Entre la incredulitat i la por

Entre la incredulitat i la por

Va ser a l’aeroport de Guatemala, a punt d’iniciar el vol d’Ibèria cap a Madrid, amb aturada al Salvador, quan el comandant va justificar el retard en la sortida amb una frase que ens va commoure: “estem pendents que pugin a l’avió un grup de deportats”. Els sis menorquins del grup ens vam mirar i sense dir res vam reviure tots els comentaris que havíem fet, entre noltros i amb la gent coneguda del país, al llarg del viatge, sobre el controvertit anunci del nou president Trump. 

Estàvem presenciant una de les primeres deportacions de migrants sense papers ordenades per Trump, aquesta vegada amb salvadorencs que, presumiblement, haurien arribat a Guatemala procedents dels Estats Units, el dia anterior, en un dels tres vols, dos d’ells militars, anunciats per tots els mitjans de comunicació guatemalencs que, els dies que va durar el viatge centraven una bona part de la seva edició en aquesta qüestió.

Malviure als Estats Units

Sense necessitat de dir res ens vam recordar de com els coneguts que tenim a Guatemala ens havien confessat, amb angoixa, com es trobaven entre la incredulitat de pensar que no podien ser afectats per aquella mesura i la por, el pànic, d’imaginar que els podia succeir als seus familiars, actualment malvivint als Estats Units, tractant de regularitzar una situació que els permetia, mal que bé, sobreviure i fer possible la supervivència de les seves famílies.

Vam recordar alguna de les dades que ens havien sorprès quan vam saber que una gran majoria dels migrants guatemalencs presents al veí del nord no tenien papers, és a dir, que hi estaven en situació irregular, i que, per tant, més d’un milió dels 1,6 milions calculats podien ser susceptibles de ser retornats d’un moment a l’altre si el nou president així ho decidia, i de com els mitjans de comunicació avisaven del desastre que un fet així podia comportar, tant per l’afectació al mercat de treball amb centenars de milers de nous demandants de feina, com per la desaparició de les remeses que de manera regular enviaven els migrants a les seves famílies i que representaven un 25% del PIB.

Qui ha viatjat a Guatemala o a algun altre país de Centreamèrica ha pogut veure les cues quilomètriques de dones i fillets a les portes dels bancs o de les empreses que canalitzen els enviaments de dòlars des dels EUA als seus països i han pogut comprovar la importància immensa d’aquelles aportacions que, tot i ser normalment limitades i vist des de la nostra perspectiva petita, poden significar la diferència entre poder viure o no amb més dignitat. 

Nosaltres mateixos coneixem alguna família que multiplica, amb imaginació i creativitat, els efectes beneficiosos dels cent o dos-cents euros o dòlars mensuals que els remeten els familiars que, fent unes feines temporals que no volen fer la majoria dels nord-americans, es priven de qualsevol luxe conscients que d’aquelles quantitats en depèn que els seus fills o els pares ja vells o els germans que esperen un dia poder fer el mateix, puguin accedir a un got de llet diari o a menjar carn un dia per setmana o a tenir la possibilitat d’afrontar a l’educació que necessiten per poder fugir de la situació en la qual es troben.

Ens vam recordar com els familiars de migrants que coneixem ens havien explicat en algun moment les peripècies del viatge cap al nord, travessant amb mitjans precaris Mèxic, de cap a cap, sotmesos a les exigències dels “coyotes” que els podien guiar a través d’un país que els resultava hostil i d’una frontera minada de vigilants immisericordes que els podien caçar en qualsevol moment per empresonar-los primer i retornar-los després a l’altra part de la frontera, o ser víctimes, com succeïa en moltes ocasions, dels desaprensius que després de buidar-los dels pocs doblers que encara els restaven a les butxaques, acabaven entregant-los als vigilants de la frontera amb qui estaven confabulats.

Sabien, els nostres amics, i ho sabíem nosaltres, que és impossible que Trump compleixi el seu compromís de deportar els més d’11 milions de “sense papers”, en els quatre anys de mandat presidencial, fer-ho implicaria retornar prop de tres milions cada any, 250.000 persones cada mes, més de 8.000 persones diàries, és a dir uns 80 avions diaris amb un centenar de migrants, sense comptar els corresponents acompanyants de seguretat. Però, com ens deia una guatemalenca, “jo sé que no els podran deportar tots, però i si toca a un dels meus?”.

També és cert que no tot seran flors i violes pel president republicà en el seu objectiu, i que els estats demòcrates dificultaran en el que puguin tot el procés, com ho estan fent alguns jutges que ja han començat a desafiar l’execució de mesures dubtosament constitucionals, com és la de no reconèixer el naixement al país com a accés a la nacionalitat, però tenint en compte que Trump a més de la presidència controla la majoria al Congrés i al Senat, així com una decisiva influencia al Tribunal Suprem, s’ha de reconèixer que ho té millor que mai per aconseguir-ho.

La catàstrofe que Trump acaba d’iniciar amb les seves resolucions contra els migrants pot ser brutal pels seus veïns i seran necessàries mesures urgents per part dels països d’origen per gradualitzar els seus efectes. L’era Trump ha començat de la manera més brutal possible i ens haurem de deixondir i mobilitzar si no volem que l’efecte contagi ens afecti a Europa i al món sencer. Ens hi jugam molt, i entre altres coses, la de fer possible un món on es pugui viure amb dignitat.

Ramon Orfila i Pons