Juan Carlos, entre l'opacitat i la xafarderia

Cada dia són més els ciutadans que exigeixen amb força l’aplicació de normes que facilitin l’accés a la informació referida a l’activitat dels governants i, de manera especial, a tot el que es refereix a l’ús dels recursos públics que, al cap i la fi, es nodreixen dels imposts que paguem entre tots.

Quan no es facilita de manera suficient aquesta informació i fins i tot es dificulta el seu accés, sorgeixen les sospites i la desconfiança i es crea un caldo de cultiu propici perquè les xafarderies i els “bulos” (informacions falses) facin acte de presència, distorsionant la realitat i creant tota una realitat paral·lela en la qual resulta difícil esbrinar la veritat del que és un pur invent.

Determinats mitjans de comunicació dediquen un espai notable a escampar notícies, mai prou contrastades que, a força de repetir-se, arriben a adquirir prou credibilitat per a fer-se versemblants i passen a formar part de la llegenda que rodeja determinats personatges. Si aquests personatges es mouen sols en àmbits privats, no deixa de ser una simple mala praxi que sols afecta el subjecte que es tracti, si és un personatge públic, el dany ocasionat pot arribar a afectar la mateixa credibilitat de les institucions públiques i és ben sabut que aquest és el terreny propici pel desenvolupament d’ideologies d’extrema dreta i del feixisme que sempre aprofiten qualsevol ocasió per desacreditar la democràcia i postular l’autoritarisme com el millor sistema polític: “l’únic que pot aturar el desgavell, el desordre i la corrupció dels que ens governen”, utilitzant les seves definicions.
 

Democràcia per combatre la desinformació

La democràcia és precisament l’únic sistema que té les eines propícies per combatre la desinformació, oferint a més als ciutadans l’element imprescindible per mantenir la credibilitat de les institucions, i no és altre que la constant revalidació dels governants a través de les eleccions. Si un governant incompleix les seves promeses o actua d’esquena a la ciutadania o cercant el seu interès personal, se’l pot castigar privant-lo del suport electoral necessari per mantenir-se en el poder. 

No obstant això, el sistema de monarquia parlamentària consagrat per la Constitució espanyola, manté una figura que és fora de la majoria de les exigències que són d’aplicació a tots els nivells dels càrrecs institucionals, començant pels regidors i alcaldes, continuant amb els membres dels governs autonòmics i acabant amb els components del govern de l’Estat. Aquesta figura, el cap de l’Estat, a Espanya es concreta en un personatge, el Rei, que ni és elegit cada quatre anys, ni directament ni indirectament a través del Congrés dels Diputats com si es fa en el cas del president del Govern. I tampoc dona compte regularment de les seves activitats a la seu on radica la sobirania popular, com ho fa setmanalment el Govern, i l’únic mèrit que acumula per accedir a aquest càrrec, és el de ser fill de l’anterior monarca.

Té, a més, un element perillosíssim des de la perspectiva del control democràtic dels que ens governen, i és la inviolabilitat que el deixa fins i tot fora de determinats controls judicials, atès que, pel seu càrrec i condició, no pot ser sotmès a cap procés judicial, amb la qual cosa resulta que no se li poden exigir responsabilitats pels seus actes.

El monarca que ningú ha escollit

I si açò és cert legalment, el pacte no escrit entre els grans partits polítics de l’Estat, fa que se cerquin de manera deliberada fórmules per mantenir en el secret més absolut, les qüestions que podrien posar en dubte determinades conductes del Cap d’Estat, és a dir, del monarca que ningú ha elegit. 

Així, resulta que es mantenen com a secret d’estat qüestions com és l’entrega vergonyosa i dubtosament legal del territori i els habitants del Sàhara Occidental al Regne del Marroc i el paper que hi va jugar el llavors príncep Juan Carlos, o el paper que va jugar la monarquia en l’intent de cop d’estat del 23-F, sense donar-ne cap explicació convincent de quins són els motius d’interès per a l’Estat de mantenir-los en secret.

O quins són els motius pels quals no s’investiga la quantia i l’origen de la fortuna de Juan Carlos que, segons informacions publicades, seria fabulosa, o quines són les responsabilitats que ha pogut contreure amb la hisenda pública per la no tributació corresponent a aquesta fortuna. O per quin motiu no s’actua, sigui per confirmar o bé negar, les informacions que aquests mateixos dies s’han publicat sobre suposades actuacions per liquidar una part del seu patrimoni i concretament la venda de més de 40 immobles a diferents llocs d’Espanya, en preparació de possibles problemes pels seus hereus en cas de la seva mort. O per quins motius ni tan sols es pot accedir a la informació del cost per l’erari públic de l’assistència i la seguretat de l’Emèrit en la seva estada a l’estranger.

Tenen por els grans partits quan amaguen tot açò? La seva complicitat amb les males praxis de l’anterior rei, divulgades per activa i per passiva de manera quasi diària, cau també com una llosa sobre aquests partits i esper que un dia o un altre la història els demandarà comptes.

Ramon Orfila i Pons