tant, els votants que encara es mostren indecisos, que dubten entre anar o no a votar i, si hi arriben a anar, cap a qui es decanten, pot resultar vital per al resultat final i, en conseqüència, a partir d’ara tots els esforços s’orienten a fer votar… a fer votar les mateixes candidatures, tenint en compte que tampoc no convé a tots per igual que augmenti el percentatge de participació.

Diuen els entesos que, si la participació és superior al 70%, les possibilitats que els socialistes puguin remuntar el desastre que fins ara han vaticinat quasi totes les enquestes per a les seves candidatures poden anar augmentant de manera progressiva, i ells mateixos no es cansen de dir que, si s’arriba al 75% de participació, l’esquerra aconseguirà els 176 diputats que asseguren la majoria absoluta sense necessitat de pactar amb altres forces.

L’esquerra de l’esquerra, aglutinada en un Front Ampli que ha costat massa temps construir, i que en el procés de construcció ha mostrat de manera massa estrident les diferents visions dels grups que el componen, necessita també un temps, amb el qual no compta, per convèncer de la seva utilitat política un electorat massa cremat i incrèdul que es pregunta pels motius que han duit l’actual govern de coalició a no abordar amb prou força les polítiques que ara prometen en qüestions tan vitals i sensibles com és el problema de l’accés a un habitatge digne.

No es fien tampoc d’un PSOE que, a les enquestes, primer ha rebut un fort correctiu com a càstig per la seva política poc decidida, però que després està aconseguint remuntar, si bé ho fa a costa dels vots de la seva esquerra, i arriben a la conclusió que, com més creixen els socialistes, més es debiliten ells i, per tant, menys capacitat tindran de condicionar les polítiques d’un hipotètic govern de coalició progressista.

I no és gens fàcil trobar l’equilibri entre la necessitat vital de diferenciar-se sense rompre, de manera massa estrepitosa, la voluntat d’entesa per a l’endemà del 29 N. El PSOE ho sap i intenta continuar creixent a costa de l’esquerra que demà li resultarà vital per poder governar i, en resposta, l’esquerra radicalitza el seu missatge i assegura que aquesta vegada Sánchez no podrà imposar les seves polítiques moderades sense rebre envits molt més contundents i, així, en una espiral sense fi, encara no queda clar a qui acabarà afavorint.

A la perifèria, en canvi, on els partits sobiranistes han decidit anar en solitari o en els pocs llocs on l’esquerra estatal ha entès que qui havia de liderar les llistes eren els sobiranistes d’esquerra, l’increment en les expectatives de vot s’ha disparat, com és el cas d’Esquerra Republicana, que podria créixer fins als 10 o 12 escons respecte als 7 actuals, deixant molt enrere l’actual empat en la representació d’un partit com és Junts, amb el qual es reparteixen el segment de vot independentista; Bildu, que podria doblar la representació del PNB; el BNG, que podria triplicar els seus vots, o Adelante Andalucía, que podria irrompre al Congrés amb 3 o fins i tot 4 diputats.

A les Illes Balears, l’entusiasme creïble, però sense eufòries que altres vegades han resultat esterilitzants, que genera la candidatura conjunta de l’esquerra, liderada per la preparada i jove Carme Gomila, dels sobiranistes Més per Mallorca i Més per Menorca, que està sabent conjuntar contundència en els missatges amb un somrís permanent, que li permet encarnar una imatge atractiva del canvi rotund en el contingut, però que es defensa des d’unes formes amables, fa preveure un bon resultat que consolidaria una tendència que la candidatura de Vicenç Vidal ja va demostrar el 2023.

Sigui com sigui, els deu dies que resten de campanya seran vertiginosos, sens dubte, i serà la capacitat de mobilització dels votants encara indecisos la que decidirà el resultat, tal com ha succeït en les darreres eleccions a llocs tan llunyans com el Brasil o els EUA, on s’ha aconseguit rompre una onada ultraconservadora fent efectiva la feina de la formigueta, aquell picar pedra tan eficaç, la que els ha duit a no deixar perdre ni un sol dels vots possibles, aconseguint que cada partidari es convertís en un propagandista i es creés així un efecte multiplicador, donat que no hi ha cap mena de dubte, qui millor pot convèncer un indecís és qui ha estat indecís fins fa poc temps.

Ramon Orfila i Pons

Notícies relacionades

Temes