Espanya ocupa el 10è lloc en el rànquing dels països més rics del món, segons dades publicades aquest mateix any. Catalunya es troba entre les quatre regions d’Espanya que superen en PIB la mitjana europea. Badalona és la tercera ciutat més poblada de Catalunya, després de Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat.
Doncs, en aquest context, l’incendi ocorregut fa pocs dies a Badalona, en una fàbrica abandonada en la que hi malvivien més de 150 persones, que ha causat 3 morts i molts ferits, algun d’ells en estat crític, posa el dit dins una llaga que, des la major part d’institucions, han fingit ignorar, tot i que la nafra estava infectada i plena de pus des de feia molt temps.
La forma amb la que han intentat espolsar-se el problema i la responsabilitat del mateix per inacció, per part dels representants municipals, de la Diputació, del Govern de la Generalitat i del Govern de l’Estat, és tot un símptoma i ens tindria que dur a una reflexió seriosa i autocrítica si no volem que fets com aquest tornin succeir a qualsevol indret de l’Estat. I és que, situacions com la d’aquesta fàbrica abandonada, plena de gent també abandonada a la seva sort, abunden més del que moltes institucions estan disposades a reconèixer, i la tendència a fingir ignorància supera en força a la voluntat de posar solució a un problema que, a més de ser difícil de resoldre, exigeix la cooperació, els recursos i el compromís de tots els àmbits de l’administració pública per tenir efectivitat.
Per començar, el principal obstacle resideix en el fet que les persones, immigrants oficialment considerats il·legals, que han optat per ocupar edificis abandonats com l’incendiat a Badalona, viuen en una espècie de llimbs legal que les fa pràcticament invisibles als ulls de les administracions, i moltes vegades als mateixos ulls de la ciutadania que els envolta però que fa com que no els veu, i especialment els situa fora dels focus de l’atenció informativa, de tal manera que tot contribueix a donar-los-hi aquesta invisibilitat perniciosa.
L’atenció dels ciutadans sobre determinats problemes és fugaç, i ens resulta molt fàcil passar d’una atenció quasi absoluta, en moments de crisi extrema, a oblidar-nos d’ells tan bon punt es “normalitza” la situació. Pocs ciutadans van restar al marge de la crisi de l’Open Arms i de la situació dels migrants als que rescataren d’una mort segura a la Mediterrània. I els governants de torn, motivats per l’opinió pública, es van veure obligats a actuar. Algun dels pocs lectors d’aquest article sap on han anat a parar els rescatats per aquell vaixell de salvament? Doncs els governants, que tan sol·lícits es van mostrar en aquells moments, mostren la mateixa desídia o ignorància i no saben –o fingeixen no saber– en quina situació es troben avui dia, fins que un desastre com el de Badalona torna sacsejar les consciències.
El relator de l’ONU sobre la pobresa alertava el febrer d’aquest any sobre el fet que “Espanya li està fallant per complet a bona part de la seva societat, aquella que viu a la pobresa, amb una situació que la col·loca entre les pitjors de la Unió Europea”. I afirmava que, darrera la decisió política d’abaixar els impostos, “un 5 % respecte dels demés països d’Europa, s’hi amaga la conseqüència de no poder atendre de manera efectiva les exigències de la lluita contra la pobresa”.
Mentre, davant un desastre com el de Badalona, les administracions es llancen les unes a les altres les competències al cap, com si fossin ballestes, i els migrants supervivents, en silenci, cerquen nous edificis abandonats per guarir-se, i així continuar aparentant una invisibilitat que l’incendi ha romput sols temporalment.
És ben cert que fan falta molts recursos públics per fer front a polítiques integradores dels migrants, però no sempre estan prou clares les prioritats de les administracions.
I així, les contradiccions entre els discursos i la realitat es fan més i més profundes, de tal manera que el Govern de l’Estat, autoproclamat com “el més progressista de la història d’Espanya”, té previst en els pressuposts del 2021 gastar 2.341 milions d’euros en programes especials d’armaments, que inclouen la compra de bucs i aeronaus de guerra, míssils, armes i municions que s’afegiran als 348 tancs adquirits aquest any.
Deuen ser les raons d’estat, una espècie d’intangibles que fan prendre decisions de vegades molt poc comprensibles des de la perspectiva social.