“Secretismes oficials insòlits”

Article opinió – Ramon Orfila

“Secretismes oficials insòlits”

La darrera compareixença de Pedro Sánchez devant el Ple del Congrés dels Diputats no sols no ha contentat cap dels grups parlamentaris, exceptuant el Grup Socialista, sinó que ens permet imaginar quines polítiques i amb quins socis s’han d’impulsar els propers mesos, des del Gobierno del Estado, respecte de problemes com el recent affaire de l’espionatge i el futur del CNI.

D’una banda és cada dia més constatable el distanciament entre el PSOE i els seus socis del govern de coalició, i de manera especial amb els socis de la investidura que  van permetre arribar a la presidència a Pedro Sánchez.

D’altra banda resulta cada dia més evident que a l’hora d’impulsar determinades polítiques, les que es coneixen com a qüestions d’estat, el President opta per cercar acords amb la dreta parlamentària, especialment amb el PP atesa la pràctica desaparició de Ciudadanos, apel·lant a l’estratègia d’una geometria variable que, de manera invariable, l’aboca a pactar amb el PP les qüestions que l’esquerra no li pot acceptar.

La soledat dels socialistes s’intensifica així, a la vegada que les enquestes es van decantant per un resultat, a unes properes eleccions generals, marcat per dues tendències constants, la pèrdua creixent del suport del PSOE que podria traduir-se en un empat tècnic amb el PP, i el manteniment del suport electoral de VOX i del conglomerat de grups petits que van fer possible la investidura de Sánchez. De tal manera que sols dos governs serien possibles si es fessin ara mateix les eleccions, un del PP i VOX o un format per la coalició de govern actual, PSOE-Unides Podemos, aquest darrer amb el suport de la dotzena de grups que ja van investir el President després de les darreres eleccions. Amb una particularitat, ara VOX te clar que exigiria participar en el govern, i els grups independentistes haurien après la lliçó i serien molts més exigents a l’hora de fermar el programa d’un nou govern, presidit pel PSOE.

Açò o la Gran Coalició, amb una entesa entre el PSOE i el PP, en la que alguns barons socialistes, i segurament alguna ministra significada, es sentirien més còmodes del que es senten ara.

Per açò resulta especialment preocupant l’ullet que Pedro Sánchez va fer a la dreta parlamentària, cridant-los a acordar les dues lleis amb les que pretén fer front a l’escàndol dels espionatges, al que, d’altra banda el President segueix sense donar una resposta convincent.

Així, si fructifica la proposta de Pedro Sánchez, la llei que reguli el CNI, i la de Secrets Oficials, es pactarien amb la dreta, i no precisament per garantir que no es vagin modificant segons el color polític dels que governin, sinó per la relativa facilitat amb la que es podrien posar d’acord els dos partits majoritaris.

I es que, m’acceptaran vostès que resulta poc creïble la proposta de Sánchez quan han estat bloquejant les propostes en el mateix sentit presentades pel PNB, que haurien pogut ser esmenades si no es coincidia plenament amb el seu contingut.

Ben segur que el PSOE i el PP poden coincidir, sense massa problemes,  amb el contingut d’una llei de Secrets Oficials que modifiqui l’actual, una llei franquista del 1968. I si no, n’hi ha prou amb demanar-se per quin motiu cap dels governs de la democràcia s’ha atrevit a desclassificar informacions classificades com a secrets oficials, com son l’entrega del Sàhara Occidental al Marroc i Mauritània, l’any 1975. O tot el que envolta el 23F.

47 anys han passat des de la ignominiosa entrega a la voracitat del Marroc, del territori i la població de la que s’havia considerat la 53ª província del Sàhara, i sols se m’ocorre una justificació del manteniment del secretisme en aquesta qüestió, i es la d’amagar el paper nefast que hi va jugar en aquells fets l’actual Rei Emèrit. Una sospita que es veu reforçada pel contingut dels papers de la CIA que els EEUU van desclassificar fa un parell d’anys, que documenten uns pactes que podrien desprestigiar més encara, si és que açò és possible, el llavors Princep Juan Carlos.

I pel que fa al 23 F, n’hi ha prou amb demanar-se també quin interès pot tenir amagar uns fets, jutjats i tancats, de fa més de 40 anys, a no ser que s’intenti mantenir amagades qüestions que podrien posar en solfa el paper que van jugar els diferents actors i entre ells el de la mateixa Corona en aquells fets, una corona que els dos grans partits coincideixen en defensar aferrissadament.

Es ben cert que, com diu la dita popular, que si vivim coses veurem.

Notícies relacionades