Abascal a Menorca

Diuen els entesos que la primera condició per guanyar unes eleccions és aconseguir mobilitzar els mateixos partidaris, i deuen tenir una bona part de raó, si tenim en compte que malament pots convèncer els altres si tu mateix no estàs convençut d’allò que prediques.

És per això que, en aquestes primeres setmanes de precampanya, la totalitat de les forces que es presenten a les eleccions generals convocades per al 29 de novembre estan intentant mostrar imatges d’actes plens a vessar de gent que, amb algunes fileres dels més fidels entre els assistents asseguts darrere el faristol des del qual el líder s’adreça a la gent que, de manera invariable, aplaudeixen entusiasmats qualsevol intervenció dels seus líders, riuen les seves gràcies i els seus acudits per molt que resultin fats i poc imaginatius i encara menys graciosos, de tal manera que moltes vegades tens la sensació que s’aplaudeix quan toca i segurament que sense haver escoltat de manera massa reflexiva la intervenció que aclamen. L’anècdota de la intervenció de Núñez Feijóo en la qual afirma que a Espanya “s’aplaudeix l’indecent” i provoca una estrepitosa salva d’aplaudiments és tot un símptoma del que dic.

Idò segurament que ens trobam davant una de les campanyes electorals amb un nivell més alt de mobilització, amb actes multitudinaris i amb una particularitat poc vista fins ara, almenys amb la dimensió que ha arribat a prendre, i és l’existència, moltes vegades i quasi sempre que el convocant de l’acte sigui l’extrema dreta, d’una contra mobilització que acaba congregant tanta o més gent que la convocatòria inicial.

És que el que ha succeït el passat cap de setmana a Menorca amb l’acte organitzat per VOX, que ha congregat uns centenars de persones a la plaça de la Conquesta de Maó, amb la intervenció d’Abascal com a principal orador i un desplegament mai vist de banderes espanyoles, que s’ha vist contestat per uns altres centenars de persones, possiblement més que les primeres, que a la veïna plaça de Santa Maria, amb els seus crits d’“Aquí som els antifeixistes” o “Menorca serà la tomba del feixisme”, han manifestat el seu rebuig a la presència a l’Illa del líder de la dreta més extrema, la que coincideix amb l’allau de forces neofeixistes que s’escampen i fins i tot governen per bona part d’Europa, és una imatge que no es donava a Menorca des de les primeres convocatòries electorals de la Transició, i que m’ha fet recordar aquella imatge entre divertida i dramàtica d’una furgoneta amb les sigles d’AP, cridant eslògans en favor del partit de Fraga Iribarne, a les portes de l’American Bar, la Universitat Americana com el solia anomenar amb ironia el recordat Tirs Pons, i que va ser contestada per un parell de dotzenes de vells republicans que allà se solien congregar i que cantaven l’Internacional puny en alt.

S’ha de reconèixer que el partit d’Abascal, tot i haver patit crisis intestines que han provocat desercions o expulsions sonades, està aconseguint polaritzar la campanya i fa que una bona part de l’electorat de dretes es decanti, almenys a les enquestes, en les seves preferències per VOX en perjudici del PP, que veu com perd votants en favor d’una dreta que resulta més autèntica.

Feijóo, a qui algunes vegades m’he permès la llibertat de batejar com a Don Pésimo, conscient que perd vots cada dia que passa en favor del partit ultradretà, no sols ha assumit que no tindrà més remei que pactar amb ells si vol governar, oblidant aquella teoria que defensava fins fa poc, segons la qual qui havia de governar era el partit més votat, sinó que està fent seus els elements més radicals del programa de VOX, sense veure que amb algunes de les seves proclames cada dia més decantades cap a posicions radicalment dretanes, potser pot aturar el degotís de vots que li fugen cap a la dreta, però de fet està renunciant a un espai del centre polític que el seu principal adversari, el PSOE, intentarà ocupar.

La imatge d’un PP i el seu líder, posant en dubte el sistema de pensions, o la necessitat d’incrementar el salari mínim, o proposant que siguin les mútues, normalment en mans de la patronal, les que controlin les baixes laborals, anunciant la derogació de lleis d’un contingut progressista com són les de l’avortament o la de l’eutanàsia, o la de memòria històrica, anunciant l’eliminació del Ministeri d’Igualtat amb tot el que implica de relegar polítiques contra la violència de gènere o generadores d’una igualtat més gran entre homes i dones que encara s’està molt enfora d’abastar, no fa més que continuar engreixant la dreta més autèntica que representa VOX, i fa perdre al seu partit un espai, el centre, que històricament han festejat els dos grans partits.

Tenc la sensació que les tendències de vot es mouen en qüestió de pocs dies, i que queda ben clar que els partits sobiranistes mantenen i fins i tot augmenten la seva presència, mentre el PSOE mostra símptomes d’anar-se recuperant d’una situació que era desastrosa, i, per contra, el PP es va debilitant en favor de VOX, que creix dia a dia, i continua sent una incògnita si l’esquerra de l’esquerra serà o no capaç de capitalitzar la mobilització creixent del que podríem anomenar l’esquerra sociològica i dels joves indignats que tenen molt clar contra què lluiten, però que ningú no sap encara cap on orientaran els seus vots, si és que voten. El que és segur és que, amb algunes de les recents actuacions de la policia antiavalots per tot arreu, i fins i tot a Menorca, serà molt difícil que optin pels socialistes si tenim en compte que la responsabilitat darrera de les actuacions policials radica en el ministre Marlaska i els seus delegats del Govern.

Serà llarg però intens el procés fins a arribar al 29 de novembre.

Ramon Orfila i Pons