El Menorquinisme davant l’envit del nacionalisme espanyol

Article publicat per Pau Obrador al Mirador Nacionalista

La història s’està accelerant. El sistema polític sorgit de la transició està fent aigües. La renúncia del PSOE a liderar una Espanya mínimanent plural i el fracàs de la reforma dels estatuts molt especialment el de Catalunya en són els detonants. Tot i guanyar les eleccions amb un discurs federalitzant, Zapatero s’ha convertit en el braç executor del nacionalisme espanyol més ranci. S’ha fet seu el programa polític centralitzador que va dissenyar l’Aznarisme els anys 90 i que inclou, entre d’altres coses, la il•legalització de l’esquerra aberzale, la creació d’un front constitucionalista al País Basc, la minorització del català i el desenvolupament d’un model radial d’infraestructures. El darrer exemple el trobam en la imminent reforma de la llei que regula les caixes d’estalvi, defensada amb insistència pels mitjans de comunicació de Madrid. Aquesta llei pretén entre d’altres coses situar les caixes d’estalvi fora del control autonòmic.

En poc més de 10 anys el nacionalisme espanyol ha passat de lloar l’estat de les autonomies a buscar-ne activament la seva destrucció. En un principi el nacionalisme espanyol n’era favorable; l’invent autonòmic diluïa els nacionalismes perifèrics alhora que reforçava la centralitat de Madrid; era l’instrument que va fer possible la modernització d’Espanya i la seva homologació amb Europa. Tot açò ja és història. El consens dominant avui és que les autonomies – molt especialment les que parlen en llengua no castellana – són un fre al projecte nacional espanyol que cal eliminar. Dia sí dia també els mitjans de comunicació de dretes i d’esquerres ens ho recorden. L’objectiu principal de l’Espanya del segle 21 és senzillament eliminar-nos com a poble, amb vaselina o sense. Eliminar-nos políticament (retall de competències autonòmiques), lingüísticament (persecució activa del català) i econòmicament (espoli fiscal).

L’envit del nacionalisme espanyol ha agafat a les formacions polítiques d’àmbit no estatal amb el peu canviat. Sense excepció totes elles han fet de la col•laboració amb l’estat la seva principal estratègia política. Tanmateix aquesta estratègia de col•laboració s’ha demostrat inútil davant l’escanyament polític i econòmic que imposa l’estat. Ni la col•laboració política al parlament de Madrid ni la reforma dels estatuts d’Autonomia han servit per sortir d’una situació pseudo-colonial, única a Europa. Amb tot el que plogut els nostres polítics (d’esquerres o de dretes) continuen sense disposar dels recursos i dels instruments necessaris per a fer la gestió que ens prometen. Sense diners i amb tot l’aparell de l’estat en contra el marc autonòmic s’ha convertit en una ratera que només serveix per gestionar les misèries i crear encara més insatisfacció. Amb la via federal completament morta, l’única solució possible és la via sobiranista, el trencament democràtic amb Espanya i l’ampliació interna d’Europa. La història s’accelera.

El menorquinsime polític d’arrel catalanista no és aliè al nou context polític. Igual que passa amb Catalunya, el menorquinisme es veu impotent per fer front a l’avanç imparable del projecte nacional espanyol, també a Menorca. El principi de col•laboració amb la governabilitat de les Illes Balears – que tan bons fruïts va donar en el passat – ha deixat de funcionar. Els límits que imposa el PSOE i el PP són tant estrets que no permeten donar resposta a les aspiracions dels menorquins i menorquines. El sistema actual ens condemna al subdesenvolupament. No és cap casualitat que les Illes Balears – la comunitat fiscalment més espoliada – hagin crescut sistemàticament per sota de la mitjana estatal des da fa més de 10 anys. El PP-PSOE han buidat de contingut polític les nostres institucions que s’estan convertit en una simple diputació al servei de l’estat per gestionar les promeses de Zapatero, bé siguin cotxes o ordinadors. Dubt molt que el nou sistema de finançament ens doni els recursos suficients per donar resposta als la crisi turística i el fracàs escolar.

Davant l’envit del nacionalisme espanyol el menorquinisme hauria de replantejar-se la seva estratègia política. En primer lloc hauria de renunciar definitivament a una solució federal i plantejar nítidament un horitzó de trencament democràtic amb Espanya. Ha arribat l’hora de plantejar-se com exercim el dret d’autodeterminació també des de Menorca. És més necessari que mai articular una proposta sobiranista creïble per Menorca que sigui compartida per amplis sectors socials de l’illa. El Menorquinisme també hauria de plantejar-se la seva col•laboració amb la governabilitat de les institucions autonòmiques. Davant l’evidència que l’envit de l’Estat és l’escanyament progressiu dels Països Catalans seguir fent de la gestió el nucli de la política de govern equival, com deia Resina en un article recent, “a anestesiar el país per entregar- lo esllanguit i somort a l’ofec definitiu”. En les actuals condicions la participació de les formacions nacionalistes en el govern Balear no té gaire sentit. L’actual pacte de progrés no serveix per avançar en l’alliberament nacional ni en la justícia social. És poca cosa més que una resposta circunstancial a un període excepcional de corrupció i especulació. Mentre res no canvii al Parlament cal anar-hi a defensar un canvi de l’ordenament polític. El món local i insular és una altra història.

La història s’accelera. El sistema sorgit de la transició s’està fent miques. Les estratègies que han seguit les formacions nacionalistes d’arreu de l’estat ja no serveixen. Davant l’envit del nacionalisme espanyol el menorquinisme no es pot conformar a gestionar la decadència. Cal fer un envit polític. Ens hi jugam el país.