El món necessita l’esperança perquè hi hagi un canvi

Mantenir l’esperança és un acte polític de resistència al sistema que ens vol passius i abnegats. És l’aliment que ens pot motivar a ser actius, fent accions per a un món millor perquè confiam que tenen un impacte. Mantenir l’esperança activa és l’actitud que possibilita canvis i transformació perquè ens duu a actuar confiant que són possibles, tot i la incertesa. L’alternativa, la desesperança, ens paralitza i ens aboca a deixar en mans del sistema la decisió del devenir del món. Si no hi ha esperança, no hi ha acció i, per tant, no hi ha canvis.

Avui dia hi pot haver un cert sentiment generalitzat que vivim en un món que va de mal en pitjor. Certament, hi ha situacions injustes i doloroses com les guerres, els impactes del canvi climàtic, les violències i discriminacions estructurals (el masclisme, el racisme...) que malmeten els drets humans bàsics de moltes persones. Això és una realitat i és global i és el que ens pot provocar la síndrome del món cruel (percepció psicològica que fa que vegem el món més perillós, cruel i hostil que el que és en realitat). Les notícies (en realitat, els que les elaboren) també contribueixen a magnificar aquest sentiment perquè dediquen més energies a mostrar aspectes negatius del que passa al món que positius i això agreuja encara més el desànim i pessimisme en mirar cap al futur.

Segons el filòsof José Carlos Ruiz, anteriorment ja anomenat, el sistema s’ha encarregat de fer-nos perdre l’esperança per desactivar tota possibilitat i intent de canvi d’aquest, de manera que adoptem una actitud de conformitat i adaptació més fàcilment. I hem perdut tant l’esperit crític que ens deixam endur per aquesta síndrome i llavors pensam que no hi ha res a fer per millorar el món. El sistema neoliberal ha aconseguit que pensem que no hi ha alternativa, que no hi ha possibilitat de revolució.

La pregunta a fer-nos és: a qui li interessa que no fem res? La resposta ens la podem imaginar… A qui beneficia que això sigui així? A uns pocs que, fent molt de renou i dominant el relat, es van enriquint i fan que semblin molts però que segueixen essent uns pocs amb molta habilitat per aconseguir el que volen. Davant això, podem caure en el pensament que tothom mira per ell i també fer-ho noltros o bé activar l’esperit crític i resistir-s’hi reconnectant amb l’esperança que es pot construir un altre món. La meva proposta és:
 

• Resistir-se a normalitzar les injustícies i desigualtats. N’hi ha que creuen que néixer pobre forma part de la naturalesa d’algunes persones. Però no deixa de ser una construcció social, igual que les injustícies i desigualtats que estan a l’origen: són fruit del devenir i de les decisions que els pobles i els seus dirigents han anat prenent al llarg de la història. Tal com decreta la Declaració universal dels drets humans de l’any 1948, totes les persones tenen dret a tenir una vida digna, independentment del seu lloc de naixement, sexe, ètnia, religió, idioma i ideals polítics. Als EUA, en les darreres eleccions de mitjan mandat, la gent ha començat a expressar que això és el que volen per rebatre les polítiques indiscriminades i despòtiques del senyor Trump. Per tant, si al país més poderós del món la gent s’està mobilitzant per defensar la igualtat i la justícia, hi ha esperança.
   
• Resistir-se a acceptar que no hi ha res a fer. Cada petit gest compta, inclús aquells que fem sense cap intenció d’impactar però que inspiren d’altres que ens han vist o escoltat i s’encoratgen a seguir-nos. Un símil d’això seria el que passa quan una gota cau dins una superfície d’aigua: aquella gota provoca moviments expansius al voltant d’allà on ha caigut i el seu impacte arriba enfora. És la màgia del contagi, que requereix confiança i entusiasme en el que una està fent, que és allò que més falta fa ara mateix: persones que, tot i els obstacles, segueixin endavant guiats per la convicció dels seus ideals. Francesc Torralba, filòsof i pare que va viure la pèrdua en un accident d’un fill, explica en el seu llibre “Anatomia de l’esperança” la importància de la confiança en el futur, tot i viure un moment o context d’incertesa. La confiança és el que ens donarà força per orientar-nos i seguir. I l’esperança necessita dosis de confiança.
   
• Resistir-se a creure que les persones són dolentes per naturalesa. Segons explica Rutger Bregman (historiador) en el seu llibre “Dignos de ser humanos”, en qualsevol situació crítica o extrema que s’ha viscut en la història de la humanitat (guerres, terrorisme, accidents, fenòmens meteorològics adversos...), s’ha demostrat que la primera reacció de les persones és col·laborar mútuament, ajudar-se i solidaritzar-se. Aquesta naturalesa humana hi és també present en les persones del nostre voltant proper com ara veïns, companys de feina, amistats, amb qui compartim aficions... Aquesta informació ens fa arribar a la conclusió que, quan tenim un tracte i vincle proper amb algú, som capaços de veure la bondat en l’altre. En canvi, dins l’imaginari social, davant tot allò que no coneixem, es generen idees i creences de desconfiança i prejudicis (com davant la migració, persones empobrides i altres). Per tant, la recepta és connectar-nos humanament per fer emergir la bondat que tots i totes duim a dins alhora que limitar el consum de notícies que ens arriben de la televisió, xarxes i altres portals, cercar informació constructiva i conèixer les històries de vida que hi ha darrera els fets de les persones.
   
• Resistir-se a pensar que l’individualisme i el materialisme són el camí de la felicitat. En un món materialista i superficial, la felicitat la podem sentir d’una manera efímera i passatgera però no ens dona benestar perdurable. Allò material ens fa acomodar-nos. Per això, en una societat d’abundància, més que mai, cal trobar un propòsit més enllà del fet material perquè si no va a la deriva. Un experiment que va fer John Calhoun (etòleg americà) amb ratolins va demostrar que, en una societat que compta amb els recursos materials necessaris però que no té propòsit social, s’autodestrueix. I si anam a l’essència del que defineix una societat hi trobarem la recepta d’aquest propòsit: és un conjunt d’éssers socials que ens necessitam els uns als altres i, per tant, la comunitat és la nostra raó de ser i existir. Així, en l’individualisme no hi trobarem mai la felicitat que requereix, sens dubte, el fet grupal i comunitari. La recepta és idò clara: l’esperança està en cuidar les nostres relacions, la tribu, allò que forma part de la nostra pròpia naturalesa. És ben senzill: deixar d’anar contranatura.
   

En conclusió, per tenir esperança necessitam resistir-nos a acceptar els preceptes que ha anat sembrant el sistema neocapitalista i ser crítics recordant que el món el construïm entre tothom, amb les nostres emocions, pensaments i accions. A mi em guia la filosofia que hem de ser inconformistes amb les injustícies que hi ha al món i activar-nos per fer canvis que han de començar per una mateixa. I el que poguem fer per millorar el nostre entorn proper, per poc que sigui, sempre serà una llavor local per a un món global millor. És necessària una revolució, pacífica però sorollosa, per contrarestar l’energia d’algunes ideologies que estan avançant amb força. La proposta és utilitzar les mateixes estratègies que ells: la paraula i la convicció en allò que deim i feim. Com en Carles Alberola, que ha guanyat el Premi Born de Teatre 2026 amb el text “Llàgrimes de marbre”, que ha utilitzat l’escriptura teatral per defensar que “les bones persones, les bones paraules i les bones accions fan canviar el món i que poden fer que la vida sigui molt millor al nostre voltant”.

Què pot passar si ens ajuntam moltes persones que tenim esperança? Endavant!

Laura Anglada Seara