Les notícies referides a l’escrit que uns 250 militars jubilats d’alt nivell han remès al rei, ple de consideracions ultradretanes, coincidint amb la filtració del contingut dels xats amb comentaris clarament feixistes d’un grup de militars retirats, han causat estupor a Alemanya, segons expressen els mitjans de comunicació d’aquell país, amb un Govern que, tot i ser de dretes, acaba d’aprovar 89 mesures per aturar el creixement de la ultradreta.
Espanya torna mostrar, en aquesta qüestió, la diferència. Per començar, perquè aquí ja no ens sorprèn res de tot això, potser pel fet que ja hem viscut moltes situacions semblants els darrers anys.
I és que el problema no són els militars que signen aquest manifest-carta, que ja estan jubilats i fan poca por. Ja ho sabíem, que dins l’exèrcit espanyol hi ha molts militars franquistes. El problema no és el general jubilat que proposa, encara que sigui en broma, en un xat col·lectiu, afusellar 26 milions de votants, els nacionalistes i de l’esquerra els primers, només faltaria. Ja ho sabíem que hi ha ex generals nostàlgics d’aquells moments, per ells gloriosos, dels judicis sumaríssims i dels afusellaments massius dels que van defensar la legalitat republicana, fins i tot els que la van defensar sols amb la paraula. A Menorca, els més vells encara ens recordem dels poemes signats per un general en actiu, els darrers anys del franquisme, que publicats a la premsa, sota el títol ‘TRANQUILIDAD VIENE DE TRANCA’, glosaven el sistema de les porres i les pistoles i la censura i les tortures i les detencions arbitràries.
El problema no és que un ex general expressi el seu desig de bombardejar la seu de la Assemblea Nacional de Catalunya, no ens ve de nou, tenim encara fresc el record dels morts civils pel bombardeig ‘nacional’ de Gernika.
El que resulta perillós és que un partit amb representació parlamentària gosi dir que els militars en qüestió “son de los nuestros”, i treguin pit, i no succeeixi res.
El que esgarrifa és que una presidenta autonòmica, militant del segon partit en número de diputats, reaccioni assumint la seva coincidència amb les preocupacions expressades pels militars ultramuntans, per molt que ella, la presidenta, no sigui considerada precisament un model de coherència i rigor en les seves expressions.
Però, per damunt de tot, el que ens tindria que preocupar, el problema real –o hauríem de dir “reial”?–, és el silenci del destinatari de la carta, del que molts teníem sospites que podia simpatitzar amb la ultradreta, aquell que en el seu discurs del 3 d’octubre del 2017 va avalar de facto la consigna del “A POR ELLOS” i la repressió més brutal dels darrers quaranta anys a Catalunya per “l’horrible” crim d’haver posat les urnes per consultar el parer dels ciutadans. Un silenci, el d’ara, que contrasta amb el contingut d’aquell discurs en el que no va dubtar a l’hora d’exigir a “las autoridades del Estado” actuar contra la “deslealtad inadmisible” de la Generalitat de Catalunya, sense fer cap esment als cents de ferits per les desproporcionades càrregues policials que, també aquella vegada, van causar estupor entre l’opinió pública d’una Europa respecte de la qual marquem distància en el mateix concepte d’allò que ha de ser un sistema democràtic.
El sospitós silenci d’aquell que ostenta el grau de capità general sí que en fa, de por, perquè permet pensar a molts ciutadans que és un silenci que consent i avala el contingut d’una carta que és antidemocràtica, anticonstitucional i no se quants “anti” més. El problema és que amb el seu silenci ens indueix a pensar que “qui calla atorga”.
I és que hi ha silencis que, de tan clamorosos, ensordeixen i fan mal a les orelles. Cada hora que passa sense una resposta contundent per la seva part incrementa les sospites, i aquestes no aporten l’assossec que se suposa que haurien d’aportar les més altes instàncies de l’Estat en els temps de tríbol col·lectiu que patim.
Així i tot, la “reial actitud” no ens hauria de sorprendre, si tenim en compte que el borboneig, aquest jugar sempre amb l’equívoc, ha estat una constant de la monarquia, com a mínim des de l’intent de cop d’estat del 1981 fins ara.