Per tots és sabut que, per desgràcia, vivim temps convulsos. La polarització política, alimentada per una extrema dreta que -inexplicablement- creix a tot Europa, ha creat un cultiu que, per desgràcia, ha arrelat amb força a la societat.
Basta donar una ullada a les xarxes socials per adonar-se de les mostres d’odi i visceralitat que la gent hi aboca sense cap mena de filtre ni mesura.
Avui dic això per un fet que em va passar a nivell personal l’altre dia.
Tot va venir quan un “amic” de Facebook va compartir el vídeo (avui tot queda gravat, un altre fenomen que caldria estudiar) del batlle de Caldes de Malavella en el qual se’l veu amenaçant uns okupes amb una destral a la mà. És cert que els okupes porten pals, i el vídeo no esclareix com va començar tot, però el més xocant de tot és que aquest batlle -destral en mà- s’ha convertit en una mena d’heroi nacional. La majoria de comentaris alabaven i aplaudien aquest senyor. De fet, avui he llegit un comentari, amb to irònic -o pot ser no tant- que deia que a les pròximes eleccions treurà majoria absoluta.
Jo vaig entrar i vaig comentar que pensava que la solució, ni en aquest ni en cap cas, pot ser enfrontar-se a barrades i destralades. La resposta per part de persones conegudes i -pensava jo- que moderades i cabals en el sentit de que s’hi pot parlar seriosament i sense fer escarafalls va ser immediata: “si fos a casa teva a lo millor ho veuries bé”. Jo vaig insistir que no veig de cap manera que la solució puguin ser pals i destrals, i vaig tornar a tenir una resposta immediata: “idò, si venen a ca teva els pots convidar a dinar”, “prou de predicar aquest bonisme que prediqueu, que només fa que alimentar les posicions més radicals”. És a dir, que pensar que les coses no es poden mirar d’arreglar a barrades és “buenismo”, i fotre pals i destralades és la solució.
És cert que pot ser que el sistema no aclareixi amb prou rapidesa aquestes coses, i també és cert que ha de fer molta ràbia que t’ocupin la casa. Quan això passa seria necessari obrir el debat i tractar de canviar allò que no funciona prou bé; però entenc que per això fa falta debat i serenor, coses que actualment, per desgràcia, manquen en la nostra societat.
Amb tot això, un cas entre molts altres, el que voldria dir és que hem arribat a un punt en que es fa pràcticament impossible debatre tranquil·lament i amb coneixement sobre qualsevol cosa sense que, amb arguments molt primaris i mancats de fonaments, et tractin de radical, “buenista”, o altres coses pitjors. Si hem arribat al punt, com a societat, en que aplaudim les barres i les destrals i injuriem la paraula i la reflexió, crec sincerament que ens hem de replantejar moltes coses.
Això és una mostra petita però significativa d’aquest augment dels radicalismes del que parlava abans. Ens hauríem de plantejar qui promou aquests odis i per què ho fan, o on podem acabar si l’extrema dreta segueix avençant i calant en la nostra societat. Reflexionem sobre el motiu pel qual els mateixos que ens tracte de “massa bones persones” quan defensem el diàleg enfront situacions com la dels okupes, són, molts cops, els mateixos que defensen els atacs o les idees que promouen els grups d’extrema dreta diàriament amb el favor dels mitjans. Anem alerta amb qui ens posicionem, aturem aquesta cadena i no caiguem en antics errors.