Esport i política

Article publicat per Joan Carles Villalonga al Mirador Nacionalista

Som conscient que agaf un tema que segons com es mira pot cremar els dits, però justament pens que aquests jocs arriscats són més que necessaris quan intentam analitzar les coses des d’un punt de vista més ample del que se sol fer i, sobretot, quan hi ha tanta càrrega ideològica i social darrere, encara que a simple vista no ho sembli. Anem per pams.

Hi ha una discussió de fons que és aquella que intentaria cercar els límits entre allò que és purament esportiu i allò que és més cosa, diguem-li qüestions polítiques, ideològiques, socials, identitàries, de reconeixement d’uns colors, sentimentals, d’interès nacional (emprin aquest concepte com vulguin). Com que he començat amb la intenció que potser em cremava els dits, i atès el meu plantejament de partida, em mullaré: bona part d’allò que els mitjans de comunicació entenen com a esports és política. Perquè pens que moltes coses (boni tot) són política. Tal vegada primer de tot ens hauríem de demanar què vol dir aquest concepte, però pens que en aquest petit espai és massa ambiciós. En tot cas, allò que es fa des de la política és gestionar i decidir coses sobre la societat i el marc (jurídic, legal, estatal, social…) que la defineix. I què és  l’essència de l’esport sinó una identificació social amb un equip, uns colors, una persona pel que representa o per la seva procedència. M’estic referint, ja se m’entén, no a l’esport que qualsevol que em llegeixi pugui practicar per compte propi, sinó a tot allò que apareix com a notícies esportives, tot el que s’explica als diaris “esportius” o a les seccions esportives dels diaris convencionals. I que ningú em malinterpreti, no és una crítica: és com és.

A partir d’aquí podem parlar de quasi tot. A partir d’aquí tenim el reflex de la polítca traslladada als estadis, a les canxes, als pavellons o als circuits, però amb el gran perill de voler jugar malèvolament amb els conceptes sense tenir en compte el plantejament que intent agafar des d’un principi. D’aquesta manera, moltes vegades es fa veure que és política tot allò que surt de la “normalitat” esportiva, i per tant de l’establert dins les normes inamovibles d’un cert plantejament, però en canvi és esport i prou la resta.

On vull anar a parar? Pens que allà on més es manifesta tot açò de què estic parlant és en les representacions esportives dels països (que normalment solen ser els estats) en l’àmbit internacional. Està clar que quan hi ha qualque cosa de prou volada açò es converteix en una de les notícies més seguides i en un element de cohesió identificativa. Creure que açò no és així ni que els estats tenen més que clar que aquesta és una eina imprescindible per la conscienciació de pertinença és ser un gran ingenu. Si no, observin quina trascendència prenen les convocatòries d’un partit de la selecció espanyola de futbol i les desavinences entre una de les imatges més esperpèntiques del panorama espanyol, com és el seleccionador, i el gran ídol Raúl González: açò fa país, i no la fira de Frankfurt! I açò no és política? Però sí que ho és que hi hagi la voluntat de crear una selecció catalana que pugui competir en celebracions internacionals. Està clar que hi ha qui té la potestat de decidir què és política i què és interès general i quedar tan tranquil. I aquest és l’engany que crec que hem d’acabar destapant. I que consti que no tenc cap interès a debatre sobre si aquesta selecció ha de competir, si és més o manco legal ni res. Entre d’altres coses perquè pens que la selecció catalana, així com està plantejada, no és nacional, sinó només d’un territori català: el Principat. Però seguir en aquest plantejament em sembla perniciós. L’estat espanyol va intervenir perquè la federació internacional d’Hoquei no reconegués la catalana, tot i la voluntat política unitària catalana. El president de la Federació Espanyola de futbol, Ángel Maria Villar, des d’un sentiment estatista i amb fortes implicacions polítiques, posa traves al partit que la selecció catalana de futbol havia de jugar en principi dia 12 d’otubre (on va trobar la negativa directa, clar, a part de ser data FIFA, és la “hispanidad”!) i ara dia 14.

Deia que açò és mostra del que es mou en política, i crec que és ben cert. N’hi ha qui parteixen de discursos semblants per dir que les qüestions essencialistes i identitàries (referides a la identitat no espanyola, clar) són cabòries de polítics que haurien d’estar més interessats pels problemes reals de la gent: l’habitatge, l’atur… Però quan el nirvi que es toca és el de la unitat de la pàtria i tot açò, que és un filó que ja cansa, sí que s’apel•la a la voluntat de la gent i automàticament passa a ser la cosa més important de totes. Un poc de serietat.

La qüestió és que en una competició de Fórmula 1 he d’anar amb en Fernando Alonso, encara que sigui una persona abominable per mi (no hi ha gaires garanties ni fets que em demostrin el contrari), en un partit de tennis amb en Rafel Nadal (encara que vegi poc clars els moviments de doblers que apareixen lligats a ell en operacions estranyes de l’anterior Govern balear) i en un partit de la NBA amb l’equip del Memphis pel simple fet de tractar-se d’esportistes espanyols? Em sembla molt bé i respectable que bona part de gent funcioni així, de fet forma part de la nostra naturalesa com a éssers socials, que tenim necessitats de sentir-nos formant part d’una col•lectivitat, i per tant recolzant qui suposa que la representa. Justament per açò, no estaré d’acord si algú em diu que açò no és política. El que atac frontalment és la hipocresia de fer creure el contrari i no fer passar totes les coses pel mateix sedàs. El cas més estès i estipulat és la normalitat, l’intent de defensar un marc diferent que hom pot considerar més proper i més acord amb una realitat cultural i d’identitat és la anormalitat: el nacionalisme. Quan tenc més que aclarit que allò que s’entén públicament per nacionalisme no és més que l’opció política mitjançant la qual s’intenta duu a l’àmbit de la normalitat un sentit de pertinença , no necessàriament més fort, sinó al contrari, assimilable al de qualsevol territori establert jurídicament.

A ca nostra de més a prop, també tenim un cas ben semblant, que és el del bàsquet. Aquí no hi entren qüestions nacionals. Però de manera semblant al que parlàvem, d’ençà que el Menorca ha ascendit a l’ACB, l’interès per aquesta lliga ha augmentat considerablement. Algun desaprensiu ha intentat fer creure que s’ha produït un augment de l’interès pel bàsquet com a esport, i açò és bo. I ho seria, certament, però no ens enganem. La ridícula presència de gent al Pavelló quan se celebraven els partits de fases eliminatòries abans de l’Eurobàsquet, en què comptàvem a Menorca amb l’elit del bàsquet europeu, va confirmar les meves sospites sobre la falsedat d’aquella afirmació. Anar a veure el Menorca (amb tots els respectes cap a la gent, molts grans amics meus, que va a veure els partits) és una qüestió essencialment de colors, de representació local, d’orgull menorquí, però no més. O no manco.