Article opinió – Ramon Orfila – “L’operació Illa ha anat bé, però Madona és morta”

És ben cert que, a les nits electorals, tots els partits es proclamen vencedors, fins i tot aquells que semblen ser més castigats pels electors, i és que sempre els queda el recurs extrem de valorar que, malgrat tot, han tingut més suports del que els atorgaven les enquestes o del que haurien volgut els seus adversaris, que els voldrien veure esborrats del mapa polític.

En el fons, és l’aplicació del principi de ‘sobrevivim, que ja és molt’, i el resultat de les eleccions catalanes, vist des de la perspectiva curta de la nit electoral, n’és una bona mostra.

Així, el líder del PP es conformava amb la petita satisfacció d’haver fet una bona campanya, davant l’estrepitosa derrota que implica quedar amb sols tres diputats, que ni grup parlamentari podran constituir.

El cap de llista de Ciutadans entonava com a consol un “hauria pogut ser pitjor”, mentre es mostrava més compromès que mai a batallar contra l’independentisme, a pesar d’haver passat de ser el primer partit en escons de la darrera legislatura a quedar reduït a un ínfim grup parlamentari de 6 diputats.

Els demés és ben cert que tenen motius de celebració, per molt que tots ells siguin parcials, i és que l’objectiu de qualsevol campanya electoral és arribar a governar i a liderar el govern si aquest ha de ser compartit, i això està sempre reservat per a uns pocs.

Salvador Illa, per exemple, per molt satisfet que estigui d’haver estat el guanyador en vots, no pot obviar que sols ha empatat en escons amb Esquerra Republicana, amb un sol escó més que Junts per Catalunya, i que la seva victòria pírrica difícilment es traduirà en la possibilitat de ser investit president de la Generalitat, si tenim en compte la radical demolició de quasi tots els ponts de comunicació amb la principal altra força d’esquerres que, com és evident, també aspira, amb possibilitats, a presidir el Govern català. Això sí, i ja és prou meritori, Illa ha aconseguit desplaçar el centre de gravetat de l’unionisme, o constitucionalisme, de la dreta antinacionalista estrident que ha representat Ciutadans la darrera legislatura.

L’independentisme ha aconseguit tres objectius molt importants: sobrepassar el sospirat llistó del 50% dels vots independentistes, incrementar en el seu conjunt el nombre d’escons al Parlament i neutralitzar les possibilitats de governar del PSC, que amb el magnificat efecte Illa i el desembarc diari a la campanya activa de bona part del Govern d’Espanya, no ha aconseguit erosionar el pes dels partits que, com ho definia Aragonés, estan per l’amnistia i l’autodeterminació, i que sumats tindran 74 diputats, 6 més dels que necessiten per arribar a la majoria absoluta.

Però no ho tindrà fàcil Aragonés per governar de manera tranquil·la. Les diferents i de vegades contraposades estratègies per arribar a construir la sospirada República Catalana entre els tres partits poden arribar a ser estridents, i necessitaran per part del nou president d’un lideratge clar que tant la CUP com Junts posaran en dubte de manera constant, com a forma de reafirmar el caràcter imprescindible dels seus vots. I no parlem de l’eix social del programa del Govern a constituir, perquè aquí sí que les diferències entre els hereus de Convergència –clarament situats en el centre-dreta– i els cupaires –anticapitalistes, feministes i ecologistes–, sols poden trobar punts en comú si aquest objectiu es promou des d’una presidència forta convertida en el pal de paller capaç d’aglutinar una diversitat que podria ser enriquidora si no es veu dominada per les tendències disgregadores que, ben segur, es manifestaran. I aquí es necessitarà la ‘finezza’ de la que massa vegades ha estat mancada la política espanyola, i la catalana també.

Sigui com sigui, les possibilitats que poden donar-li a ERC el fet d’assumir el lideratge del país compensen el desgast que, segur, implicarà la necessitat de pacte constant, asimètric i creatiu, per aconseguir les majories necessàries en cada moment, i és que, com deia Andreotti, “el poder desgasta al que no el té”.

La possibilitat del Govern d’esquerres que reclamen els comuns es veu més distant amb cada nova declaració dels seus possibles components. Com podrien explicar des d’ERC un vot favorable a la investidura d’Illa, si han basat tota la seva campanya en confrontar els dos models en joc, el d’una República Catalana liderat des de l’esquerra, i el del 155 que segueix representant Illa???

A més, des d’una perspectiva més ampla, a Pedro Sánchez li convé mantenir la bona relació amb una ERC que s’ha convertit els darrers anys en un dels principals suports al legislatiu espanyol, com per posar en perill una estabilitat que li és vital.

Els moviments produïts en aquestes eleccions s’han limitat, possiblement, a traspassos de vots dins els dos blocs, donant el lideratge dels independentistes a ERC, i al PSC entre els unionistes o constitucionalistes, però simptomàticament les dues balances de poder s’han decantat, després de molts anys, en favor de les esquerres, i se suposa que aquest fet s’ha de fer notar en les polítiques socials.

Download PDF

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *