No, el canviarem les persones.
Sempre des de la meva mirada de sociòloga, no com a política que podria ser el cas, i especialment en aquest moment de pandèmia, vull fer una reflexió sobre la responsabilitat que tenim tots i totes les persones que vivim en una societat per garantir el bé comú en aquesta.
Molt freqüentment s’assenyala als polítics com els responsables de millorar tot allò que no funciona així com, per contra, poques vegades per reconèixer-los com a responsables d’allò que a vegades també va bé. Diria que són un blanc fàcil d’identificar, visible i alhora prou distant d’un mateix i que ve molt bé per alimentar la cultura de la queixa i el victimisme que cada cop està més aposentada en les nostres societats modernes com bé analitza Gerardo Castillo Ceballos ( Facultat d’Educació i Psicologia de la Universitat de Navarra) en el seu article “ El auge del victimismo y la cultura de la queja”.[1] A més, és molt fàcil de justificar perquè per açò els vam triar a les eleccions, per dur a terme les “solucions” que van anunciar per arreglar tots els mals de la nostra societat. I, és cert, és així, tenen el compromís de fer feina per dur a terme les propostes que van prometre. Però els mals socials no el podran arreglar els polítics sols.
A través d’aquestes lletres el que vull apuntar és que, per una banda, la responsabilitat dels “polítics” no va en detriment de la responsabilitat de la ciutadania que seguim tenint i que exercim, ens agradi o no ens agradi, en seguem conscients o no, a través del nostre comportament diari, de la nostra “política” quotidiana. Aquesta cultura de la queixa i del victimisme va guanyant terreny i minvant el sentit del deure i responsabilitat de cadascú, fet que s’explica, segons Daniele Giglioli en la seva obra, “Crítica de la víctima”, en que adoptar el rol de víctima fomenta un reconeixement i autoestima, garantitza la innocència i no necessita que ens justifiquem, és el somni de qualsevol tipus de poder. Segons ell, el victimisme pretén ser actualment un nou estil de vida que veim com constantment sen fa difusió en les noticies i imatges protagonitzades per víctimes. El que està clar que sempre és més fàcil i còmode carregar la “culpa” a l’altre, és més alliberador i no ens obliga a auto analitzar-nos i revisar la nostra pròpia responsabilitat.
I el que no podem negar és que el nostre comportament i accions quotidianes, des del moment en que ens aixequem el matí, tenen un impacte en el rumb de la societat i el en seu devenir. Aquesta visió, ja es veu reflectida en l’origen etimològic de la paraula POLITICA que del llatí “politcus” i aquesta del grec “?????????” (“politikós”), dignifica dels ciutadans o de l’Estat, essent l’adjectiu de “?????” (“pólis”) que significa “ciutat”. El cas és que avui en dia, el terme “polític” es troba associat a una professió o carrera.
Alguns exemples que il·lustren aquest fet són:
-Les polítiques de suport a l’economia local i de proximitat que es puguin impulsar sinó compten amb el suport “polític” de la ciutadania, no generaran un canvi. Així, mentre la ciutadania segueixi comprant per internet, per cert, compres cada cop en augment i especialment en temps de pandèmia, això anirà en detriment d’aquest tipus de polítiques per millorar l’economia local.
-Les administracions són les encarregades de la neteja dels carrers de les nostres ciutats que, tanmateix, sinó comptem amb el suport i implicació de la ciutadania, no seran efectives. Així, per molt que passin pels carrers el camió i la brigada de neteja, si tot seguit no recollim les caques del nostre ca, tiram un xiclet o llosca de cigarro al terra mai aconseguirem que estiguin nets. Per tenir nets els carrers de les nostres ciutats, és necessari també que la ciutadania no els embruti.
-Per sortir de la crisis sanitària (i per conseqüència econòmica i social que sen deriva i que vivim), està essent necessari establir certes mesures de prevenció segons el nivell de risc que cal que tots i totes complim. Sinó ens impliquem i ens fem responsables de la necessitat de la nostra implicació, no hi haurà polítiques ni regulacions que valguin. I, em sap greu lamentar-ho, però no en som prou conscients d’aquesta responsabilitat com s’està donant.
Tots aquests exemples posen de manifest que la responsabilitat individual és necessària perquè les polítiques dels “polítics” puguin fruir, puguin ser un motor de canvi i per mostrar que els canvis socials no es poden donar sinó hi ha un estaló social a les polítiques que s’impulsen. Com deia Mahatma Gandhi, sigues el canvi que vols veure en el món!! I després, només tu i altres persones treballant juntes, amb un objectiu comú, de forma persistent i continuada serem capaces de combatre la injustícia del món. La transformació personal i social han d’anar de la mà.
En un segon terme d’aquest anàlisis vull apuntar que, certament els líders polítics són necessaris i imprescindibles. Bé ho deia fa uns dies na Maite Salord en el seu article en aquesta mateixa secció sobre “Lideratges polítics i pandèmia” sobre la importància i tasca encomanada que tenen els polítics que, entre altres, consisteix en promoure l’organització, planificació i prendre decisions a través de la feina en equip i l’escolta cap als altres. Però els lideratges polítics són sols una part de l’engranatge, són una part del motor de canvi d’una societat i no són suficients. Existeixen i també esdevenen necessaris altres lideratges en altres àmbits com l’econòmic, el social, el cultural, l’educatiu…que sorgeixen de grups de persones organitzades, unides per una causa comú o a vegades de persones amb un fort carisma que amb la seva acció han fet arribar un missatge que ha transcendit i en algunes ocasions ha passat fronteres.
Des d’una visió històrica en tenim prou exemples (Gandi, Greta Thunberg, Rosa Parks…) però també hi ha exemples propers i actuals com les APIMAS, entitats ecologistes com el GOB, el Cercle d’Economia de Menorca, tots els clubs esportius de l’illa… I que fomenten uns valors, un model de societat, d’illa i que l’empenyen persones amb una visió política (que no partidista). Per tant, el model d’illa el construïm cada dia entre tots i totes.
Per tant, i en CONCLUSIÓ, sense menys treure la responsabilitat i funció dels líders polítics que han de fer bé la seva responsabilitat perquè tot funcioni, la “política” dels polítics no basta per canviar el món. El canviarem les persones amb les nostres polítiques quotidianes…amb la coherència, amb la implicació, amb la responsabilitat, amb la participació ciutadana, amb la convicció, amb un postura activa i optimista, basada en decisions i defugint del paper de víctimes…I que, per cert, algunes d’aquestes persones, algun dia, es convertiran en polítics momentàniament per deixar pas després a d’altres. Perquè la política no és una professió o carrera, sinó que és com la descrivia Mafalda, una condició humana.
[1] Per més informació: https://www.unav.edu/web/vida-universitaria/detalle-opinion/2019/07/09/el-auge-del-victimismo-y-la-cultura-de-la-queja/-/asset_publisher/4kYB/content/2019_07_10_edu_opinion_auge_victimismo_y_cultura_queja/10174