L’altre dia llegia que el Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions està estudiant diferents vies per tal d’aconseguir reforçar l’accés legal (i segur) d’immigrants per treballar a Espanya.
Una de les propostes estudiades es basa en el reforç dels visats de recerca de feina, una opció que, tot i que està prevista en la normativa espanyola, gairebé no ha estat aplicada. S’explicava que es vol intentar que la contractació sigui més eficaç tant per a treballadors com per a empreses. A priori, pot semblar una bona notícia. És evident que una normativa així ha d’estar ben coordinada amb la normativa laboral, conèixer la realitat del mercat laboral i flexibilitzar els permisos de residència i feina perquè aquests puguin respondre a les necessitats reals tant d’empresaris com de les persones migrades.
No obstant això, el que és més necessari i urgent és la reforma de la Llei d’Estrangeria. S’ha d’abordar una política migratòria global partint de les competències estatals fins a les competències autonòmiques i municipals (que són les que, al cap i a la fi, pateixen la pèssima política migratòria establerta).
És curiós que la llei “sobre els drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social”, fomenti la irregularitat (i, per tant, el treball de subsistència, perquè, com ha de viure una persona que arriba a Espanya si no té autorització per residir ni treballar durant tres anys?) i, a més, sigui totalment restrictiva amb els drets dels immigrants. Quan una persona arriba a Espanya, tret d’excepcions molt puntuals, no pot obtenir cap autorització de residència i feina si no demostra la seva estada irregular en territori espanyol durant almenys tres anys. Com pretenen que subsisteixin aquestes persones? No trobeu que aquesta política migratòria és absurda i mesquina? Realment trobeu que respecta els drets humans? El debat no és nou, però fa massa anys que no es produeixen millores.
Aquesta situació genera una fractura cada vegada més diferenciada entre ells, els immigrants, i nosaltres, els nacionals, i això pot derivar en l’emergència d’un potencial conflicte arrelat en l’imaginari col·lectiu de la nostra societat. Com es pot demanar a la població autòctona que no diferenciï socialment els estrangers si, normativament, existeix aquesta diferenciació i discriminació?
També podem parlar de La Llei Reguladora del Dret d’Asil i de Protecció Subsidiària espanyola, que es va aprovar el 2009 i segueix sense un reglament que la desenvolupi tot i haver-hi un termini de sis mesos des de la seva aprovació per fer-ho. Aquesta mancança fa que tot sigui més restrictiu: “La llei remet al reglament i això fa que alguns supòsits no s’apliquin i que d’altres s’utilitzin amb criteris més restrictius sense base ni fonament”. El desenvolupament reglamentari és el que fixa les condicions perquè una llei sigui efectiva. Si no hi ha reglament, hi ha determinats aspectes de la llei que no queda definit com s’han de complir.
Les polítiques actuals d’accés als procediments d’asil s’han convertit en el primer obstacle per a les persones que fugen de guerres i misèries de tot el món. Per exemple, cap ambaixada europea a l’Àfrica concedeix visats per viatjar a Europa i, per tant, només poden entrar de forma irregular i jugant-s’hi la vida per intentar fer els tràmits un cop arriben a Europa (si arriben).