En plena crisi econòmica, producte d’una pandèmia que encara està lluny de ser controlada, i amb la perspectiva que el 2021 estigui marcat també per la Covid i per les dificultats econòmiques que poden situar, a nivells inèdits, la pobresa de centenars de mils de famílies que enguany tampoc no podran tenir ingressos suficients com per mantenir-se de manera digna, els Pressupostos Generals de l’Estat preveuen un increment de les partides destinades al Ministeri de Defensa que gestiona Margarita Robles.
I no es pot dir que l’increment previst vagi destinat a incrementar la vessant més social de l’exèrcit a través de l’UME (Unitat Militar d’Emergències), a la que s’ha fet jugar com a la cara amable de les forces armades, sinó que una bona part del pressupost es destinarà a adquirir nous armaments, la urgència i necessitat dels quals són posats en dubte per molts analistes, i molt més en uns moments en els que, des de l’executiu de Pedro Sánchez, es queixen dia rere dia de la impossibilitat de l’Estat per fer front als ajuts que precisarien els sectors econòmics més afectats per les limitacions de mobilitat exigibles per aturar el progrés de la Covid, en comparació al que han acordat els governs d’estats més poderosos econòmicament, com és Alemanya.
I consti que puc reconèixer com a positiva l’actuació de l’UME, com a força de xoc davant situacions de catàstrofe o emergència, però tampoc puc deixar de dir que, si les competències de protecció civil, en bona part assumides per uns ajuntaments mal finançats, estiguessin suficientment dotades, i si els departaments d’emergències de les comunitats autònomes també rebessin el finançament adequat, les actuacions de l’exèrcit es podrien reduir a la mínima expressió.
El fet és que el pressupost de Defensa d’aquest any comptarà amb mes de 400 milions d’increment, de tal manera que serà dels pocs departaments que veurà créixer el seu muntant pressupostari juntament amb la Corona, que, no se sap ben bé per quins motius, també rebrà mes diners públics per desenvolupar les seves funcions, precisament quan la monarquia com a institució, però de manera especial l’actual monarca i el seu pare i rei emèrit, estan més qüestionats entre amplis sectors de la ciutadania.
Val a dir que, en realitat, la política d’adquisició d’armaments del Ministeri de Defensa no farà més que continuar la del 2020, si recordem que, l’estiu passat, a finals d’agost, es va signar un contracte per valor de 2.100 milions destinats a la “fabricació de vehicles de combat sobre rodes 8×8”, és a dir tancs, concretament 348 tancs, un contracte adjudicat, a més, pel que s’anomena “procediment negociat, sense concurs”, és a dir, a dit, i també es va adjudicar un altre contracte per valor de 111 milions destinat a adquirir“sistemes de guerra electrònica per els helicòpters NH90”. I que igualment es van destinar quasi 800.000 euros a l’adquisició de “granades trencadores per a morter de 120 mm”.
Així que, de fet, l’increment del pressupost de Defensa significarà noves adquisicions d’armament i municions, sense que consti cap necessitat peremptòria de comprar aquest material, mentre es deneguen despeses molt més justificades des d’una perspectiva social o fins i tot per reforçar i defensar el teixit productiu d’una economia tan ferida com l’espanyola, pels embats de la crisi sorgida després d’un any de Covid.
I tot això quan se suposa que la vessant social de les actuacions del Govern hauria de rebre el gruix de les despeses previstes, si tenim en compte que els membres de l’executiu es vanen dia sí i l’altre també de ser el Govern més progressista de la història d’Espanya.
Sols em ve al cap una pregunta: per defensar-nos de qui necessitem tots aquests nous armaments???
La resposta, amic meu, tan sols la sap el vent… escolta la resposta en el ponent.