A tenor del que està succeint els darrers anys, estem davant un nou esperit de conquesta que, emulant la colonització de l’oest americà, va camí de trastocar molts equilibris i pot posar en perill la supervivència d’importants col·lectius humans.
Així, la pugna del segle XX per dominar l’accés a les fonts d’energia s’estaria transformant en una lluita pel domini del sòl fèrtil, la qual cosa es tradueix en una lluita pel control de la producció d’aliments a nivell mundial.
L’enorme pujada dels preus dels aliments dels darrers anys del segle passat és la causa propera d’aquest fenomen que, no obstant, respon, en el fons, a una acurada anàlisi feta per part dels governants dels països importadors d’aliments, de les necessitats futures dels seus habitants, i de les tendències de la producció d’aliments a nivell global, així com del creixement constant de la seva demanda per part d’una població que ja ha arribat als 7.000 milions d’habitants a nivell mundial.
L’Àfrica és l’objectiu a l’hora de comprar o arrendar terrenys productius, i tot i que és molt difícil tenir dades exhaustives de les operacions de compra-venda per la mateixa opacitat dels registres de la propietat en alguns països africans, les dades que s’han fet públiques de manera recent ens donen idea de fins a quin punt es tracta d’operacions de magnituds realment enormes.
Així, segons dades del Banc Mundial, en els darrers anys s’han comprat o llogat 872.000 hectàrees al Sudan, és a dir, l’equivalent a 12 vegades la superfície de Menorca, 1.490.000 a Libèria -unes vint vegades Menorca-, 1.300.000 hectàrees a Madagascar -18 vegades Menorca-, i així fins a completar la xifra de 43.000 km2, és a dir, una superfície equivalent al territori de Suïssa, unes 62 vegades Menorca.
I qui són els compradors? Països que tenen problemes d’aigua i una petita producció d’aliments incapaç d’alimentar els seus habitants, com són l’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs o Qatar, o països amb una població tan gran i un poder adquisitiu creixent que calculen que d’aquí a pocs anys seran incapaços de poder alimentar els seus habitants, com la Xina o l’Índia, i finalment països amb empreses punteres en l’explotació dels biocombustibles.
Totes les terres adquirides pels estrangers tenen una característica comú: tenen un accés estratègic a l’aigua, a prop, per exemple del Níger o del Nil, i aquest fet ja està provocant tensions a la zona, tensions socials dins els països venedors i tensions entre aquests països i els seus veïns, que veuen perillar l’accés a l’aigua.
El problema és que les mils d’hectàrees adquirides per estrangers a l’Àfrica deixen immediatament de banda les produccions tradicionals, de les que s’alimentaven els milions de persones que viuen a la zona, i aquesta és una de les primeres causes d’episodis com la fam a Somàlia, un país en el que les pressions del Fons Monetari Internacional han induït la transformació dels cultius tradicionals que feien autosuficient el país, en cultius destinats a l’exportació, disminuint així la producció dels aliments destinats a la població local, incrementant el preu d’aquests i acabant amb la dramàtica situació actual, en la que milers de persones moren de fam un mes rere l’altre.