“Una trista sorpresa”

“Per a mi és una trista sorpresa. Al cap i la fi és una capitulació” Són les paraules de Donald Tusk, cap del Partit Popular Europeu i ex president del Consell d’Europa després de conèixer la notícia del pacte entre el PP i VOX a Castella-Lleó. Per afegir de manera immediata el seu desig que sigui sols un “incident” que no tengui cap classe de continuïtat a altres institucions.

Però tenc molta por que el desig de Tusk quedi sols en això, en un bon desig i que la “capitulació” del PP de Mañueco devant l’extrema dreta representi sols un inici del que es prepara pel futur immediat: la participació del partit d’Abascal en els governs de coalició que s’aniran constituint a les diferents comunitats on sigui possible governar des de la dreta, per acabar participant del Govern de l’Estat.

I no ens enganem, l’ambició d’Abascal i els seus, no és la de ser vicepresident del Govern d’Espanya, és la de presidir el Govern, si aconsegueix convertir-se en la força hegemònica de la dreta. Un objectiu del que potser no es troben tan enfora com ens pot semblar ara mateix, si tenim en compte que la tendència dels sondejos d’opinió i els mateixos resultats electorals indiquen una doble tendència, la del creixement de VOX i la del decreixement del PP.

És per això que el pacte a Castella-Lleó va molt més enllà de ser l’experiment fruit d’un resultat electoral sorprenent i inaudit, és el començament d’una nova era en la política de la dreta espanyola, en la que l’extrema dreta que als països de l’Europa Occidental està aïllada per un cordó sanitari polític, s’haurà beneficiat d’un rentat de cara per part del PP, que la farà susceptible de veure’s transformada en un partit de govern.

Una extrema dreta, no ho oblidem, que voldria veure desaparèixer les autonomies. Que no dubtaria a l’hora d’aplicar una i una altra vegada els estats d’excepció que impliquen l’aplicació des de l’Estat de l’article 155 de la Constitució per impedir la implementació de polítiques més progressistes o més descentralitzadores, des de les Comunitats Autònomes. Que, mentre es torna a un estat absolutament centralitzat, voldria tornar les competències en matèria d’educació al govern central, per així fer més fàcil aquell objectiu de Wert, el pitjor ministre d’educació del PP, “espanyolitzar els fillets catalans”. Una dreta anti-europea que persegueix la debilitació de l’Europa comunitària, i que no dubta, on governa, com és el cas de Polònia i Hongria, a l’hora de desafiar l’autoritat de les institucions europees, proclamant-se en rebel·lia fins i tot davant la jurisdicció dels tribunals europeus. Una extrema dreta que està en contra de les pujades del sou mínim, que faria desaparèixer les polítiques d’igualtat, que minimitza l’existència de la violència de gènere, i per tant rebutja les polítiques que volen prevenir-la o combatre-la. Una extrema dreta que sent repugnància davant les polítiques d’integració dels immigrants si son de color o de religió musulmana. Una extrema dreta que renega de memòries històriques que cerquen tancar les ferides d’una guerra civil, i es que ells es senten ben representats per la ideologia i els fets dels guanyadors d’aquella guerra.

Una extrema dreta, els discursos de la qual coincideix amb moltes de les idees del PP, amb la diferència que aquests saben guardar-se d’expressar les que encara son considerades políticament incorrectes, llevat de moments de sinceritat com els que solen protagonitzar les Ayuso de torn. Perquè, no ho dubtem, una bona part de la que es presenta com a la dreta moderada o lliberal, estan encantats amb el pacte de Mañueco amb una dreta extrema amb la que en el fons simpatitzen, encara que no s’atreveixin a explicitar-ho. I la prova és que ni Casado ni Feijoo han fet res per impedir el pacte, per molt que els dos malden aparentar un distanciament o fins i tot un cert malestar amb la decisió del PP a Castella-Lleó.

Potser no ho han propiciat, i ho dubto, però com a mínim ho han consentit, o no han fet res per impedir-ho, que com canta Silvio Rodríguez “no es lo mismo pero es igual”.