Article opinió – Ramon Orfila – Un polvorí a les portes d’Europa

L’anunciat fracàs diplomàtic que ha representat el fet que . després del pseudo reconeixement, via Twitter, d’un Donald Trump que ja havia perdut les eleccions, cap més Estat hagi reconegut la marroquinitat del Sàhara Occidental, il·legalment ocupat pel Marroc, ha empès Mohamed VI, el rei-dictador, a noves aventures que l’han duit a una situació d’enfrontament amb diferents països i, de manera molt especial, amb els seus veïns de Mauritània i Algèria.

De tal manera que, fins i tot ha succeït el contrari, i els pocs estats que van acceptar obrir representacions  a El Aaiún o Dajla , els han tancat o els mantenen buits de personal i sense cap activitat, i els dies 8 i 16 d’aquest mes Perú i Bolívia han restablert relacions diplomàtiques amb la RASD.  A mes de produir-se un allau de declaracions de països africans però també d’Europa insistint en la necessitat de respectar el dret internacional en el tractament del problema del Sàhara a través de l’aplicació de les resolucions de les NNUU que preveuen l’exercici del dret d’autodeterminació del poble del Sàhara Occidental.

L’envalentiment de Mohamed VI l’ha duit a traspassar uns límits insuportables per Algèria que, els darrers mesos ha acusat al Marroc d’estar darrera dels terribles incendis forestals que han assolat el país  ocasionant varies víctimes mortals, per la via del finançament d’organitzacions opositores violentes per part dels serveis secrets marroquins. La reacció algeriana no s’ha torbat i la seva contundència dóna fe de la gravetat de la situació provocada: a la retirada d’ambaixadors ha seguit una decisió poc freqüent com és la ruptura total de relacions diplomàtiques i fins i tot el tancament de fronteres entre Algèria i el Marroc impedint el trànsit de persones i mercaderies. És important recordar que Algèria és el segon soci comercial del Marroc, amb tot el que açò implica per un país com el de Mohamed VI, amb una preocupant crisi econòmica i una caiguda brutal dels ingressos turístics. El comerç total entre els dos països puja fins els 5.300 milions de dirhams (580 milions de dòlars) l’any 2020.

L’escalada de la tensió s’ha disparat els darrers dies quan Algèria ha decidit tancar  l’espai aeri per l’aviació comercial marroquí, una nova estocada a l’activitat turística que encarirà el preu dels trajectes des d’Europa fins els destins turístics del Marroc.

I tot açò sense comptar amb l’efecte econòmic de la posada en funcionament d’un gasoducte propi que permet impulsar el gas algerià sense necessitat d’utilitzar el Gasoducte Magreb-Europa propietat del Marroc, amb una pèrdua de prop de 60 milions d’euros anuals per aquest país, que a més es veurà privat de poder utilitzar a un preu polític, com fins ara, de milions de metres cúbics del gas algerià que son vitals pel funcionament de les centrals elèctriques marroquines.

Ningú dubta de la superioritat abrumadora de les forces armades algerianes en cas d’un hipotètic enfrontament armat amb el Marroc i aquesta superioritat s’ha anat incrementant els darrers anys amb compres massives de sofisticats armaments a Rússia, però la possibilitat, encara que sigui remota d’un suport actiu, en cas de guerra, del nou soci i aliat de Marroc, Israel, fa saltar totes les alarmes a les cancelleries d’una Europa que es troba a 40 minuts en avió de les costes del Magreb, amb els perills que podria implicar.

Mentre, el conflicte del Sàhara Occidental es radicalitza per moments a partir de la ruptura de l’alto el foc que mantenia la zona en un situació de NO GUERRA-NO PAU del 1991, amb una escalada d’una guerra de desgast que ocasiona no pocs mals de caps al Marroc, que cada dia veu bombardejades les seves instal·lacions militars al llarg del mur que separa els territoris controlats pel Marroc dels alliberats pel Polisario. Uns nous episodis d’una guerra, en els que la iniciativa es protagonitzada pel l’Exercit d’Alliberament Saharaui que forçosament ha de comptar amb el suport logístic d’Algèria que no s’amaga de fer públic el seu absolut alineament amb el Polisario.

Ben segur que l’alarma provocada per l’escalada de la tensió a tot el Magreb està darrera la decisió de nomenar, des de la ONU, d’un nou cap dels cascs blaus a la zona, i d’un nou enviat especial del Secretari General que ja han acceptat les dues parts en el conflicte, Staffan de Mistura, amb l’encàrrec d’encarrilar una “sortida acordada i duradora, que respecti el dret del poble del Sàhara a decidir el seu futur”.

Atenció a la data del 29  de setembre, en la que s’espera el Dictamen del Tribunal de Justícia Europeu sobre els cassos del Front Polisario-Consell d’Europa referits als acords d’associació i a l’acord de pesca Unió Europea-Marroc. Segons com vagi, el resultat pot ser demolidor per l’economia marroquí.