“No hi ha masclistes”

Totes les persones que treballem en el món de l’educació hem sentit parlar del “currículum ocult”, és a dir tot allò que es transmet sense explicitar-ho. Sovint es pot predicar un determinat valor mentre, de fet, és negat per l’activitat quotidiana.

Però aquest “currículum ocult” no és només present a les aules. La nostra societat està impregnada de discursos públics desmentits pels fets.

Ara per ara, ningú es declara obertament masclista. Tothom diu defensar la igualtat de gènere. Fins i tot la ultradreta cavernícola disfressa el seu ideari retrògrad sota un llenguatge conciliador. Fins i tot l’església catòlica fa mans i mànigues per maquillar la seva doctrina absolutament discriminatòria. Estem vivint en l’imperi del que és “políticament correcte”.

Però un decorat no pot amagar per sempre les misèries, n’hi ha prou amb un poc d’observació per veure que el masclisme de sempre és ben viu, que la concepció patriarcal de la societat encara condiciona -i vol seguir condicionant- la vida de les persones.

Des d’un arquebisbe que compara el dret a l’avortament amb el terrorisme, a la ridiculització de mesures com la baixa laboral per dolors menstruals feta pels poders mediàtics de la caverna, tot passant per l’enrenou generat per un cartell de festes que simplement esbossava la il·lusió per un futur d’igualtat… Tot això són exemples del més ranci masclisme, són demostracions que la llibertat sexual i la igualtat efectiva estan molt lluny encara.

Han estat necessàries moltes generacions de dones per aconseguir quelcom tan obvi com tenir els mateixos drets que els homes. Sobre el paper podria assemblar que la fita està aconseguida. No és així.

Ens queda el “currículum ocult”. Allò que no es gosa dir, però es fa. La desqualificació de les dones pel fet de ser-ho, l’estigmatització del plaer sexual, les dobles mesures…

No ens deixem enganyar: l’extrema-dreta i la dreta extrema, l’església catòlica i la judicatura, les forces armades i els cossos policials, pretenen perpetuar una societat on la dona té exclusivament un rol de dependència i submissió. Que hi posin al capdavant, en alguns casos, figures femenines pot ser encoratjador, però no significa en cap cas un canvi substancial. A més, malauradament, massa vegades forces progressistes també cauen en el parany de la mera escenificació.

La igualtat és un dret. Ningú pot ser discriminat pel seu sexe. Les dones, i també els homes, tenen dret a decidir sobre el seu propi cos. Premisses òbvies, però constantment vulnerades…

En definitiva, vivim en una societat profundament masclista, però en la qual tothom procura amagar, sota falsa retòrica, el seu masclisme.

Què dir més? Simplement que qualsevol discriminació és un atemptat contra els drets humans. Per tant, deixem-ho clar, igualtat sempre i arreu.