36.000 morts i més de 80.000 ferits, després

El president dels EUA ha presentat, aquests dies, un suposat Pla de Pau per Palestina, segons ell elaborat per Israel, que preveu el final de la guerra que des de fa més de set mesos ha convertit Gaza en un enorme cementeri. Un pla que contempla successives treves que han de culminar amb l’alliberament de tots els ostatges que Hamas manté encara en el seu poder des del mes d’octubre passat, l’alliberament també d’alguns centenars de presoners palestins ara en mans d’Israel, la retirada progressiva de l’exèrcit israelià i la formació d’un govern a Gaza que permeti encarar la reconstrucció d’una zona devastada en la qual no queden drets hospitals, escoles, centres cívics i religiosos ni habitatges, i les runes dels quals podrien estar enterrant encara alguns milers més dels palestins que habitaven una de les zones més densament poblades del planeta i, avui, una de les que acumulen més destrucció per quilòmetre quadrat de la història. 

36.000 morts després, i sols quan Biden ha pogut constatar com la seva gestió del conflicte a Gaza podria costar-li la reelecció a les eleccions presidencials del proper novembre, es produeix la reacció que milions de persones de tot el món anaven  reclamant des de feia mesos, conscients que és el suport dels Estats Units el que ha fet possible una guerra de devastació com encara es viu a Palestina. 

El món sencer sabia que sense les bombes i el material bèl·lic que els Estats Units subministraven a Israel en una espècie de pont aeri permanent, la guerra no es podia mantenir més d’una setmana, però han hagut de ser les enquestes electorals les que, mostrant una desafecció creixent, de manera especial, entre els joves votants, permetien pensar que Biden s’estava convertint en el principal avalador del seu contrincant republicà, Donald Trump que sense necessitat de mullar-se en el debat sobre la qüestió palestina, adoptava l’estratègia d’esperar, assegut a la porta de ca seva, el pas del cadàver polític del seu rival electoral, Biden, que perdia credibilitat dia a dia, a força de reiterar-se en unes exigències a Netanyahu que sabia perfectament que aquell es negaria també una vegada i una altra a aplicar, segur com estava el primer ministre israelià del manteniment del suport militar i polític d’un dels presidents nord-americans més dèbils de la història. 

I, així i tot, no serà tampoc fàcil la posada en pràctica i la mateixa acceptació, per part d’Israel del Pla que, segons Biden, han elaborat ells mateixos. No passa una hora sense que arribin notícies contradictòries des del Govern de Netanyahu, una part del qual, compost per partits extremadament radicals, amenaça de retirar el suport a un primer ministre cada dia més aïllat que, d’altra banda, no s’ha cansat de repetir d’ençà que va començar el conflicte, que sols la completa destrucció del moviment Hamas, i la recuperació de tots els ostatges encara en mans d’aquells saciaria les exigències de l’estat jueu, de tal manera que ara els ha de ser difícil desdir-se i reconèixer, de facto, l’impossibilitat d’eliminar un moviment que està prou arrelat entre la població palestina que, a cada represàlia, a cada bombardeig, a cada destrucció de noves zones, creix en el seu suport i la imatge que, al cap i la fi, sols Hamas els defensa d’un estat que persegueix exclusivament la seva destrucció com a poble. I que tampoc ha estat capaç Israel en set mesos d’alliberar els ostatges. I és que, la destrucció sistemàtica sols provoca sentiments de reacció més radicals com més intensa i forta és la devastació.

Però, aquesta vegada, Netanyahu olora que la capacitat de Biden d’acumular desautoritzacions està arribant al seu límit, si tenim en compte que el que està en joc és la mateixa supervivència politicoelectoral del president nord-americà i comença a calcular fins a quin punt l’aïllament creixent d’Israel li pot costar també a ell, el manteniment al davant d’un Govern que fa aigua per tots els costats, i amb una opinió pública que, de manera cada dia més atrevida, ja no té por de sortir al carrer per exigir la seva dimissió i la convocatòria d’eleccions. Netanyahu sap què perdre el poder, si és el cas, és sinònim de veure perillar fins i tot la seva llibertat si tenim en compte el cúmul d’acusacions (entre altres per corrupció) que la justícia israeliana ha preparat en la seva contra i per sobreviure pot fer un intent desesperat, per molt que impliqui modificar les polítiques impulsades fins avui, encara que ell, en el fons, continuï pensant en termes supremacistes i anti palestins. 

La proximitat de les eleccions nord-americanes exigirà una ràpida nova en l’evolució del conflicte, i això fa preveure que els moviments polítics i diplomàtics s’han de multiplicar en qüestió de dies. Esperem que ho facin en el camí d’una pau que tampoc no serà gestionable de manera gens fàcil. 

Ramon Orfila i Pons