“Per un món millor: La humanització de l’era digital”

Tot comença amb una mirada, amb un somriure. És la forma de reconèixer a l’altre, de donar-li valor, visibilitzar-lo, davant la qual, l’altre no pot fer altre cosa que tornar-te un somriure. Es la forma més humana i bàsica de relacionar-se, de comunicar-se, sense paraules, d’enamorar-se, encara entre desconeguts i que sento que en l’era digital  en que vivim ens hi estem desacostumant.

L’era digital i de les noves tecnologies s’ha fet present i ha transformat molts aspectes de la nostra vida: la manera de fer feina, la manera de generar coneixement, de relacionar-nos amb l’administració, de comprar, la forma de fer activisme i participar, de relacionar-nos entre les persones, de conèixer gent…I ningú és aliè a l’avanç d’aquesta era: tots els col·lectius socials, econòmics, edats, gèneres, i zones geogràfiques…

Sense negar les grans oportunitats i millores que açò està generant, m’interessa observar l’impacte en el nostre comportament, en les nostres emocions, en la forma de comunicar-nos i relacionar-nos i, a la fi, en la pròpia felicitat.

Des de la meva mirada de sociòloga, i també com a ciutadana i mare de dos fills, adverteixo a mode d’humil pinzellada diverses qüestions relacionats amb l’era digital des d’aquest enfocament:

En primer lloc, observo que alhora que tenim a l’abast d’una manera immediata i extensa molta informació, també convivim amb certs riscos com la sobre informació i el que aquesta genera com és l’estrès i la dispersió, i també la desigualtat social en l’accés a aquesta informació per part de certs col·lectius i l’exclusió social que açò pot causar. En Jesús Briones (doctor en ciències de la informació i professor a diferents universitats) en un llibre que ha escrit sobre aquesta temàtica, fa una sèrie de preguntes encaminades a reflexionar sobre la sobre informació que tenim i sobre la capacitat d’assimilar aquest volum i aquesta immediatesa de la informació.

En segon lloc, és evident que l’era digital ha generat un canvi en les formes de comunicar-nos, tant a la feina, com a l’àmbit personal, amb una major immediatesa i facilitat que és una oportunitat per millorar la productivitat però també comporta certs riscs. Entre d’altres, el fet de multiplicar-se els canals de comunicació a través dels quals rebem aquests missatges d’un manera tan immediata dificulta que poguem focalitzar i concentrar-nos en el què esteim fent, ens genera una certa ansietat i pressa per estar al dia i donar resposta a tots aquests missatges. Quan abans existia només el telèfon i el correu postal, ara hi hem afegit en detriment d’aquests els mails, els whatsapp, les diverses xarxes socials…que els hi donam el privilegi d’interrompre la nostra vida en qualsevol moment i lloc. Segons na Jana Fernández, autora del llibre «Aprende a descansar», a més de la diversificació dels canals de comunicació, el fet que no hi hagi límit d’horaris està comportant pitjors nivells de benestar i de qualitat del nostre descans. Ella parla que ja s’estan acceptant termes com el «tecnoestrés» i la «tecnoansietat».

En tercer i últim lloc, la comunicació a través de les pantalles ens està facilitant la connexió digital entre nosaltres però a costa del risc d’una desconnexió emocional. Mentre ha facilitat reprendre el contacte amb persones amb les quals havíem perdut la relació i també una major freqüència en la comunicació entre els nostres «habituals», cal analitzar la qualitat d’aquesta comunicació. Es constata que cada vegada telefonam menys i agafem menys el telèfon en favor d’un augment dels missatges de text o àudio. Davant açò, segons un estudi que s’ha fet als Estats Units que evidencia que els joves són els que més eviten telefonar, un 81% dels joves enquestats, assegura sentir ansietat abans de fer una telefonada. Enric Soler, psicòleg relacional, assegura que la comunicació a través dels missatges de text o àudio ens permet reescriure o regravar aquests missatges i que açò fa que disminueixi la capacitat de comunicar-nos a la primera i en temps real, que és el que pot acabar generant ansietat. Jo hi afegiria que disminueix la naturalitat i espontaneïtat en les nostres relacions i les pot fer més superficials. El pitjor del que es coneix per síndrome de desconnexió emocional no és sols la dificultat d’identificar i entendre les emocions dels altres sinó les nostres pròpies i la dificultat d’expressar de tu a tu, d’una manera directa i en persona, el què veritablement sentim.

La mostra més simbòlica en una imatge d’aquesta desconnexió emocional és una reunió de persones en la qual cadascuna està amb el cap per avall mirant el mòbil. També a la feina, es dona la situació en que es prefereix enviar un mail a un company/a per comunicar-li alguna cosa que aixecar-se de la cadira o agafar el telèfon per xerrar-ne junts. I podríem seguir.

Les conseqüències són una societat més connectada digitalment però més desconnectada emocionalment amb el risc de generar més descohesió social per la falta d’empatia entre nosaltres. La forma de relacionar-nos a l’era digital ens està privant a través de les xarxes de l’efecte que genera un somriure directe, de l’energia que es sent i es rep en la comunicació directe, de poder entendre la comunicació no verbal.

A mode de conclusió, sense ànim de ser catastrofista ni negacionista amb les tecnologies, diria que la tecnologia en si no és dolenta, és una oportunitat, però cal estar atents amb l´ús que en feim d’ella i que reflexionem sobre si som noltros que la dominam o ens domina ella.

Pablo d’Ors, capellà catòlic i escriptor espanyol, parla que cal anar cap endins, vivim atordits amb tantes paraules, missatges, imatges, informació…Un desafiament és la lentitud, l’exercici lent de lo quotidià, l’autoconeixement, perquè la lentitud és plenitud i ens ajuda a estimar i sentir-nos estimats.

No deixem que les màquines, la tecnologia i l’era digital substitueixin la necessitat de les relacions humanes perquè no hem d’oblidar que elles, les màquines, no podran mai tenir emocions.

Fem possible aquest enamorament i màgia que ens possibilita la vida en directe i al natural i que l’era digital ens està limitant.

Quina ciutat volem? Quin futur volem?

Aixequem el cap, mirem-nos als ulls i fem un somriure a la vida perquè, com diu el grup de música mallorquí Xanguito en una de les seves cançons, «quan somrius, el món somriu amb tu». https://www.youtube.com/watch?v=7Uc3Z7CgDRM