Famílies del segle XXI

Article publicat per Anna Pons Sans al Mirador Nacionalista

Era l’any 90 quan Jaques Delors, en el seu famós informe sobre educació, ens enunciava les grans premisses per a l’educació del segle XXI. Una d’aquestes premisses era la necessitat de treballar en els infants la capacitat d’adaptació als canvis, ja que en aquesta nova era els canvis es produiran a  ritme de vertigen; la ciència, el mestissatge entre cultures, l’accés a una educació i a la formació de major qualitat, l’estat del benestar, etc. generaran uns canvis en la mentalitat de les persones. El fet de viure immersos dins d’una societat canviant farà que qui no sigui capaç d’adaptar-se a aquesta societat senzillament se’n sentirà exclòs. És per tant necessari treballar la flexibilitat de pensament, l’acceptació de la diversitat d’opinions, de maneres d’esser, de sentir i d’actuar entre les persones. Res no és immutable, no existeixen les veritat absolutes, tot pot variar.
Un dels canvis que ja s’està produint i que cal acceptar és el de la nova concepció de família. La coeducació, és a dir, l’educació per la igualtat entre els sexes, ha potenciat l’autonomia que no tenien fins ara les dones, l’acceptació per part de la majoria de la societat que les parelles han de formar-se a partir d’una entesa entre les parts, la superació de tabús sobre les parelles del mateix sexe. Els avenços de la ciència fan que de cada vegada siguem més els que ens adonem que  les famílies són  formes d’agrupament que varien al llarg del temps, i no voler-ho acceptar és negar-se a avançar.
La família, a pesar que és una agrupació canviant, constitueix l’entorn més proper on assentaran les bases els individus que hauran de formar part de la nostra societat i governar-la, la societat del futur.

En la família els infants hi han de trobar moltes coses:

Seguretat. L’infant ve a un món que ja ha estat creat i al qual s’enfronta (ha d’anar a l’escola, ha d’assumir a poc a poc petites responsabilitats, superar petites pors) . És a la família on ha de trobar el suport per a fer front a  aquests innumerables reptes i on se l’ajuda i se l’empeny. La família l’ajuda a superar les dificultats.

Afecte. La família accepta l’infant tal com és, el fa sentir estimat. L’infant sent que és important per a algú. Sent que malgrat sentir-se a vegades desemparat, quan fa front a nous reptes trobarà qui l’ajudarà sempre.

Normes. L’infant troba en la família les primeres normes. És a la família on se li ensenya què pot fer i què no, què està bé i què no, el respecte als altres, ser autònom en les coses més bàsiques, assentar les primeres bases de comportament cívic, els valors de les coses…

Aquestes són a grans trets qualcunes de les accions més importants de les famílies, que probablement no canviaran com a mínim a curt termini.

Ara bé, quan ens referim a  tot allò que ha d’aportat la família a l’infant, en cap moment parlam del tipus d’agrupament, en cap moment ens referim únicament a famílies formades per un pare i una mare. Quan deim famílies volem dir  agrupaments de persones que viuen juntes per lliure decisió, un grup de persones que comparteixen un espai, un temps, unes vivències, conformant un entorn amb una relació de respecte i afecte entre els seus membres, un grup de persones que comparteixen l’afecte. El sexe de les persones que formen aquest grup és completament indiferent, com també el nombre d’adults –si és una dona sola o un home sol o altres combinacions. El que no és indiferent és que els adults que formin part de la família exerceixin com a educadors de forma conscient i racional. Que sàpiguen combinar l’autoritat amb l’afecte, que sàpiguen posar límits, ajudar… en definitiva guiar els seus fills.

El fet d’exercir com a bons  pares i mares educadors no és patrimoni de ningú: ni de la família més tradicional ni de la menys usual. És per açò que creim que no importa quin sigui el tipus d’agrupament familiar que es responsabilitzi d’uns fills. El que importa és que siguin capaços d’exercir com a  pares o mares i acceptar la diversitat que ens envolta. La resta és secundari.