Article opinió – Ramon Orfila – “Astracanada”

“És un subgènere teatral còmic, molt popular a la primera meitat del segle passat. Basat en una teatralització disbaratada de la realitat, juga amb relacions sentimentals que freguen el ridícul, amb l’únic objectiu de provocar les rialles en l’espectador, a força de crear situacions equívoques en les que el ridícul del personatge i les seves situacions provoquen la hilaritat del públic. El personatge central és el “fresc”, un personatge ocurrent que viu gràcies a la “picaresca”, cercant sempre treure profit de tot el que l’envolta”.

Idò, a la vista de les noticies i xafarderies que es prodiguen des de fa uns anys, respecte de les actuacions del Rei Emèrit i els detalls, de vegades escabrosos, de les seves relacions sentimentals,  així com de l’ús que hauria fet, en profit propi, d’instruments de la seguretat de l’Estat, segons es desprèn de les informacions divulgades per personatges d’anterior rellevància oficial, com son el Comissari Villarejo o les atribuïdes a l’anterior cap dels serveis d’intel·ligència espanyols, Emilio Alonso Manglano, ens indueix a pensar que el guionista de l’obra teatral dels darrers anys de la vida de l’anterior monarca és un digne seguidor de l’estil de Pedro Muñoz Seca, açò si, en una versió subvencionada per alguna entitat pro-republicana, d’aquelles que el franquisme hauria posat dins el sac del “contuberni judeo-maçònic-marxista”.

Jutgin vostès mateixos, amables lectors, si vaig o no equivocat a la llum de les darreres afirmacions del Comissari de Policia jubilat, José Villarejo, vessades en seu parlamentària, en una reunió de la Comissió d’Investigació sobre el cas Kitchen, quan va afirmar que “El Centre Nacional d’Intel·ligència, CNI, va injectar a Juan Carlos I, “hormones femenines i inhibidors de testosterona per rebaixar-li la libido, per que s’entenia que era un problema d’Estat que aquest senyor fos tan ardent”, atribuint aquesta decisió a Felix Sanz Roldán, anterior cap del CNI.

El que no ha aclarit és si el monarca jubilat, per cert conegut com “el campechano”, va participar de manera voluntària en aquest tractament o si es va implementar de manera “clandestina” sense que ell se n’adonés.

I ja se que me diran que Villarejo no es un personatge digne de confiança, però és que aquest personatge va arribar a ser contractat pel Ministeri d’Interior com agent encobert i que es va entrevistar diverses vegades a Londres amb Corina Larsen la que va ser “amiga íntima” de Juan Carlos I, gravant les converses en les que s’imputen activitats presumptament il·legals a l’anterior rei, al que es presenta com a comissionista en obres efectuades a l’estranger per empreses espanyoles, com es el cas del tren a la Meca.

Si no n’hi havia prou amb açò, i just quan des de la fiscalia es proposen arxivar les diligències contra l’Emèrit, s’ha publicat un llibre del que es autor, entre altres, el periodista Javier Chicote, basat en l’anàlisi dels anomenats “papers de Manglano”, unes notes en les que l’ex cap del CNI, el que segons un diari monàrquic com ABC qualifica com “el pare de la intel·ligència moderna”, en el que es descriuen actuacions i confidències del monarca que posen en solfa no sols el respecte d’aquell de les normes i les lleis sinó que confirmarien l’existència d’una moral poc acorda amb el paper que la Constitució atorga al monarca.

En el llibre “El jefe de los espías”, es conta com Juan Carlos I hauria rebut 36 milions de dòlars com a donació del rei Saudí, per a la transició, dels que sembla que no es va donar compte a ningú i seria d’aquesta quantitat que va sortir el milió de dòlars que Juan Carlos I va donar a Adolfo Suárez, després de la dimissió d’aquest, amb la condició que no es tornés presentar a les eleccions. Tot un escàndol si es confirmés.

Com escandalós resulta que, segons els papers de Manglano, la Zarzuela vagi cedir al xantatge de l’entorn de la vedette Bàrbara Rey, a la que Juan Carlos I anomenava “la parienta” que tenia fotografies i vídeos que podien resultar comprometedores pel monarca, pagant-li fortes quantitats de diners provinents dels fons reservats. La pròpia vedette va denunciar l’assalt a la seva casa per robar-li aquest material comprometedor.  Digne de “Mortadelo y Filemón, agencia de información”

I tants altres espectacles referits a l’ex monarca, que podrien culminar amb el tragicòmic “lo siento, me he equivocado,  no volverá a ocurrir”, per finalitzar amb la fugida cap Abu Dhabi, un viatge la logística del qual  moltes fonts atribueixen als mateixos serveis d’intel·ligència. O l’hermetisme amb que es tracta tot el que es refereix al cost que representa, en doblers públics, l’estada de l’Emèrit a l’hotel mes luxós del món, acompanyat de dos assistents i un servei de protecció que pagam entre tots els contribuents.

Una astracanada, ho hem dit al principi, però envoltada pel dramatisme de que es basa en fets reals… o reials,  no se com dir-ho però que, en aquest cas, com en la cançó de Silvio Rodriguez, “no es lo mismo pero es igual”.