Eleccions el mes de novembre

La tensió viscuda al Congrés dels Diputats en el debat de convalidació dels reials decrets sobre habitatge és un baròmetre que permet calcular la incidència d’aquesta qüestió en la vida política, com a reflex del fet que, al carrer, també es viu de manera cada vegada més dramàtica cada un dels desnonaments.

De tal manera que la problemàtica de l’habitatge es troba en el primer punt del llistat dels que els ciutadans perceben com a principals preocupacions.

Els mateixos ciutadans de les Illes Balears senten que l’accés a un habitatge digne els resulta impossible en la pràctica per l’increment vertiginós dels preus dels lloguers, i no parlem de l’accés a un habitatge en propietat que queda molt enfora de l’abast de joves i famílies amb uns preus per metre quadrat que figuren entre els més elevats de tot l’Estat.

Prop de 25.000 famílies de les Balears tenen contractes amb una vigència a punt de caducar, i saben perfectament que l’increment del preu del lloguer farà impossible qualsevol renovació, mentre que la perspectiva de sortir al mercat immobiliari a cercar noves oportunitats, siguin de compra o de lloguer, s’ha convertit en una missió impossible.

És per això que les imatges dramàtiques dels darrers desnonaments han ferit molt de prop les consciències de molts ciutadans i especialment dels més vulnerables i dels més joves que han sentit al clatell l’agre alè del mercat que els condemna a cercar convivències no volgudes amb gent amb la mateixa problemàtica, compartint habitatge. I tot això mentre contemplen com el que va ser el seu domicili es converteix en un habitatge de lloguer turístic, massa vegades no legalitzat.

L’esclafit de protestes s’ha disparat per la percepció ciutadana que cada dia empitjora la situació en tant que grups inversors internacionals van engreixant les seves carteres de propietats amb finalitats especulatives.

En una paraula, la indignació de la ciutadania ha arribat a límits desconeguts a partir de la constatació que els habitatges han deixat de tenir l’ús per al qual es van pensar, per convertir-se en empreses turístiques o en inversions que multipliquen el capital dels fons internacionals que les van adquirint. 571 empreses posseeixen 270.000 habitatges: és una dada significativa de fins on s’ha arribat.

Quan la indignació coincideix amb l’existència d’un teixit associatiu, com és el Sindicat de Llogateres, disposat a lluitar de manera organitzada per canalitzar-la, es produeix un nou tipus de protesta, molt més permanent i amb objectius perfectament definits.

I la indignació ha pres la forma d’acampades a les places de les principals ciutats i de manifestacions cada vegada més multitudinàries.

L’esquerra, que està al capdavant del Govern de l’Estat, ha actuat, en els vuit anys d’estar al poder, de manera tímida i insuficient a l’hora de desenvolupar polítiques d’habitatge i, a la desesperada, ha intentat reaccionar per canalitzar la indignació, de manera que la part més esquerrana del Govern de coalició ha pressionat de manera contundent la part socialista que, tot i ser majoritària, no s’ha pogut resistir, entre altres coses perquè es jugava la continuïtat del mateix govern, i ho ha fet amb l’aprovació de dos reials decrets que cercaven de pal·liar la part més visible dels efectes que denunciaven els manifestants i els acampats. I la dreta, l’espanyola i la catalana, han derrotat el govern negant-se a avalar els decrets, abocant la minoria progressista a unes eleccions anticipades en les quals el debat sobre els problemes d’habitatge estarà en el centre de l’interès dels votants.

És una fuita cap endavant dels socialistes i de la seva esquerra, que s’hauran d’esmolar si volen recuperar la credibilitat davant els electors que ara es troben molt mobilitzats i que han mantingut, des de les places, la consigna “¿Dónde está el Gobierno Progresista?”. Tot un símptoma.

L’anàlisi de Pedro Sánchez parteix del fet que li és més fàcil afrontar una campanya amb aquest debat com a centre que tenir-hi qüestions com la immigració, la crisi de Ceuta o la corrupció que embruta les files socialistes.

Sigui com sigui, no ho dubtin, estem a prop d’un canvi d’era i serà cas de seguir atentament tots els moviments que ja es comencen a intuir, de les diferents forces polítiques.

Ramon Orfila i Pons