Durant més de vint anys, he participat a curses, la majoria de temporades federada. He alternat lesions esportives i rehabilitacions amb curses de cross a Santa Eularieta, curses populars de la lliga de curses d’estiu de Menorca i mitges maratons per Menorca, Mallorca i Madrid.
Quan una lesió seria de lligaments creuats amb va separar del món del “running”, vaig començar a gaudir de l’experiència de caminar. Volia tornar a córrer i ho combinava amb sessions molt dures de rehabilitació, bicicleta i nedar.
Van passar uns quants anys i les sensacions a l’hora de córrer no eren bones, notava que l’impacte de l’activitat no era prou bona per les meves articulacions però ho vaig intentar algunes vegades més, combinant programes de caminar córrer.
Finalment i després de retirar-me del món de les curses, he començat a sentir un plaer especial mentre camin.
Intent anar caminant per tot, aprofit qualsevol ocasió per caminar, per anar a visitar als pares, per anar a comprar, per anar a sa feina, per fer gestions, per anar al poliesportiu...
Caminar és una experiència cognitiva, social, estètica, física i sensorial. Perquè aquesta pràctica es saludable pel cos, s’activa la ment i es mobilitzen tots els sentits.
Caminar m'agrada si puc anar mirant què trob al llarg del meu passeig, si puc entretenir-me observant façanes i botigues si vaig pels carrers o arbres i horts si vaig pels camins. Caminar sens dubte és saludable, però també ha de ser divertit. Un camí que va girant, o un carrer relativament estret m'asseguren una contínua successió d'estímuls.
A un article del periodista i escriptor Jaume Carbonell en “El diari d’educació” ens descriu què ens passa mentre caminam...
“L’observació calmada i no programada, permet acostar-se d’una altra manera al paisatge: escoltar la veu de la natura, els sorolls i els silencis, percebre les formes i evolució de plantes i arbres segons les èpoques de l’any i de l’impacte dels fenòmens meteorològics, la convivència més o menys harmònica entre les diverses espècies, els efectes de la petjada humana o imaginar futurs possibles d’acord amb un desenvolupament ecològic sostenible o insostenible. I quan ens perdem per la ciutat, descobrim zones amagades o ocultes i ens deixem sorprendre per l’imprevist i imprevisible: els seus batecs canviants al llarg del dia, les olors del mercat o d’una cuina, les converses que agafem al vol, les gambades o les mirades de les gents, el pols de la seva vida quotidiana. La capacitat de sorpresa aflora quan descobrim per primera vegada una ciutat, però
la curiositat i fascinació no minva en absolut –fins i tot diria que creix– quan la visitem repetidament: perquè mai veiem el mateix, la nostra mirada s’enriqueix i sorgeixen noves preguntes”
Tornant al confinament, els mesos a casa van revaloritzar l’acció de caminar. A molts pobles, un tant per cent petit dels desplaçaments es feien a peu. Avui en dia són moltes les persones que caminen. Els ajuntaments han anat modificant l’aspecte d’alguns carrers. S’han ampliat voreres i s’han creat nous espais transitables per als vianants.
En els darrers anys s’han publicat alguns llibres que reflexionen, des de diversos punts de vista, sobre el fet de caminar. Així, per exemple, el neurocientífic Shane O’Mara ens parla, a Elogio del caminar, dels beneficis que té per la ment i el cos caminar i fer passejades a diari. A més, fa una defensa en contra del sedentarisme que afecta la societat occidental. A Una guia sobre el arte de perderse, Rebecca Solnit reflexiona sobre l’acció de deambular, perdre’s i endinsar-se caminant en allò que ens és desconegut. Anteriorment, autors com Virginia Woolf o Robert Walser també havien cantat les virtuts del caminar.
Estem davant un canvi de paradigma, ens hem de moure d’una manera més sana, segura i sostenible. L’anar a peu, el caminar, és la primera opció, la més saludable i la més econòmica.
Salut!
Montse Morlà Subirats.
Consellera de mobilitat del Consell Insular de Menorca