No és sagrada... ni és seva

Potser mai com enguany la data del 6 de desembre té especial significat. Com bé ja sabeu, aquest dia es commemora l’aniversari del referèndum que va aprovar l’actual constitució espanyola.

Malgrat que, des de les meves idees sobiranistes, tinc poc a celebrar, no som tan sectari com per a no reconèixer que el seu articulat recull aspectes positius. No els detallaré ara, perquè no és l’objecte d’aquest article, però és indubtable que reconeix -no els atorga- drets i estableix un sistema polític que va esborrar gran part del règim franquista.

Si més no, amb el pas dels anys, la dreta, sovint amb el suport de l’esquerra acomodada, n’ha fet una lectura perversa. És allò que l’Aznar, prostituint el concepte d’Habermas, va definir com a patriotismo constitucional. De qualque manera s’ha intentat sacralitzar el text constitucional, com si fos paraula de déu que no pot ser modificada perquè en ella resideix tota la saviesa. De fet, és una visió més alcorànica que bíblica.

Anem per pams. La constitució no és immutable, s’ha modificat ja un parell de vegades, i el mateix text ja preveu mecanismes per aquesta modificació. Tanmateix, podem anar més enllà, també és interpretable. Per posar exemples, iniciatives polítiques com el Pla Ibarretxe, fa uns anys, i ara mateix la Llei d’Amnistia, han estat llegides per múltiples experts com a constitucionals alhora que d’altres deien exactament el contrari.

Deixat clar, llavors, que la constitució es pot modificar i que el seu articulat és interpretable, és evident que l’espanyolisme més reaccionari ha intentat patrimonialitzar-la i, per fer-ho, va endegar aquesta mena de procés de sacralització.

No obstant això, basta fixar-se en les constitucions dels països del nostre àmbit geogràfic per adonar-se de la corrupció argumental que hi ha al darrere. Alemanya, Itàlia, Bèlgica... han aprovat substantives reformes constitucionals. Tal volta el cas més paradigmàtic és el dels EUA, són ja vint-i-set les esmenes que han modificat el text originari que, en cas de no ser així, encara validaria l’esclavatge.

Arribats a aquest punt, cal deixar clar que un text que no reconeix el dret dels pobles a decidir el seu futur, que no accepta la diversitat nacional, que relega la nostra llengua a un paper subaltern, que no garanteix la igualtat efectiva, que manté esquemes del passat franquista... mai em satisfarà. No és la meva constitució. Però tampoc és seva.

I aquests dies en què veiem, fastiguejats, com els que s’anomenen ‘constitucionalistes’ enarboren la constitució per intentar esbudellar la democràcia, hem de tenir ben clar que per a ells només és un pretext per mantenir poder i privilegis.

Així i tot, mentre els demòcrates ens vegem obligats a viure en el marc del règim del 78, hem de fer valer tot allò que pugui ser positiu, hem de maldar que s’interpreti en clau progressista, hem de procurar que se’n faci una lectura tan àmplia com sigui possible i, sense cap mena de dubte, hem de batallar per modificar-la, perquè no és sagrada ni és seva.

Eduard Riudavets.