Article opinió – Magí Muñoz – “Societats diverses… minories que viuen en dignitat?”

Permeteu-me començar aquest escrit llançant una pregunta òbvia… algú ha vist mai dues persones que siguin iguals en tot, tant físicament com per les seves idees i creences? Segurament, que no. Perquè certament, podem trobar persones que s’assemblin molt, emperò que siguin com a dues gotes d’aigua en tot no succeeix…  fins i tot en aquelles persones molt semblants, al posar-les una al davant de l’altra i posar-se a parlar entre elles, es troben moltíssimes diferències…  És una obvietat, dels milions de persones que habitam la terra totes podem resultar semblants en alguns aspectes, de la mateixa manera que en d’altres podem ser totalment diferents.

Continuaré encara amb una altra obvietat. A les persones ens agrada trobar-nos/reunir-nos per compartir una activitat -un esport, un entreteniment…-, també una ideologia o una religió, una creença… És a dir, les persones podem aparcar les nostres diferències, que tothom té en altres aspectes, per poder fer alguna cosa en comú, quelcom que ens commogui, ens interessi, ens atregui, ens faci sentir a gust… és també una obvietat, les persones som el que s’anomenen éssers gregaris.

I ara deixau-me que us faci unes preguntes un tant personals. Si som éssers diversos, com és la diversitat que et trobes en la teva vida quotidiana? Com són de diverses les persones del teu cercle més pròxim? Has tingut mai amistat amb una persona amb el color de la pell diferent a la teva, amb una persona que practiqui una religió diferent a la que tu practiques -si és el cas-, amb una persona amb diversitat sexual…?

Des de jove el tema de la diversitat m’ha interpel·lat d’una manera molt personal. Vaig començar a sentir-me atret per persones del meu mateix sexe quan era adolescent i ho vaig acceptar quan tenia poc més de vint anys (quan vaig fer la passa del que se’n diu “sortir de l’armari”… d’açò ja fa més de vint anys i encara se n’ha de sortir sovint -quan ens presentaràs la teva al·lota… insisteixen-). És a dir, pertany a un col·lectiu, el lgbti, que és una minoria social dins el que és la diversitat sexual.

De col·lectius minoritaris a la nostra societat n’hi ha molts, a part del de la diversitat sexual, també trobam el de persones amb diversitat funcional -per motius físics o psíquics-, el de les minories culturals -com per exemple les persones nouvingudes-, el de les minories religioses, el de les minories amb un cos diferent al dels autòctons -com per exemple el color de la pell-…

Tot aquest gruix de minories posa en evidència la diversitat social, emperò com ha estat l’encaix dels diversos col·lectius al llarg de la història. Amb quines dificultats s’han trobat aquesta o aquella minoria? Poden viure avui dia amb plena llibertat? Algú els hi ha posat o els hi posa entrebancs? I si es dona el cas, com són aquests entrebancs: rebuig, drets que no es volen reconèixer o que es priven, haver de viure amb actituds repressives, vides de persones que només es poden viure de forma parcial…?

La natura és diversa per naturalesa (perdonau la redundància) i som els humans els que volem vestir la societat d’uniformitat, d’homogeneïtat. Sabem que encara que socialment es prohibeixi, per exemple, la diversitat sexual, aquesta continuarà existint -serà reprimida durant un temps, cert, però no s’extingirà-… perquè la natura en genera de diversitat, la natura tornarà a ser diversa… (cal recordar que a la natura també se li atribueix la saviesa).

Moltes de les construccions culturals que encara es promouen avui en dia tendeixen en evitar la diversitat, i fins i tot en combatre-la… La lluita de la nostra espècie per combatre les diversitats en el passat ha estat demolidor -per la nostra mateixa espècie, evidentment-. Per exemple, a Esparta, a l’Antiga Grècia, als infants que no naixien prou forts els eliminaven -no es tolerava la diversitat funcional-; als inicis de l’imperi romà es crucificava als cristians, més endavant, van ser els cristians que van voler eliminar els musulmans en les croades… -no es tolerava la diversitat religiosa-…

La història n’és plena de barbaritats, de no permetre la tolerància. Si ens fixam en combats més recents contra la diversitat trobam que: una persona amb albinisme pot ser eliminada en diferents països africans, així com en països occidentals una persona pel color de la pell també pot ser eliminada -on no s’hi tolera la diversitat física-; pobles sencers han intentat eliminar a altres pobles, com els hutus que de forma genocida van eliminar massivament a tutsis a l’Àfrica, o altres ètnies són rebutjades del territori en el qual viuen, com el poble rohingya a Birmània, -on no s’hi tolera la diversitat cultural-; avui dia en dotze països et poden eliminar, i en molts altres tancar a la presó durant anys, pel fet de tenir una parella lgbti -on no s’hi tolera la diversitat sexual-… Per no parlar de les diversitats múltiples contra les quals va lluitar i intentar eliminar el nazisme o la diversitat de pensament que es va posar en qüestió a la Guerra Civil.

Són situacions ben diferents que certament van lligades a un context cultural i social determinat -inabastables per un article com aquest-, emperò en totes elles hi trobam un trist nexe en comú, una majoria social no va tolerar o no tolera encara avui a una minoria en concret.

Conviure ha de significar respectar/tolerar les diferències físiques, de pensament, de creences, culturals, persones amb diversitat funcional o amb diversitat sexual… i hem vist que històricament no ens ha resultat gaire fàcil viure en convivència a la humanitat… i és que, com sabem, la convivència cultural no ens ve de fàbrica -no naixem sabent-ne, en un món tan complex com el que hem pogut construir-. La convivència s’educa al llarg de la nostra vida i pot ser adreçada cap a una o altra direcció. La tolerància, el respecte cap a les múltiples diversitats s’ha d’ensenyar, s’ha d’educar… i s’ha de començar des de la infància.

En les democràcies més avançades, els països s’han adaptat a la diversitat, s’han creat lleis que permeten a les persones de col·lectius minoritaris viure de manera digna, de forma plena… tot assumint, els seus governs, que una de les seves obligacions és vetllar pel desenvolupament integral d’aquests col·lectius. Són països on es considera que les lleis no poden perpetuar determinats privilegis -ni de determinats sectors culturals ni de determinats sectors religiosos-.

Una volta s’han anat implantant lleis i serveis que dignifiquen les distintes diversitats, emperò ens n’hem adonat que hi manca una segona passa que no és manco rellevant, com és el de la normalització social mitjançant la visibilització d’aquests col·lectius. Perquè el que no es mostra en la societat no existeix, no es reconeix, no se’n poden establir referents… i fa que els col·lectius només es sentin a gust dins guetos. Sabem que amb els silencis no es guanya el respecte. La invisibilització no és neutral, implica generar rumors, temors, pors, falsedats, espais reservats… construcció de prejudicis, estereotips…

Les ciutats, les comunitats on viuen les persones, quin paper hi poden tenir en visibilitzar les distintes diversitats? Les administracions locals, insulars i govern balear quines passes poden realitzar per fer visibles les distintes minories?

Es pot conèixer el passat de les distintes minories, es poden incorporar les vivències dels diversos col·lectius a les històries de les ciutats? Es poden impulsar estudis i fer-los públics? Quines són les històries intencionadament amagades d’aquests col·lectius a les ciutats? I avui dia, les ciutats apropen referents dels distints col·lectius a la ciutadania? Com són els serveis que s’ofereixen als distints col·lectius, són suficients?

La diversitat humana és potser de les coses més belles i reconfortants que podem sentir les persones, emperò, com hem vist, al mateix temps és el que ens genera més conflictes. Com diu sàviament la dita popular, a vegades “els arbres no deixen veure el bosc”. Les societats poden ser plurals, lliures i tolerants, la diversitat ens ho encomana. Potser algun dia ningú s’haurà d’etiquetar, ningú formarà part de cap minoria, perquè la societat entendrà que es tracta d’una única societat, una societat, açò sí, diversa.