Article opinió – Ramon Orfila – “En el retorn del ciutadà Borbó”

Ben segur que la primera traïció sonada contra el poble del Sàhara va ser la protagonitzada pel Princep Juan Carlos, quan aquest va acudir el 1975 al Aayun, la capital  del Sàhara Occidental, en qualitat de Princep d’Espanya, on va assumir uns compromisos que mai va complir.

La desclassificació, per decisió del Govern dels EEUU, dels documents de la CIA, sobre la “Marcha Verde” i l’entrega per part del darrer govern del franquisme, contraria al dret internacional, del Sàhara Occidental al Marroc i Mauritània, han contribuït a aportar llum sobre un dels episodis més vergonyosos de la recent història d’Espanya i de la monarquia borbònica, atès que ha permès conèixer el paper que van tenir els EEUU en tot aquest “affaire” i també quina va ser la participació que hi va tenir l’avui rei emèrit i llavors príncep Juan Carlos.

El successor designat per Franco, “a títol de rei”, acabava d’assumir de manera provisional les funcions de Cap d’Estat, per l’empitjorament de la salut del dictador, i la coincidència gens gratuïta ni casual dels moviments de Hassan II, rei del Marroc, per organitzar una ocupació militar del territori de la darrera colònia espanyola  a Àfrica es va plantejar aprofitant la debilitat espanyola, per la absència de Franco que, fins aquell moment havia dirigit amb puny de ferro qualsevol aspecte de la política d’Estat, i de manera molt especial les que es referien a la política exterior i a les relacions amb el veí del Sud.

Hassan II,  un monarca absolutista i ambiciós, reivindicava des de feia temps el territori de la que s’havia considerat La 53ª Província Espanyola del Sàhara Occidental, a la que considerava part del Gran Marroc. Un territori pendent de descolonització, amb una població que Espanya tenia la obligació, segons les resolucions de les Nacions Unides, d’acompanyar en l’exercici del dret d’autodeterminació. De fet, l’agost del 1974, Espanya ja havia anunciat a la ONU la seva voluntat de celebrar, el primer semestre del proper any, un referèndum per tal que la població autòctona pogués decidir el seu futur, baix els auspicis de les Nacions Unides.

La consulta acordada per l’Assemblea General de la ONU al Tribunal Internacional de La Haya, sobre l’existència o no de vincles de sobirania territorial del Sàhara amb el Marroc i Mauritània s’havia resolt feia pocs mesos amb un dictamen que establia sense cap dubte la inexistència de vincles que pogués justificar una “devolució” de la colònia espanyola al regne del Marroc, amb la qual cosa a Hassan II sols li quedava la opció d’ocupar militarment, fora de tota legalitat, el territori.

No era sols una qüestió relacionada amb les riqueses existents a la encara colònia espanyola, sinó de propiciar l’accés a partir de la ocupació del Sàhara Occidental a altres territoris també ambicionats i reivindicats pel Marroc, que avui formen part d’Algèria i Mauritània.

Els EEUU, en un context de guerra freda com l’existent els anys 70 del segle passat, tenien com a màxima prioritat, no permetre el reforç dels estats veïns d’Algèria i Líbia, en els que governaven forces revolucionàries clarament anti-americanes, i en aquest sentit Hassan II era el seu millor aliat. De tal manera que, des del Departament d’Estat dirigit per Kissinger, es va dissenyar tota una estratègia, destinada a donar cobertura a la ocupació per la força de la colònia espanyola, disfressant l’operació com si fos una ocupació pacífica de mils de persones, provinents de les zones marroquís veïnes, que manifestaven així la seva voluntat d’ocupar-recobrar terres que reivindicaven des de feia anys.

Era la que es va conèixer com “La marcha verde”, en la que milers de manifestants, d’entre els més pobres del Marroc, es proposaven envair un territori, el Sàhara Occidental, enganats per Hassan II que els prometia uns repartiments de terres fèrtils  i riqueses sense límits que sols existien a la seva imaginació. I darrere ells, amagats per la imatge d’invasió popular, l’exercit marroquí es preparava per ocupar un territori sobre el que no tenien cap classe de dret.

Les tropes espanyoles destinades al Sàhara tenien la potència de foc suficient com per aturar la invasió, sense causar víctimes, segons han confessat a posteriori  els seus comandaments, però no ho van fer. Els van ordenar tot el contrari. Unes ordres que molts comandaments van considerar humiliants per les pròpies forces armades.

I es en aquests moments que Juan Carlos juga un protagonisme essencial, segons els papers de la CIA i desembarca a l’Aayun on, en un discurs devant les tropes espanyoles, en una demostració de cinisme afirma:    “España no dará un paso atrás, cumplirá todos sus compromisos, respetará el derecho de los saharauis a ser libres” y també afegeix  “No dudéis que vuestro comandante en jefe estará aquí, con todos vosotros, en cuanto suene el primer disparo”.

Mentre, i Juan Carlos n’era ben conscient, a Madrid, el darrer govern del franquisme negociava l’entrega del territori del Sàhara i de la seva població indefensa a la voracitat del rei feudal del Marroc, i a Mauritània, a canvi del suport acordat dels EEUU al recanvi en el poder, a Espanya, consolidant Juan Carlos com a futur rei, per decisió de Franco.

Així, en una espècie de carambola de traïcions, Juan Carlos enganava els militars espanyols destinats al Sàhara, es carregava qualsevol indici de legalitat internacional, ignorava les resolucions de la ONU i la doctrina de les Nacions Unides sobre els processos de descolonització, i es burlava de les promeses reiterades al poble del Sàhara sobre el respecte al seu dret a determinar el seu futur. Espanya, de la mà del seu futur cap d’Estat, demostrava així fins quin punt era certa la imatge de que no sols havia demostrat ser una mala potencia colonial, sinó que a més protagonitzava un dels pitjors processos de descolonització dels darrers anys.

Avui, quan el ciutadà Borbó, ja desprovist dels càrrecs de Cap d’Estat i amb l’únic títol de “rei emèrit” que s’han inventat ad hoc per donar-li una certa cobertura, ha tornat a Espanya després d’un exili auto imposat per raons de possibles i presumptes  responsabilitats en fraus tributaris, es bo recordar aquests fets per tal que ningú es pugui induir a error sobre el personatge, i recordar, encara que sigui de passada, que en tot l’entramat de filtracions i denuncies que han acompanyat la ruptura de relacions amb la seva suposada amant, Corina Larsen ha aparegut el sospitós regal a Juan Carlos, per part del fill de Hassan II, l’actual rei Mohamed VI, d’un valuós solar a la ciutat turística de Marraqueix. Un solar que hauria passat per diferents mans, com si cremés. Una donació-regal, inexplicat,  i una qüestió més per la que els ciutadans i els governants d’aquest  país, tindrien que exigir aclariments a un monarca que passarà a la història, entre altres coses, es evident, per la opacitat de tot el que fa referència a la seva fortuna, el seu origen, el seu muntant i la seva ubicació actual.

El mur de silenci que encobreix tot el que es relaciona amb aquestes qüestions, i en aquest sentit  no podem oblidar que mentre els EEUU van desclassificar fa pocs anys la documentació secreta referida a la “Marcha Verde”, Espanya es nega a fer-ho, no sols perjudica la credibilitat i la imatge de la corona, sinó que també causa un deteriorament considerable de la imatge del  Gobierno del Estado, al que cada dia li costa més emprar el títol amb el que es va auto-batejar, “El Gobierno más progresista de la Historia”, si tenim en compte el secretisme que envolta alguna de les seves accions, com és el canvi de rumb respecte del Sàhara Occidental, o el manteniment com a secret d’estat d’actuacions governamentals dels llunyans anys 70 del segle passat. I tot això, emparats en una llei, la que regula els secrets d’estat, aprovada el 1968 en ple franquisme, que el PSOE no frissa gens de derogar i substituir per una nova que es basi, precisament, en tot el contrari, en el triomf i preponderància de la transparència com a norma del funcionament de les institucions publiques.

Es ben lícit, per tant que ens demanem: Tanta por tenen que es descobreixin coses que poden comprometre governants passats o presents???

Download PDF

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *