Sàhara, no podem abaixar la guàrdia

La diputada Tesh Sidi, durant la trobada aquest estiu per explicar la Llei de Nacionalitat Sahrauí (Foto: R. Orfila).

Ningú pot dubtar que la tramitació de l'anomenada Llei de Nacionalitat dels Sahrauís, aprovada fa pocs dies al Congrés dels Diputats, després d'una defensa brillant i apassionada per part de la diputada de Sumar Tesh Sidi, representa un clar triomf pel poble del Sàhara Occidental, en primer lloc perquè torna un dret, a nivell individual, als milers de sahrauís que en el moment de l'abandonament per part d'Espanya de les obligacions com a potència colonial, tenien DNI o passaport espanyols que els van ser arrabassats.

En segon lloc pel fet que, a la cambra legislativa on radica la sobirania de l'Estat, es reconeix als sahrauís el dret a ser tractats com ho són els altres pobles de les altres antigues colònies.

En tercer lloc perquè, quan els sahrauís demanin al Govern espanyol que aquest assumeixi la seva defensa com a ciutadans espanyols, contra els abusos del govern del Marroc que ocupa militarment una bona part del seu territori, el govern d'Espanya difícilment podrà defugir aquesta responsabilitat.

I en quart lloc perquè mai, fins aquest moment, s'havia produït al Congrés dels Diputats un debat tan intens i tan clarificador sobre la qüestió del Sàhara Occidental, com s'ha produït ara. Un debat que s'ha traslladat al carrer demostrant que som molts els ciutadans que ens sentim concernits per aquesta qüestió.
 

El gir que ningú ha explicat

Des del, encara no explicat, gir de 180 graus en la política exterior del Govern de Pedro Sánchez, s'havia intentat impedir aquest debat parlamentari sabent que mostraria una solitud quasi absoluta dels socialistes, si tenim en compte que pràcticament tots els grups que van votar la investidura de Pedro Sánchez, i una part del mateix govern de coalició, havien manifestat el seu desacord tant amb el canvi de rumb de la política exterior, com ho havien fet també respecte de les formes amb què s'havia duit a terme: a través d'una carta del President del Govern al Rei del Marroc, on es reconeixia que la via de l'autonomia era la més creïble per solucionar el contenciós sobre la finalització del procés de descolonització de l'excolònia, que l'ONU inclou encara en el llistat dels territoris no autònoms.

El debat d'aquesta iniciativa legislativa s'havia retardat una i una altra vegada, a la Mesa del Congrés, fins que el grup Sumar ha amenaçat amb conseqüències que feien pensar en una possible ruptura del Govern, de manera que finalment ha passat el tràmit al Congrés, passant ara a ser tramitat al Senat. Un tràmit que pot tenir elements conflictius encara, si tenim en compte la demostrada capacitat de pressió del Marroc, a qui disgusta profundament aquest debat i les seves conseqüències.

No és descartable, fins i tot, un retard "sine die" que es podria convertir en un bloqueig definitiu atesa la proximitat d'unes eleccions legislatives que implicarien una dissolució de les dues cambres, Congrés i Senat, amb la qual cosa decaurien les iniciatives en tràmit com aquesta. El poc interès dels dos grans grups parlamentaris per donar prioritat al tràmit al Senat d'aquesta iniciativa és obvi, ni convé al PSOE en tant que contradiu en part la seva política promarroquí, ni interessa al PP que es va abstenir en la votació al Congrés dels Diputats, i el pes a la cambra alta dels grups de Sumar o ERC és mínim.
 

Un deute que Espanya encara no ha saldat

Però si bé és cert que s'ha reconegut, per part del Congrés, una injustícia i s'ha corregit almenys en part, a resultes del que aprovi el Senat, també ho és que, no obstant aquesta aprovació, Espanya no pot considerar saldat el seu deute amb el poble del Sàhara ni amb la legalitat internacional. I aquest deute no és altre que el compromís d'actuar, amb fermesa, perquè culmini el procés de descolonització del Sàhara Occidental que Espanya va impedir amb els acords de Madrid pels quals s'entregava el territori i la població sahrauí a la voracitat del Marroc i Mauritània, a qui es traslladava, de manera contrària a la legalitat internacional, les responsabilitats com a potència colonial.
 

El xantatge que no podem acceptar

Per açò la satisfacció per l'aprovació de la llei que torna drets a milers de sahrauís, no ens pot fer baixar la guàrdia i no em puc sostreure'm al temor que, la part socialista del Govern de Coalició, pretengui donar per acabat el seu compromís amb aquesta votació. La pressió brutal del Marroc facilitant o fins i tot organitzant l'allau de migrants marroquins a Ceuta, té diferents lectures i no em puc llevar del cap la idea que, seguir cedint al xantatge constant del Rei del Marroc, ens pot dur a una cessió sense límits.

Mohamed VI voldria, per exemple, que tot allò que li va dir Pedro Sánchez a la famosa carta del 2021, s'oficialitzi ara amb un acord parlamentari que difícilment es pot donar sense crear una crisi política de conseqüències gravíssimes entre els membres de l'actual govern de coalició. I el Marroc es sent més fort que mai a l'hora d'exigir cessions si tenim en compte la seva estreta aliança amb l'Israel de Netanyahu i els EUA de Donald Trump, dos dirigents que voldrien veure fracassat el govern que presideix Pedro Sánchez que els ha mostrat les dents més d'una vegada.

Sigui com sigui, he de reconèixer que no ens podem fiar de la política de Sánchez i Albares en aquesta qüestió, i la prova està en el fet que, mentre el Marroc crea la pitjor crisi amb el seu contundent envit a Ceuta, els ministres socialistes no semblen tenir altre mal de cap que apaivagar Mohamed VI, un rei feudal que s'alia amb Israel i els EUA per fer un front comú en defensa, economia i política exterior que sols pot perjudicar els interessos de l'Estat espanyol, amb la sobirania del Marroc sobre el Sàhara com a eix central, i amb la reivindicació de la marroquinitat de Ceuta, Melilla i fins i tot les Illes Canàries que expliciten diferents ministres en els actes de l'actual campanya electoral al Marroc.

Mentre, Sánchez, que exerceix de President de la Internacional Socialista, malda per marginar el Front Polisario -que sempre havia estat convidat a les reunions de la mateixa- i promou una major presència del Marroc. També dona suport a una organització sahrauí alternativa, apadrinada per Rodríguez Zapatero, que ha fet seves les propostes d'autonomia pel Sàhara sota la sobirania del Marroc i que està dirigida per algú que, segons algunes fonts, estaria lligat als serveis secrets marroquins.

Ramon Orfila i Pons