Don Pésimo

Els anys 60 del segle passat es va fer popular entre els fiets lectors del còmic “Tio Vivo”, un personatge creat pel dibuixant Escobar, famós per la seva visió sempre negativa de les coses. Li van posar el nom de Don Pésimo.

Idò, avui, en el món de la política, determinats personatges semblen calcats de Don Pésimo, i quan parlen tendeixen a veure sempre la part negativa de tot el que fan o diuen els seus adversaris, fins al punt de fregar el ridícul, arribant a negar-se a ells mateixos i contradir-se si fos precís per encarnar millor el personatge. En menorquí a aquesta pràctica se la coneix com “trobar ossos en el lleu”.

No puc deixar de recordar el personatge en qüestió quan, en el darrer temps, escolt les declaracions i opinions del líder del PP, Núñez Feijoo sobre qualsevol qüestió. Fins i tot m’he aficionat a imaginar de manera prèvia a les seves reaccions sobre les actuacions del Gobierno de España, si serà capaç a trobar la part negativa de notícies que, sense tenir color partidari, són rotundament positives. Idò, els assegur que em torna a sorprendre, el qual surt als telediaris amb una cara de patir una llaga al ventrell i torna amollar les seves sentències demolidores.

Així, després del primer discurs de la presidenta del Congrés dels diputats, Francina Armengol, la valoració de Don Pésimo va ser la d’afirmar que era el pitjor discurs que havia escoltat mai, i el va qualificar de “míting polític sectari”.

Quan va fer el repassó al nomenament dels nous ministres del govern de Pedro Sánchez, no en va salvar ni un, però l’envestida contra Bolaños, ministre de Presidència, Justícia i Relacions amb les Corts va ser antològica. Per Feijoo el nomenament de Bolaños representa, ni més ni menys, la definitiva mort de Montesquieu, el final de la separació de poders i un cop definitiu contra la democràcia, un pas més cap a l’abisme al qual es veu abocada España, segons la visió apocalíptica del líder de la dreta.

Al mateix costat del precipici, situa Feijoo a Espanya, un precipici cap al que ens arrosseguen Sánchez, amb els seus aliats comunistes de Sumar, i els partits catalans i bascs que, en l’imaginari del polític gallec, s’han convertit en els “cooperants necessaris” en la seva accepció penal, del que està venent la “pàtria” als que la volen destruir.

Li és igual a Feijoo si amb l’afany de pintar-ho tot de color negre i veure traïcions i falòrnies en tots els que no són del seu mateix partit, es guanya dia a dia nous adversaris, per no dir enemics, que s’ho pensaran molt i molt abans d’arribar a acords en el futur amb el qual ara sols l’ofereix insults i desqualificacions.

Escoltar Feijoo, abans d’anar-se’n a dormir, pot ser la garantia de tenir malsons, i t’obliga a prendre, de manera preventiva, un “almax” si no vols que els àcids et provoquin agrures, i aquell “ardor guerrero” que no saps ben bé si l’has d’ubicar a l’entrada del ventrell o al que, per aquestes terres, se sol anomenar “la boca del cor”.

Don Pésimo, en la seva fúria contra tot allò que es mou a la seva esquerra, és capaç fins i tot d’esmenar la plana al seu propi partit i a menysprear el programa electoral amb el qual es va presentar a les darreres eleccions, com ha demostrat quan ha atacat de manera immisericorde les paraules de Sánchez en la seva recent visita a Israel, aventurant la possibilitat d’un reconeixement diplomàtic de Palestina per part del Govern d’España. Ignora Feijoo que en el seu programa electoral el PP propugna impulsar polítiques que permetin la creació de dos estats, Israel i Palestina, com a solució al problema de l’Orient Mitjà o és que, simplement, pensa que ningú serà capaç de desenterrar el programa del PP i retreure-li la seva incoherència??

I tampoc és que Sánchez s’hagi passat de valent amb la seva insinuació, si tenim en compte que són prop de 140 els estats del món que reconeixen Palestina com Estat.

Però el problema no és Feijoo, sinó la rapidesa amb la qual el seu estil es propaga entre els seus, i així s’explica que el partit sencer surti en tromba a defensar i justificar que tota una presidenta de la Comunitat de Madrid, des de la tribuna de convidats al Congrés dels Diputats, amolli un insult que ella mateixa, després, traduirà en aquell penós “me gusta la fruta” que els ultres han adoptat com a crit de guerra.

Sebastià Alzamora, de manera magistral, situava el problema quan, fa pocs dies en un article a l’Ara Balears deia:

“El resultat és que després els dirigents menors del partit aspiren a imitar aquest comportament. És com si el PP s'estigués convertint en una escola de hooligans per als seus propis quadres dirigents i per als seus militants i simpatitzants. I en un agent provocador de conflicte i enfrontament, que especula sense manies amb el perill que això comporta.”

El nomenament dels nous portaveus dels grups parlamentaris populars al Congrés i al Senat, mostren l’estil d’oposició que s’ha d’instaurar als debats a partir d’ara i per quatre anys. Cayetana Álvarez de Toledo, Rafael Hernando i Miguel Tellado han de ser capaços, amb tota probabilitat, de superar amb escreix l’estil del seu líder i fins i tot de fer que sembli moderada la presidenta Ayuso.

Que Déu ens agafi confessats.

Ramon Orfila i Pons