Expulsats del Sàhara per la policia marroquí.

Article publicat per Ramón Orfila

No son  paraules meves, les d’aquest titular, es l’afirmació feta  per Angels Barceló i la resta de  periodistes de la SER quan estaven tornant a Espanya després de ser expulsats del Sàhara per la policia marroquí.

Després de les paraules del Ministre d’Exteriors marroquí en les que va atacar durament els periodistes espanyols, sense excepcions per com tractaven el tema del Sàhara en les seves informacions.

Després dels atacs físics, especialment violents, contra els periodistes espanyols que cobrien el judici que es celebrava a Casablanca contra set activistes sahrauis, pocs dies després de les declaracions del ministre..
Després de la prohibició del Govern del Marroc, d’entrar al Sàhara a tots els periodistes espanyols.

Després de l’atac violent i cruel de la policia i l’exèrcit del Marroc, contra el campament de la dignitat aixecat i habitat per mes de 20.000 saharauis, essencialment compost per dones i fillets,  que protestaven així, per les dures condicions de vida, revindicant primer millores socials i després reclamant el dret d’autodeterminació.

Després que es parli de moltes víctimes mortals i cents de ferits i detinguts, per la policia marroquí,  entre els saharauis que viuen a Aaiun, sense cap possibilitat que la cobertura d’una premsa independent, pugui verificar els fets, sobre el terreny, de manera lliure.

Després que s’hagi denunciant, amb totes les dades necessàries, la mort violenta d’un ciutadà espanyol, per part de la policia marroquí, en l’escenari d’aquest conflicte.

Després que el Govern del Marroc hagi expulsat, de males maneres els tres enviats per la cadena SER, desplaçats al Sàhara per cobrir la crisi creada amb l’assalt al campament d’Aaiun.

Després que, avui mateix, el govern del Marroc, hagi retirat la credencial al corresponsal d’ABC a Rabat, acusant-lo de tractar malament el problema del Sáhara.

Després que dotzenes d’ajuntaments, i pràcticament tots els parlaments autonòmics hagin condemnat sense paliatius la represió marroquí contra els saharauis, i el setge informatiu amb el que el Marroc pretén silenciar l’abast del problema.

Fins quan s’escudarà el Govern espanyol, en motius d’interès d’Estat, apel•lant a la prioritat en les relacions amb el Marroc, des del Ministeri d’Exteriors, per no condemnar els fets, de la manera rotunda que mereixen els aconteixements?

Fins quan es mantindrà una actitud de silenci còmplice de l’Executiu Espanyol, en un tema que preocupa a mils i mils de ciutadans de tots els pobles d’Espanya, en uns fets que afecten de manera tan greu als que van ser, fins el l975, ciutadans espanyols de la província espanyola del Sáhara?

Fins quan fingirà ignorar el Govern espanyol, que Espanya continua sent, a tots els efectes, responsable del que succeeix al Sáhara on encara es pateixen les conseqüències del fallit procés de descolonització, que va protagonitzar Espanya, desoint els mandats de les Nacions Unides?

Fins quan, es conformarà la Ministra d’Exteriors amb lamentar uns fets que tot-hom condemna?

Fins quan la por a les possibles reaccions del rei del Marroc, condicionarà la política exterior del Govern d’Espanya, com si pensessin que callant devant els crims de la política del Marroc al Sáhara, impedeixen que es concretin les reivindicacions marroquis sobre Ceuta i Melilla ?

Fins quan s’atrevirà el regne del Marroc a vendre el seu projecte d’autonomia pel Sáhara, com a creïble, si tenim en compte com tracten els saharauis i quin es el concepte de llibertat, dels governants marroquis, pel que es pot comprovar amb els darrers fets a aquella zona?

Fins quan mostrarà l’ONU la  seva absoluta incapacitat per sol.lucionar problemes internacionals com el del Sáhara?

Fins quan continuaran impassibles, els gestors d’aquestes polítiques, sense que sels caigui la cara de vergonya ¿?