Article Opinió – Joan Carles Villalonga – “La circulació de la pilota”

Gestionar políticament la mobilitat d’un poble o ciutat és un repte apassionant i vertiginós a la vegada. S’assembla a ser entrenador del Barça: tothom té claríssim quina ha de ser l’alineació correcta i què fa malament l’entrenador quan canvia un jugador o en fa entrar un altre. Dins cada culer hi ha un entrenador que (evidentment) ho faria molt millor a la banqueta que qualsevol dels entrenadors que té o ha tingut, pels quals s’ha pagat una gran quantitat de doblers. I ja ho sabem, l’arribada d’un nou entrenador normalment sol ser benvinguda (perquè l’anterior va ser un desastre), però és prest que les culpes li acaben recaient quan el joc no funciona, no es guanyen partits… Bé, excepte el cas de Guardiola.

Ara bé, no és d’en Pep, que vull xerrar, aquest era només el símil. El cas és que tot ciutadà té també al seu interior un responsable de la mobilitat del seu poble. I ja se sap, aquest carrer hauria d’anar així i aquell altre hauria d’anar aixà, és el més lògic del món. Tots ho tenen clar. Encara que no sigui coincident.

La situació té un punt de paròdia, i tampoc és la intenció de l’escrit ridiculitzar les opinions del ciutadà (com jo mateix, que també en tenc, i, com no, molt millors que les del regidor del meu poble). Al contrari, és necessari. Però, tanmateix, aplicar mesures de circulació o de trànsit a la ciutat de forma posterior a un procés de participació ciutadana tampoc no n’assegura l’èxit mediàtic i popular. L’exemple del port de Maó és un cas ben representatiu tenint en compte la crisi ocasionada arran de les decisions de circulació. De res van servir les recomanacions tècniques ni el procés participatiu en què intervingueren diferents sectors socials, que assenyalaven els canvis circulatoris en una direcció que crec que era encertada. El cas és que els poders fàctics van parlar en forma d’amenaça i el màxim representant a l’Ajuntament no va saber fer altra cosa que anques a rere. Esperem que els acords, que són els de tornar a reprendre més endavant el camí encetat, es compleixin.

I és que les decisions en qüestions de mobilitat sempre són complexes i controvertides, ja que impliquen canvis que afecten l’ús diari de les vies en què la gent es mou, ja sigui a peu o en vehicle, ja sigui per motius personals i d’habitatge com professionals. Si es fa una anàlisi sense entrar gaire en detall podem dir que hi ha hagut una tendència clara cap a la pacificació dels carrers a totes les ciutats, unes polítiques encaminades a centrifugar la circulació de vehicles cap a les perifèries deixant l’accés al centre cada vegada d’una forma més restringida i creant bosses d’aparcament per accedir a peu al nucli. Tot va encaminat a un aprofitament de l’espai urbà en mans més de les persones i no tant dels vehicles. Després d’un grapat d’anys d’aquestes polítiques, tenim perspectiva per valorar-ne l’encert. Això no treu que les decisions no són sempre a gust de tothom. Encara hi ha gent que creu que tancar la circulació de carrers com s’Arravaleta de Maó (i aquesta ja fa anys, que està tancada, jo mateix no tenc record d’aquest carrer obert als cotxes) va ser un error, inici d’un èxode del centre, que continua paral·lelament amb l’avançament de la política de restringir els accessos. També no hi falta qui creu que l’abandó progressiu del centre històric de Ciutadella no està motivat només pels preus de les cases sinó també perquè viure-hi és molt complicat a efectes de mobilitat, si no pots dur la compra a casa amb el cotxe. És probable, així mateix, que alguna part de raó deuen tenir.

Ara bé, les planificacions públiques han de tenir en compte tots els factors, entendre què es guanya i què es perd en cada decisió, valorar en favor de l’interès comú i mirar cap a on camina la societat i, per què no, avançar-s’hi. Tornant al port de Maó, i que s’entengui només a tall d’exemple, avançar-se en el temps per entendre les dinàmiques va ser clau per decidir els canvis que es van planificar i que just es van començar a aplicar. La pregunta és si la reculada haurà valgut la pena per dos mesos, tenint en compte que el compromís és seguir implantant les mesures de restricció de vehicles al port.

Aquesta visió de futur és la que s’haurà d’aplicar en la planificació no només dels pobles sinó de tota l’illa en general. Tenim reptes molt grans en els propers anys: el canvi climàtic i la necessitat d’un canvi de model en la mobilitat, la necessària descongestió dels nostres espais naturals (la irrupció de la crisi del coronavirus només és un avís de com es mourà la gent), la irrupció cada vegada més propera d’un parc automobilístic que podrà ser compartit, l’augment de la mobilitat en bicicleta, especialment en desplaçaments urbans o també entre poblacions properes… Allò impensable avui, que és que una família visqui sense tenir cotxe propi, serà una realitat en no gaire anys, perquè la lògica hi durà. Tots aquests elements incideixen en uns canvis d’hàbits que s’acabaran, tard o prest, fent efectius. I pensar les infraestructures  (carrers, carreteres, vials, aeroports…) amb el marc mental del segle vint és cada vegada més enfora de la realitat. No demolir el pont de l’Argentina no acabarà essent més que una ironia del destí en què la burocràcia legislativa estatal haurà acabat passant per davant de tots aquests reptes socials i ambientals que tenim davant.

Per açò aquesta perspectiva serà necessària. Necessitarem molts Peps Guardiola per entendre que la gent que s’ha format al planter i estima el club i no els mercenaris són els que han de capitanejar l’equip i el sabran dur a bon port. Que tenir la pilota al peu i jugar-la amb estratègia implica decidir quan i com es juga i que no la tenguin els altres i et facin decidir com has de jugar.

Download PDF

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *