Qui no es consola és perquè no vol

Diuen els "entesos" que l'estratègia de les companyies aèries, a l'hora d'anunciar un retard en els seus vols, sempre és la mateixa: primer anuncien un retard, lògicament" per causes alienes a la seva voluntat", per si de cas algú pensa a demanar indemnitzacions, un retard que, afirmen, ells mateixos estimen en 8 hores, indicant el número d'una finestreta en la qual podràs rebre més informació.

Quan fas l'intent d'acudir a la finestreta en qüestió reps com a única novetat que la causa són els "fenòmens meteorològics adversos" o “problemes mecànics relacionats amb la seguretat dels passatgers”, però, afegeixen en un to que sona a confidencial, "convé estar atent per què la companyia, sempre preocupada pel benestar dels seus passatgers, està intentant reduir les hores d'espera".

I sols amb això ja canvies l’actitud vital davant el tríbol que sempre representa un canvi de plans i passes d'estar indignat a estar lleugerament esperançat ... Fins que, quan menys t'ho esperes, torna sonar el "ding-dong" en els altaveus anunciant noves notícies i una veu tan metàl·lica com la primera, però que ara sona com a més agradosa, més simpàtica, et fa saber que s'ha aconseguit reduir el retard, que finalment sols serà de dues hores i quaranta-cinc minuts, "casualment" el temps just perquè la companyia s’estalviï les oportunes indemnitzacions. I una sensació de felicitat s'apodera dels passatgers que fins i tot fan un tímid intent d'aplaudir la robòtica veu que, en realitat, allò que ha fet és rentar-te la cara.

“Bo hem fet”, comentes satisfet amb els altres passatgers. “I tant, hauria pogut ser molt pitjor”, et responen. I tothom es felicita pel retard, pel retard limitat, podríem dir.

Idò, amb la política trumpista passa el mateix, la cara de felicitat del màxim mandatari de la Gran Bretanya, la setmana passada, quasi plorant de l'emoció per haver aconseguit que Trump "sols" imposi uns aranzels del 10% als productes que les Illes Britàniques exporten als EUA era tot un poema, i és que l'estratègia ha tornat a funcionar, l'amenaça de Trump d'imposar-ne el doble o el triple i finalment reduir-ho al 10% dona l'opció a anàlisis ben diferents segons "el color del meu cristall", pels britànics es veu com una victòria que en tost de matar la seva economia d'un cop, es vagi fent passa a passa. I per Trump representa haver aconseguit el que pretenia.

Ah, i amb la boca petita el govern britànic reconeix que amb l'acord pactat s'obliguen a importar més productes dels EUA, de tal manera que els nord-americans continuïn guanyant el que tenien previst i que es vagi consolidant la idea trumpista que Europa sempre ha pretès perjudicar els EUA, fins que ha arribat el “salvador Trump” per acabar amb aquesta pràctica. Per cert, no us sona cada vegada que els trumpistes, o el mateix Trump, es vanen de la capacitat del president d’acabar amb aquest tipus de situació, a aquella cançoneta: “Y se acabó la diversión, llegó el Comandante y mandó a parar”, dels anys immediats al triomf de la revolució cubana?

El dit, el retard anunciat era de vuit hores i finalment haurà quedat en sols quatre... Un èxit gros. Ja ho deia aquell pagès amb la seva saviesa apresa a la universitat de la vida: "Qui no es consola és perquè no vol"!!

Idò aquesta estratègia de comunicació es va consolidant i s’aplica en molts escenaris dels conflictes que assolen el món, Netanyahu carrega tintes i amenaça amb la destrucció definitiva de Gaza i amb empènyer els dos milions de palestins que allà viuen (o hauríem de dir que moren?) cap a les fronteres amb Egipte, al sud, esperant que aquells obrin les fronteres i buidant de palestins la franja que així quedaria en condicions d’acollir el mega-projecte faraònic-trumpista de transformar l’immens camp de refugiats que és ara, en la Ribera de l’Orient Mitjà, capaç degenerar sucosos beneficis als inversors.

I si per aconseguir el seu propòsit és necessari matar literalment de fam els 65.000 fillets que, segons denuncien els organismes internacionals, estan arribant a uns nivells de desnutrició que poden ser irreversibles, no té cap empatx en fer-ho, més tost li ve molt bé aniquilar uns quants milers més de palestins, si amb això manté contents als seus socis de govern ultra sionistes que admeten sense gens de vergonya que el seu objectiu és l’extermini d’un poble que amb el sol fet d’existir i d’ocupar el territori del qual pels sionistes està destinat a ser el Gran Israel, són l’impediment per la recuperació de la terra promesa del país que el seu Déu els va prometre.

Diuen els analistes que l’actual ofensiva militar de Netanyahu, que està tornant a assassinar milers de palestins, de qualsevol edat i condició, i del setge per fam, set i manca d’hospitals dels dos milions de gazians pretén, a curt termini, el desplaçament definitiu de la població palestina fins a deixar buit d’habitants el nord de Gaza, de tal manera que es pugui arribar a transformar aquella zona en l’avanç del qual acabarà sent la urbanització de luxe que projecten els Trump, Musk, Netanyahu, amb la participació segura d’alguns dels monarques feudals de la zona que necessiten invertir en altes condicions de rendibilitat els petrodòlars que els entren en caixa un dia si i l’altre també.

Calculen, Trump, Musk, Netanyahu i alguns dels "petro-monarques" que els avalen, que si amenacen amb l’extermini total dels palestins de Gaza, i en van matant centenars més cada setmana, sigui amb bombes o per desnutrició, el món sencer i els mateixos palestins, es conformaran a perdre una bona part dels seus territoris que, ocupats per l’immens “resort” del que poden anomenar Trumplandia, generarà llocs de feina, amb sous de misèria, que tampoc han de demanar massa aquests palestins, que els comprometrà al manteniment de la nova realitat d’una Gaza feta a mida dels seus interessos.

La mateixa tècnica de les companyies aèries, amb la diferència que ara no parlam de retards d’hores sinó de vides i de projectes de país.

En fi.

Ramon Orfila i Pons