“Ruanda”

Es ben cert que les comparacions poden ser odioses, i que la complexitat de les relacions internacionals fa difícil poder comparar situacions que, a simple vista poden resultar semblants però que, quan s’analitzen de manera rigorosa, resulten prou diferents com per no permetre comparacions.

Però hem de reconèixer que el tractament que s’ha donat a determinats aspectes de les conseqüències de la guerra d’agressió de Rússia contra Ucraïna, ha contribuït i no poc a rompre determinats esquemes dels comportaments dels governs d’Europa que, per força han d’acabar sent objecte de comparació per la diferent forma de comportar-se en  situacions semblants devant guerres que han assolat altres zones properes al vell continent. I el que resulta pitjor és que, el canvi en l’actitud dels governs europeus, no respon a consideracions morals o ètiques, de tal manera que puguem pensar que el canvi de comportament hagi vingut per quedar-se, sinó que, més be al contrari, respon simplement a altre tipus d’eventualitats i consideracions de tal manera que resulta difícil defugir la sensació d’estar assistint a un exercici de “cinisme governamental”, per desgràcia molt estès.

La visita de la família reial espanyola, pràcticament al complet, al Centre de Recepció i Acollida de Refugiats Ucraïnesos de Pozuelo de Alarcón, n’és una mostra evident. Mai hem vist abans la reialesa espanyola visitant els centres on s’acollien els refugiats sirians, per posar un exemple d’allaus de refugiats provinents d’un conflicte bèl·lic proper en el temps i a una distància semblant geogràficament parlant. Kiev es troba a 2.862 km en línia recta i Damasc a 3.600 Km.

No obstant, els demandants de refugi procedents de les zones de guerra de Síria i Ucraïna tenen prou elements comuns, els dos col·lectius fugen d’una guerra cruel que afecta de manera especial la població civil, i tots dos es nodreixen de manera principal de fiets i dones, els segments més dèbils en qualsevol  conflicte. Açò si, els sirians no son formalment europeus encara que el seu país comparteixi la mateixa mar que nosaltres, la Mediterrània, i son principalment musulmans i el color de la seva pell es més fosca i els ucraïnesos son cristians i més blanquets, i el seu país es troba més al nord.

Quins son, idò, els motius que originen un tracte tan diferents per part de les autoritats d’Europa, en general, i de manera particular per part del “Gobierno más progresista de la historia” a Espanya? Com s’explica que a aquesta Espanya que presumeix de campiona de la solidaritat, en paraules del President Sánchez, costi tant trobar acollida i asil si provens del Sud i resulti tan fàcil si provens del Nord? Com es possible que la mateixa administració pública sigui tan ràpida i eficient a l’hora de facilitar permisos de resident, targes sanitàries i autoritzacions per treballar en el cas dels refugiats ucraïnesos, de tal manera que es vana de fer-ho en qüestió d’hores o com a molt en pocs dies, i que es destorbi mesos i mesos, per no dir anys, de manera cruel, pel que fa als migrants provinents d’altres zones? Com s’explica que mentre ara s’hagi decretat per part dels governants de l’Europa Comunitària una espècie d’acord de lliure circulació i residència a uns demandants de refugi,  fa pocs anys es vagi desfermar una vertadera guerra entre països de la mateixa Europa per la negativa rotunda i desafiant d’alguns d’ells a acollir el “cupo” amb el que les autoritats comunitàries havien acordat repartir els sirians que desembarcaven desesperats a les costes de Grècia o a Itàlia?

Aprofitant la nocturnitat que sempre implica la guerra, els governs de dos dels Estats més democràtics d’Europa, Dinamarca i el Regne Unit, han anunciat l’aprovació d’un pla d’actuació per “externalitzar” el retorn forçat dels migrants no legals que arribin a les seves fronteres. Un pla que preveu el trasllat dels milers de persones que arribin en pasteres a les seves costes en un cas o creuant les fronteres terrestres en l’altre, de manera forçosa a Uganda, un país centre-africà a més de 6.000 km, per des d’allà tramitar la seva situació legal i, en la immensa majoria dels cassos, intentar obligar-los a tornar als seus països d’origen, uns països on les seves vides o la seva llibertat perillen des de totes les perspectives i dels que van fugir empesos per la fam, les guerres i la repressió.

Uganda agafaria així el relleu de Turquia o de Líbia, com a immensos camps de concentració, llogats pels països rics en els que amuntegar els que s’han atrevit picar a les portes d’una Europa que torna mostrar la seva cara més insolidària mentre intenta emblanquinar la seva imatge amb un tracte ben diferent als que, fugint també d’una altre guerra, la de Ucraïna, igualment demanen auxili. Uganda resulta un país tan llunyà que, la distància esperen, pot resultar un silenciador eficaç dels maltractaments i fins i tot la tracta de persones que des de les organitzacions de defensa dels drets de les persones s’han anat denunciant respecte d’experiments semblants.

Hem de manifestar i reclamar tot el suport del món, pels que fugen de la invasió russa a Ucraïna, sense fissures i sense plànyer esforços, però al mateix temps, si no volem que fins i tot en les accions humanitàries la política sigui un exercici d’incoherència i cinisme, hem de reclamar que els mateixos drets, el mateix tractament, s’han d’estendre’s a la resta de migrants, sense discriminacions per mor del color de la pell la seva religió o l’origen geogràfic.