La llengua a les escoles, les mentides i els informes d’Europa

Tot el que té a veure amb la polèmica sorgida sobre el català a les aules és una gran mentida. La batalla del nacionalisme espanyol, encarnat sobretot en Vox però del qual també beu l’imaginari ideològic del PP, sobre la presència de la llengua catalana i allò que alguns anomenen una imposició del català a les aules dels nostres centres es basa en la voluntat clara i directa de minimitzar i reduir tot el que sigui possible la presència de la llengua pròpia de les Illes Balears (recollit a l’Estatut) a tots els estaments públics.

Potser som davant una afirmació molt taxativa per començar, però crec que és just partir d’aquesta base per entendre el context en què ens movem. Els fonaments del procés de normalització lingüística (no parl només de la llei, que n’és la principal eina jurídica, sinó d’un procés reconegut i acceptat des dels principis de la democràcia com a necessitat social de recuperar l’espai arrebassat a la llengua pròpia) parteix de l’anàlisi que entén que la llengua catalana s’ha vist minoritzada històricament per diferents circumstàncies polítiques, culturals i socials, i que cal crear els fonaments perquè tengui el mateix estatus que l’altra llengua oficial del territori, la castellana, i per tant les mateixes oportunitats. Aquesta finalitat no està, ni de bon tros, assolida. Han passat prop de 40 anys des de la publicació de la Llei de Normalització Lingüística (legislada pel PP, per cert), i si bé en alguns aspectes es pot dir que s’ha avançat (hi ha més competència lingüística en termes genèrics de la llengua catalana per part de la població, és a dir, hi ha més gent que la sap llegir i escriure, i l’entén, que fa 40 anys), per contra l’ús de la llengua cau en picat, i especialment entre els joves. No s’han donat els mecanismes que fessin entendre la llengua catalana com a útil i com a signe d’identitat entre les capes inferiors d’edat, bàsicament perquè no ha deixat de ser residual en grans espais de consum i de convivència de la població.

I aquesta és la trista realitat. Assenyalar el català com una llengua d’imposició a l’escola és de tot menys un acte de justícia i de suposada igualtat entre llengües. Crec, i això ja és una opinió pròpia, que és un acte de cinisme. L’escola és dels pocs àmbits en què la llengua catalana segueix sent la llengua vehicular que intenta (atenció al verb) ser-hi amb naturalitat. I dic intenta perquè la realitat sociolingüística als centres és tan complexa, com ho és la nostra societat, que és molt habitual que el català sigui la llengua només del docent. I és cert, tenim una societat plurilingüe, i a Menorca tenim presència d’unes desenes de llengües de tot el món. Però no ens enganyem, a casa es poden parlar aquestes llengües tan variades que aporten riquesa a la nostra societat, però la immensa majoria de la població (amb poques excepcions), juntament amb la seva llengua, la llengua que dominen i amb la qual se socialitzen no és la catalana, sinó la castellana. Això provoca la situació que esmentam. No oblidem un concepte bàsic: l’aposta de l’educació des de fa més d’una trentena d’anys per utilitzar la llengua catalana com a vehicular a l’escola és per assegurar que l’alumnat surti de l’escola dominant les dues llengües. Amb aquest «estatus» que la dreta denuncia i sobre la qual munta polítiques regressives i abusives (i, com es veu, amb tan poca repercussió dins els centres perquè ni els mateixos professionals decideixen assumir-la), mirem quina població és la que no té els coneixements lingüístics adequats. La totalitat de la població que va escola i té el català com a llengua pròpia té plena competència en llengua castellana. Existeixen persones que només usen el català perquè no són capaces a fer-ho en una altra llengua? Crec que podem afirmar que no. Si les persones que integren els partits que han fet ideologia i pràctica política regressiva sobre la llengua s’atrevissin a fer-se la pregunta posant «castellà» enlloc de «català», i fossin sinceres en la resposta, ja veuríem la gran mentida d’aquests discursos. O se’n descobriria clarament el cinisme.

Si aquest cinisme en tota regla es converteix en pràctica política i en creació de línies de segregació lingüística a les escoles per part dels governants, arribam a la manca de responsabilitat pública i fins i tot la malversació de fons, entenent que els diners que es pretenen injectar per fer possible la infame política lingüística no van a parar a tantes altres necessitats demandades pel sector des de fa tants anys.

Si he fet tot aquest plantejament és perquè justament aquests dies ha sortit publicat un informe d’avaluació del Consell d’Europa sobre el compliment dels estats de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries que plasma el que és evident: l’Estat espanyol no fa el suficient per vetlar per l’ús, la protecció i el foment d’aquestes llengües, com és el cas del català, però també el basc, el gallec, l’aragonès o d’altres. La conclusió és clara: la Constitució i els estatuts d’autonomia proporcionen un marc legal per a la protecció i el foment d’aquestes llengües (entenem aquí l’esmentada Llei de Normalització Lingüística i totes les disposicions que regulen l’ús de les llengües a les escoles, elements que es carreguen aquestes polítiques lingüicides que tenim actualment), però els principals desafiaments continuen existint i hi ha d’haver major seguiment de l’administració per fer-ho possible. De fet, l’informe, sense mencionar casos específics, continua dient: «Durant l’actual període de seguiment, la situació de les llengües regionals o minoritàries s’ha deteriorat en algunes comunitats autònomes, a causa de l’adopció de legislacions o mesures que en dificulten l’aplicació, així com de l’absència de mesures per modificar una situació que no resulta compatible amb el nivell de protecció contemplat per la Carta». Ras i curt: les polítiques en matèria lingüística del Govern van radicalment en contra de l’esperit de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries que el Govern espanyol té signada com a compromís davant Europa. Encara més, l’informe fins i tot discuteix la sentència del TSJE en què es demana que s’apliqui un 25 % de les classes en castellà si una família ho demana, ja que també va en contra de l’esperit de la Carta.

En canvi, el que sí que assenyala l’informe és que segueixen perpetuant-se greus problemes de desigualtat i desatenció de les llengües minoritàries en els àmbits de la justícia, l’administració estatal, la prestació de serveis públics i els intercanvis transfronterers. Segueix essent una odissea ser atès en català en aquests àmbits. Mai hem sentit el defensors de la suposada igualtat de les llengües a l’escola queixar-se de la impossibilitat de rebre el tractament en català, aquí. Aquest és el cinisme.

Joan Carles Villalonga