Gentrificació als nostres barris

Sense cap dubte, la situació de l'accés a l'habitatge encara és una de les principals, si no la major preocupació dels menorquins i menorquines, que des de fa uns anys hem anat veient com apujaven de manera desmesurada els preus dels lloguers i venda de les cases i pisos a la nostra illa. Els darrers estudis i dades que hi ha fets al respecte ens parlen de llistes d'espera per a un habitatge social de més de quatre-centes famílies menorquines. Així mateix, també s'han fet estudis que parlen clarament dels problemes que la situació d'emergència de l'habitatge provoquen en la salut física i mental de les persones afectades. Vegeu per exemple l'estudi que ha fet sobre el tema l'associació "solidaritat intergeneracional", que es pot consultar a la seva pàgina web. Ben segur que quasi tots nosaltres coneixem i hem viscut de prop algun cas concret que ens ha dolgut per la seva cruesa i ens ha deixat amb el cor estret per no poder fer-hi res al respecte. Qui no té entre els seus coneguts, amics o familiars, algun jove que voldria emancipar-se i no pot fer-ho per falta d'habitatge a preu assequible? De fet, també trobarem estudis al respecte, que demostren que a les Balears fins a un 82% de joves afirma que voldrien viure sols, però no poden per aquest motiu, o gent que després de separar-se, cosa de per si prou dolorosa, moltes vegades ha hagut d'acabar tornant a cals seus pares amb el que això comporta.
Precisament, és per un cas proper que conec i que m'ha deixat trasbalsat, que faig aquest escrit. Amb el permís d'aquesta persona voldria compartir amb tots i totes vosaltres la seva història; crec que segurament és un cas més que pot reflectir la dura situació que està passant massa gent aquí a Menorca.
Aquesta persona fa uns anys vivia a un pis de lloguer en un edifici antic del centre de Maó amb sa mare i un germà, quan els acabà el contracte de lloguer els van fer saber que havien de sortir de casa seva, ja que l'edifici s'havia venut a un hotel-boutique proper que l'havia comprat per a ampliar el negoci. Obligats per la situació, varen començar a buscar alternatives i, amb una sort inesperada, a través d'uns coneguts varen trobar una casa de lloguer a un preu raonable al nucli antic de Maó, on han estat residint els darrers anys. Ara, però, els propietaris de la casa ha decidit de vendre-la i els van fer saber que havien de sortir si no la compraven ells, a un preu impossible d'assumir per a la seva economia. És a partir d'aquí que comença el seu malson de buscar una alternativa per anar a viure: després de mesos buscant un habitatge de lloguer a un preu assequible, això ja és una possibilitat que donen per perduda, ja que estan comprovant que no hi ha cap opció viable per menys de mil o mil i escaig euros mensuals. Fins i tot, han trobat ofertes d'habitatges de lloguer turístic, per aquestes quantitats, però amb la condició que a finals d'abril, moment en què comença la temporada alta, han de ser fora. Descartada així l'opció del lloguer, i acuitats per la situació, decideixen estudiar l'opció de comprar un habitatge... Fent números, els surt més barat la quota mensual de la hipoteca que no un lloguer. Després de passar per diverses opcions, finalment troben un banc que, complint unes condicions extremes, els permeten avalar el préstec entre els dos germans, que actualment es troben en situació laboral de fixos discontinus en el sector serveis. Els podrien concedir una hipoteca a trenta anys de fins a cent cinquanta mil euros, sempre que sigui per a una primera vivenda. És a dir, que si els dos germans es fermen en una hipoteca a trenta anys vista, cosa que a la seva edat (tots dos tenen vint i tants anys) els impediria probablement emprendre una vida independent, ja que es trobarien fermats a aquesta hipoteca, poden comptar amb aquests cent cinquanta mil euros. Tot i que aquesta opció pugui parèixer esbojarrada per a molts de nosaltres, la veritat és que la situació fa que els germans acceptin aquesta opció, i en aquestes condicions es posen a buscar un habitatge on poder viure dignament els tres. Però la realitat és que han passat mesos i ni tan sols amb el préstec preconcedit han trobat cap casa en condicions d'habitabilitat. Per aquest preu, que fins fa uns anys una quantitat bastant acceptable, només troben en el mercat infrahabitatges que necessiten grans reformes. Dit d'una altra manera, avui en dia a Menorca, ni amb cent cinquanta mil euros es pot trobar un habitatge digne per a una família. El temps corre i l'única certesa que tenen aquesta gent és que el mes d'abril han de deixar casa seva, i a hores d'ara no tenen on anar.
Ben segur que aquest és només un cas més dels molts que podríem trobar avui dia a la nostra societat. Segur que, desgraciadament, n'hi ha de pitjors. He volgut compartir aquesta realitat perquè serveixi com a reflexió, i que ens adonem que en aquests moments que vivim ni tan sols el fet de tenir una feina "segura" i una nòmina "normal" ens pot assegurar viure dignament.
Aquest cas que us he presentat dóna llum a la dolorosa realitat de moltes persones enfrontades a la gentrificació que està patint Menorca per culpa, entre altres coses, del turisme. És un recordatori contundent dels seus efectes devastadors, un dels quals és l'augment del cost de l'habitatge a la nostra comunitat. L'escassetat d'opcions de lloguer assequible i la inaccessibilitat a la propietat posen en perill l'estabilitat de les persones, que ja es troben de per si en una situació precària. La nostra crua realitat demana accions urgents i solucions per a protegir els drets de tothom a un habitatge digne i assequible.