Article opinió – Clàudia Pons – “Una nova mirada pel desenvolupament humà”

Vaig poder fullejar el nou Informe de Desenvolupament Humà de 2020 (PNUD, Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament) que mesura la prosperitat d’un país en funció de les condicions de vida de la població. Em va sorprendre gratament que incorpori, encara que sigui de forma experimental, un nou índex de desenvolupament humà (IDH) ajustat a la pressió planetària que exerceixen els països.

Aquest nou índex (IDHP) incorpora als indicadors tradicionals (salut, educació i nivell de vida) dos nous indicadors que mesuren les emissions de diòxid de carboni del país i la petjada material. D’aquesta manera, mostra com canvia el desenvolupament global si el benestar de les persones i el planeta esdevenen fonamentals per definir el progrés de la humanitat i exposa una avaluació més real del progrés humà.

Per exemple, Noruega és el país més desenvolupat del món, segons l’últim IDH de l’ONU, però si tenim en compte la pressió que exerceix sobre el planeta (les emissions de CO? i la petjada que deixa el seu consum, cau 15 posicions en la llista. Açò vol dir que els seus habitants viuen acomodadament a costa del medi ambient.

Per l’altre costat, en la part baixa de la taula, els països més empobrits, gairebé no generen impacte sobre el medi ambient, tot i ser els que més pateixen catàstrofes climàtiques.

Tal com diu Achim Steiner, responsable del PNUD, el canvi climàtic castiga els  països que menys hi contribueixen. Els països més pròspers ho són a costa de la destrucció del planeta. Els països amb un elevat IDH no ho són tant si es considera tot el que perjudiquen al medi ambient.  Cap país del món ha aconseguit un desenvolupament humà molt elevat sense exercir gran pressió sobre el planeta.

El desenvolupament humà es comporta de manera desigual arreu del món. Són precisament les nostres maneres de viure (dels països més desenvolupats), les que produeixen desigualtats. Comprem roba barata que es produeix als altres països en condicions de misèria, consumim de forma desmesurada, sense tenir en compte l’impacte ambiental en tot el planeta, venem armes que alimenten conflictes als països empobrits….

On comença i acaba la nostra responsabilitat en un món global? El nostre consum i la nostra manera de viure és interdependent i tenim la responsabilitat -i el poder- de canviar el sistema i canviar nosaltres (el nostre comportament) per a reduir l’impacte humà i ambiental de la nostra forma de vida. Perquè tot està interconnectat.

El PNUD d’aquest any proposa redefinir el desenvolupament humà. Ens dona  l’oportunitat d’aconseguir que creixement econòmic no sigui sinònim de destrucció mediambiental i increment de la desigualtat, sinó que el desenvolupament humà elevat sigui més equitatiu i compatible amb els límits del planeta. Fins ara el desenvolupament ens ha donat progrés material, però en termes climàtics i socials les conseqüències han estat bastant dolentes. Cal repensar la manera en què progressam.

De manera conscient o no, les decisions humanes, condicionades pels nostres valors i institucions, han donat lloc als desequilibris que han suposat desigualtats a nivell social i planetari. Hem d’avaluar de manera crítica, els valors que tenim i com es distribueix i exerceix el poder. Fins fa poc, el medi ambient s’ha infravalorat de manera sistemàtica i s’ha maximitzat la importància del creixement econòmic per damunt de la protecció del planeta. Per poder minvar la pressió al planeta és necessari comprendre que la vida de la Terra manté tot allò que donam per suposat (aigua, aire que respirem, etc.) i per açò la importància de regenerar la biosfera i no esgotar-la. És vital veure com utilitza la societat l’energia i les matèries primeres per tal de reconduir-ho. No sempre el nostre comportament reflexa els valors que manifestem.

L’informe proposa alguns mecanismes possibles pel canvi. Us convido a llegir-lo. I esperem, que també ho facin els nostres governants perquè prenguin decisions per a millorar la vida humana i preservar el planeta que la fa possible, ja que la riquesa  extrema és producte d’un marc normatiu que la permet, tolera i promou.