Article Opinió – Ramon Orfila – “Srebrenica, història d’un genocidi”

A finals del segle XX, cinquanta anys després del final de la Segona Guerra Mundial que va permetre destapar el genocidi dut a terme pels nazis contra jueus i gitanos, quan semblaria que el món, i de manera especial Europa, haurien d’estar vacunats contra racismes i xenofòbies, la violència desfermada en el conflicte que arrasava l’antiga Iugoslàvia va arribar al seu punt més alt quan les tropes sèrbies comandades pel general Ratko Mladic conquerien Srebrenica i assassinaven prop de 8.000 bosnians, sense judici i de manera indiscriminada.

Encara avui, al cap d’un quart de segle d’aquells fets, es continuen trobant cadàvers en fosses comunes escampades per la zona, de tal manera que, segons fonts bosnianes, més de 1.700 persones segueixen desaparegudes, amb el doble dol que aquest fet provoca entre els familiars d’aquells que el més probable és que també foren assassinats.

25 anys es compleixen aquests dies d’aquells assassinats en massa que tenien com a objectiu la ‘neteja ètnica’ dels barons bosnians per part de militars serbis, amb la vergonya afegida de que els assassinats es van produir en una zona de les anomenades segures, controlada pels cascs blaus de l’ONU, enmig de la indiferència del batalló d’holandesos que composaven el contingent de tropes de les Nacions Unides que no van moure ni un sol dit per impedir-ho.

Per molt que el Tribunal Internacional de La Haia vagi emetre una dura condemna contra el general Mladic i el dirigent polític serbi Radovan Karatzic, ideòleg de la neteja ètnica, al cap d’un munt d’anys, el negacionisme, ben viu encara, de molts dirigents polítics de Sèrbia, que neguen el genocidi i redueixen l’episodi de Srebrenica a una de tantes batalles entre serbis i bosnians, és tot un símptoma de que el problema continua ben vigent encara.

Una demostració més que la xenofòbia i el racisme més radicals poden desembocar fàcilment en actituds violentes que cerquen l’aniquilació i l’extermini de tot un segment de població, entre la indiferència o fins i tot la comprensió de la resta del món, que es mostra incapaç de prendre les mesures contundents capaces d’aturar aquestes dinàmiques.

Davant una commemoració com aquesta, sempre em pregunto si ens haurà servit de lliçó, si la humanitat haurà après de la terrible experiència viscuda, o si el concert de les nacions de món, encapçalades per les Nacions Unides, haurà tret conclusions que els duguin a prevenir situacions semblants, atès que tenen tendència a repetir-se de manera cíclica. I la tremenda conclusió és que no: ni l’ONU es capaç de preparar-se per intervenir de manera contundent per aturar casos que poden acabar provocant catàstrofes humanitàries com la de Srebrenica, ni la humanitat ha après de les lliçons passades, entre altres coses perquè ningú es preocupa des dels governs per fer pedagogia entre la població, i especialment entre els més joves, sinó tot el contrari, semblaria que la tendència dominant entre els governants del món és la de fingir ignorància o la de procurar passar pàgina en favor de l’oblit, no fos que algun dia la ciutadania els reclamés responsabilitats per la inacció, que també els fa responsables d’aquestes malifetes.

I és ben cert que, avui dia, encara se segueixen donat cassos semblants.

Des de l’oblidat conflicte de la zona dels Grans Llacs que va sacsejar el centre d’Àfrica, a finals dels anys 90 del segle passat, amb els rebrots que l’han mantingut viu al llarg dels darreres decennis, i que va costar més 3 milions de morts, fins al recent conflicte a Birmània, que ha representat tot un intent de genocidi contra els royina i que continua ben vigent encara, sense que la comunitat internacional es mostri disposada a enfrontar-se amb les autoritats birmanes que han actuat, i ho fan encara, de manera que fa sospitar que ens trobem davant un real intent d’extermini.

I un cas del que acostumo a parlar-ne de manera periòdica, pels lligams personals que em relacionen amb les persones que viuen el conflicte i per la responsabilitat que Espanya, com a antiga potència colonial, manté a la zona. Em refereixo al conflicte del Sàhara Occidental, en el que l’antiga província espanyola viu una persecució inhumana contra els antics ciutadans sahrauís per part de les forces d’ocupació del govern marroquí, ajudades pels nous colons marroquins que cerquen expulsar, a partir de fer-los-hi la vida impossible , als sahrauís que encara s’atreveixen a viure en aquell territori.

Amb unes brutalitats que les Nacions Unides, presents a la zona com a força d’interposició per assegurar l’alto el foc, vigent des del 1991, no afronta amb la decisió suficient. De tal manera que, tot i existir una força de cascs blaus, aquesta resulta ineficaç, pel fet que es neguen a dotar-la dels mitjans i les competències suficients com per garantir el respecte dels drets humans de la població ocupada, tot i tenir el coneixement que aquests són burlats un dia si i un altre també.

En aquest darrer cas, ni l’ONU, ni Espanya, que va ser causant en bona part de la situació actual, són capaços d’actuar per aturar els peus a un règim corrupte i dictatorial com és el del Marroc, per por de la capacitat que aquest pot tenir de desestabilitzar zones com Ceuta i Melilla, i s’estimen més convertir-se en còmplices de la persecució d’uns ciutadans que, els anys 70 del segle passat, tenien passaport i DNI espanyols.

No, no en volem aprendre.

Una vergonya.