Es pot banalitzar el genocidi?

La intervenció del primer ministre d’Israel, Benjamí Netanyahu, davant l’Assemblea General de les Nacions Unides ha mostrat fins a quin punt és cert que mai, en la història recent, s’ha donat un rebuig internacional de les dimensions que els líders sionistes han aconseguit amb els crims perpetrats des de les estructures de l’estat contra el poble de Palestina.

El fet insòlit que 75 delegacions es van retirar de l’Assemblea mentre el líder israelià parlava resulta prou simptomàtic i mostra com creix l’aïllament internacional contra el primer ministre, acusat per la Cort Penal Internacional de crims de guerra i crims contra la humanitat.

Tanmateix, el discurs de Netanyahu no ha sorprès ningú i forma part del relat que, des del govern d’Israel i els poderosos lobbys jueus de tot el món, s’ha intentat imposar: es tracta de justificar, al preu que sigui, que la violència extrema exercida des del govern israelià és un simple acte de defensa pròpia contra el terrorisme, impulsat per Hamàs si es tracta de la Franja de Gaza, per Hezbol·là quan parlen del Líban, o fins i tot per l’Autoritat Palestina en els casos que afecten Cisjordània, i que sempre es tradueix en actuacions brutals i indiscriminades des de l’exèrcit d’Israel que provoquen milers de morts entre la població civil palestina.

Una pràctica de la violència que, partint de l’estat, s’estén a una part de la població civil, com és el cas dels atacs dels colons israelians, que a Cisjordània ataquen i fins i tot assassinen la població palestina per tal d’obligar-los a fugir i poder així ocupar les seves terres. Uns atacs, com demostren les dotzenes d’imatges difoses, emparats pels soldats de l’exèrcit d’Israel, que no sols no protegeix els palestins dels atacs dels colons, sinó que fins i tot participa en la violència exercida contra ells.

En el primer cas, les actuacions summament agressives i desproporcionades de l’exèrcit són justificades com a accions en defensa pròpia i, quan han conduït a la mort de centenars d’infants palestins, com a “danys col·laterals”, sempre acusant els palestins o els libanesos de ser els vertaders culpables per “emprar els fiets palestins com escuts humans”.

Aquesta és la imatge que va oferir un Netanyahu violent fins i tot en les formes, amb gesticulacions, crits i amenaces a l’Assemblea de l’ONU, increpant fins i tot les delegacions que van abandonar la sala, a les quals va acusar de “covardia moral”.

És un intent constant de banalitzar la violència que l’ha duit a rebre una ordre internacional de detenció; segons ell, l’exèrcit d’Israel sols actua quan es defensa (que ho demanin als més de 70.000 assassinats a Gaza per les bombes d’Israel) i els colons violents sols són un “punyat de joves delinqüents” una mica exaltats.

Però què podem esperar d’un primer ministre que manté com a ministre de Seguretat Ben Gvir, un energumen capaç de defensar que l’exèrcit hauria de matar, selectivament, entre 30 i 40 palestins cada vespre…, i no obstant això Netanyahu el manté al seu govern?

Ben Gvir té la virtut de ser sincer i mostrar, sense cap vergonya, quina és la ideologia que el mou: és racista, segregacionista, discriminador, xenòfob, filonazi, i defensa i promou el genocidi que el govern del qual forma part impulsa a Gaza i Cisjordània. Però és que ell no ha canviat, ja era racista, xenòfob i violent contra els palestins des de fa molts anys, des de sempre podríem dir…, el problema són els governants d’altres països que, fent professió diària de fe democràtica, permeten que energúmens com aquest, i com Netanyahu, continuïn al capdavant d’un estat que encara hi ha qui presenta com a “l’única democràcia de tot l’Orient Mitjà”.

El problema són els que, de manera hipòcrita, fingeixen escandalitzar-se i rebutjar actuacions com la d’aquest salvatge, però continuen comprant armes i tecnologia a Israel o continuen permetent que es produeixin intercanvis “culturals” amb l’estat que dirigeix un primer ministre acusat per la Cort Penal Internacional de crims contra la humanitat… Aquests són els que fan possible el racisme i la xenofòbia i els assassinats diaris, a mans dels colons israelís, dels pagesos palestins a Cisjordània, sense fer cap altra cosa que lamentar-se i fer veure que ploren el desastre que ells mateixos alimenten amb el manteniment de relacions diplomàtiques, econòmiques i culturals amb el règim que es permet tenir governants com Ben Gvir.

Ramon Orfila i Pons