SÀHARA OCCIDENTAL: NO EXISTEIXEN LES CASUALITATS EN LA POLÍTICA INTERNACIONAL (I)

Coincidint en el temps,  s’han donat en pocs dies diferents moviments en la qüestió del Sàhara que, per la seva importància i transcendència, mereixen ser analitzats en profunditat. Amb una visió de conjunt i en una perspectiva històrica  si es volen interpretar de manera rigorosa (una tasca en la qual hauran d’aprofundir els especialistes en política internacional a l’àrea del Magreb,  però que avui mereixen una reflexió,  encara que sigui forçosament superficial, d’anar per casa, per obrir gana i provocar també aquí el debat sobre un tema que,  alguns consideren poc actual, passat de moda, sobrepassat per les urgències en el debat originades pels esclats de la guerra a l’Orient Mitjà, però que resulta novament d’actualitat per tot el cúmul de circumstàncies de les quals parlàvem abans).

Així, la sentència de 4 d’octubre, del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, anul·lant els acords comercials del 2019, entre el Marroc i la Unió Europea, per no haver comptat, tant per part de Rabat com de Brussel·les, amb el parer i consentiment  del Front Polisario com a legítim representant del poble del Sàhara Occidental, representa una forta capçanada a la real política que, en matèria comercial, s’havia impulsat des de la Unió Europea, a pesar de l’anterior avís de la sentència, en el mateix sentit, del 2021 recorreguda per la UE.

Però la clatellada als acords comercials del 2019 no té efectes sols en l’àmbit comercial, que ja seria prou important, sinó també perquè estableix una sèrie de qüestions que, des d’Europa i especialment des d’Espanya s’han intentat ignorar, tot i saber que implicaven posar en solfa la legalitat internacional i els principis de les Nacions Unides aplicats en nombroses resolucions  sobre el Sàhara.

I no, no és casual que coincideixi en el temps una sentència tan esperada com aquesta, amb un contingut que era previsible si tenim en compte el precedent del 2021 i l’opinió de l’advocacia general del TJUE amb la que han coincidit els jutges a l’hora de dictar sentència, amb el canvi de posicionament polític respecte del contenciós sobre el Sàhara, d’alguns estats membres amb el pes polític de França o els EUA. 

França, per exemple, havia mantingut històricament una posició diplomàtica de suport a les resolucions de les Nacions Unides, que es podia interpretar com a neutral, per molt que la seva aliança amb el Marroc era prou evident, considerant que tant l’opció del Referèndum d’autodeterminació auspiciada pel Front Polisario, com la proposta d’autonomia propugnada pel Marroc, podien ser vàlides sempre que la decisió presa fos producte de la negociació entre les parts, tingués durada en el temps i es dugués a terme sota la tutela de l’ONU, i en aquest sentit manifestaven de manera rotunda el suport a la feina de l’encarregat especial del secretari general, Stefan de Mistura.

Idò, en una carta adreçada fa poc per Macron a Mohamed VI, rei del Marroc, el president francès manifesta per primera vegada el seu convenciment que “el present i el futur del Sàhara Occidental s’inscriuen en el marc de la sobirania marroquina”.  L’escrit de Macron, insisteix en el fet que “El suport francès al Pla d’Autonomia proposat pel Marroc el 2007, és clar i constant. Per França això constitueix ara l’única base per aconseguir una solució política justa i duradora negociada de conformitat amb les resolucions del Consell de Seguretat de les Nacions Unides”. Resulta simptomàtic que el sistema emprat per Macron, una carta a Mohamed VI,  per fer públic el suport  a les tesis marroquines recordi el mètode que Pedro Sánchez va utilitzar fa poc amb el mateix objectiu.

Unes manifestacions sens dubte transcendents, que representen que de manera definitiva Macron ha escollit millorar les relacions amb el Marroc, fins ara tibants i en alguns moments de pràctica incomunicació en l’àmbit de relació de Mohamed VI amb el president francès, tot i saber que aquesta opció representa igualment un distanciament profund amb Algèria, l’altre país del Magreb amb qui França manté unes relacions comercials i econòmiques de gran intensitat que, sens dubte,  sofriran un desgast també profund, tal com s’han afanyat a deixar clar des d’Alger. Aquesta mateixa setmana el president d’Algèria, Tebboune, en una entrevista televisiva ha afirmat que l’anunci de Macron va contra la legalitat internacional i les pròpies decisions del Consell de Seguretat del que França en forma part.

I coincidint, de manera gens casual, com dèiem abans, amb les declaracions que el secretari d’Estat dels EUA, Antony Blinken, ha fet davant el ministre d’Exteriors del Marroc, Naser Burita, en les que ha manifestat el seu suport inequívoc a la proposta marroquina d’autonomia pel Sàhara Occidental, confiant que es puguin reprendre les negociacions entre les parts en disputa amb l’objectiu que “hi hagi com més aviat millor, una solució política, duradora i digna” a la disputa que es manté des de fa tants anys.

Pel secretari d’Estat nord-americà el Pla d’Autonomia pel Sàhara Occidental presentat per Mohamed VI pot representar una “potencial aproximació per satisfer les aspiracions de la població del Sàhara Occidental en la mesura que és una proposta seriosa, creïble i realista”.

Tenint en compte que, des del moment en què Trump, el 20 de desembre del 2020, havent perdut ja les eleccions presidencials, va publicar el seu famós tweet en el qual reconeixia la marroquinitat del Sàhara Occidental, els Estats Units no havien mogut peça en aquesta qüestió i que l’administració Biden s’havia negat de manera reiterada a obrir els consolats nord-americans al Sàhara, com s’havia acordat a canvi del reconeixement de l’Estat d’Israel per part del Marroc, el canvi d’actitud és prou visible i si es valora a partir de l’existència de moviments semblants per part del Govern de Pedro Sánchez i ara de Macron, i que per part de tots els governs implicats es fa referència  a l’oportunitat de solucionar ara i d’una vegada per totes el contenciós Saharauí, i el fet que els mateixos dies s’estigui produint la visita del negociador de l’ONU, Stefan de Mistura, a la zona del conflicte (el passat dia 3 s’entrevistava amb els dirigents del Polisario  als campaments de Tindouf) tot fa pensar que esteim en vespres de veure moviments profunds que poden tenir una gran transcendència pel futur del territori i els habitants de la que va ser la 53 província espanyola del Sàhara Occidental.

Existeix alguna relació entre la clatellada del TSJEU als interessos del Marroc i el reforçament de les tesis pro marroquins per part de les cancelleries francesa, espanyola i nord-americana,  tan importants per la seva relació amb la qüestió?

Influirà aquesta orientació política en el contingut de la proposta que Stefan de Mistura haurà de presentar pròximament a les parts en conflicte i al Consell de Seguretat de l’ONU?

Ramon Orfila i Pons