MAÓ-MAHÓN

Intervenció escrita per Maite Salord

Em sembla que, més que mai, hem de dir les coses pel seu nom, clar i català: el topònim Maó-Mahón forma part d’una campanya, perfectament orquestrada -i vull creure que, a la llarga, no tan ben executada-, per part del PP de les Illes, per arraconar la llengua catalana, pròpia del territori, seguint les pautes marcades pel nacionalisme lingüístic espanyol més ranci i etnocida. Perquè, si no fos així, difícilment podríem entendre que, en aquests dos anys de govern del PP, hagin legislat per dinamitar els dos únics àmbits d’ús de la llengua catalana que estaven normalitzats: l’administració i l’escola (Llei de la Funció Pública i Tractament Integrat de Llengües)
Així, la Llei 9/2012 de la Funció Pública (Llei Gornés), a part d’arraconar el català a la l’administració, inclou una disposició final per modificar la Llei 3/1986, de 19 d’abril, de normalització lingüística, com ara l’article 14, relatiu als topònims de les Illes Balears, que no té res a veure, evidentment, amb la funció pública, i que permet que els noms propis, amb la llengua pròpia del territori, siguin pervertits, atenent a una pura qüestió ideològica. És lamentable veure com, per la porta de darrera, es romp el consens que hi havia hagut fins ara a les nostres Illes en aquest tema i s’acaba amb la voluntat de no fer de la llengua pròpia una qüestió política, sinó de convertir-la en l’element cohesionador de la societat de les Illes Balears, que és un dels objectius recollits en l’exposició de motius de la Llei de Normalització Lingüística, aprovada durant el govern presidit per Gabriel Cañellas i votada, evidentment, a favor, pel PP.
Perquè no ens enganyem: el Maó-Mahón, aquest híbrid de versió original i versió castellana, no té cap base lingüística ni tampoc respon a cap necessitat formal, a nivell administratiu, perquè les poques formes de topònims bilingües que existeixen hi són per facilitar la informació en zones on hi conviuen llengües molt diferents, que no és el nostre cas. A més, mentre el topònim Maó era l’única forma oficial, res no impedia que la gent pogués emprar la forma castellana Mahón quan ho consideràs oportú.
Les formes genuïnes que identifiquen els llocs -no les traduïdes o adaptades- són molt més que noms: parlen de la història, parlen de la cultura. Parlen, en darrer terme de la nostra identitat. La Declaració Universal de Drets Lingüístics 1996 (amb el suport de la UNESCO) estableix que “la llengua pròpia d’un territori fa referència a l’idioma de la comunitat històricament establerta en aquell lloc” i afegeix, a l’article 6, que “aquesta Declaració exclou que una llengua pugui ser considerada pròpia d’un territori únicament pel fet de ser oficial de l’Estat o de tenir tradició de ser utilitzada dins aquest territori com a llengua administrativa o de certes activitats culturals”. Aquest concepte de llengua pròpia el recull el nostre Estatut. Així, en el preàmbul diu: “La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, i la nostra cultura i tradicions, són uns elements identificadors de la nostra societat i, en conseqüència, són elements vertebradors de la nostra identitat”.
Per tant, tenim dues llengües oficials però només una, la catalana, és la pròpia del territori, encara que ja sabem, que tenim un president (i amb ell, tot el PP) que, tot i que té l’obligació de promoure el seu ús, no se l’estima (“El castellano es nuestro idioma y el catalán una lengua cooficial”, Bauzá dixit). Una aberració lingüística i un menyspreu al rigor científic i al coneixement, que és un dels béns més valuosos que tenim perquè implica democràcia, llibertat, criteri. Per això, no ens ha d’estranyar que el PP no faci cas dels informes de la UIB, basats en criteris filològics, contraris a la forma Maó-Mahón i que, a més, com va fer el senyor Gornés, encara tenguin la barra de qualificar-los de poc “rigorosos”. Ja sabem que qui assessora el PP en matèria lingüística són les eminències del “Círculo Balear”.
He dit, al principi, que el topònim Maó-Mahón forma part d’una campanya, perfectament orquestrada -i vull creure que, a la llarga, no tan ben executada-, per part del PP de les Illes, per arraconar la llengua catalana, pròpia del territori, seguint les pautes marcades pel nacionalisme lingüístic espanyol més ranci i etnocida. Per què, no tan ben executada? Perquè per acabar amb una llengua han d’aniquilar tots els parlant. I som moltes, me creguin, les persones que, a les Illes, pensam, recordam, estimam i observam el món en català i no estam disposats a renunciar-hi. No s’equivoquin. I, sobretot, no es pensin que acotarem cap: #ÉsMaó

ACTUACIONS DEL PP EN CONTRA DE LA LLENGUA CATALANA:

El PP que a Aragó s’ha inventat el “LAPAO” per no haver de dir llengua catalana a la llengua que es parla als territoris de la Franja; el PP que, al País Valencià, no permet a 12.000 fillets esser escolaritzats en valencià; el PP que, a les Illes, es va referir a la llengua catalana com a “l’altra llengua oficial no castellana”; aquest PP ha desplegat, en dos anys, una estratègia, calculada, per arraconar la llengua pròpia, catalana, del nostre territori, partint d’una sèrie de premisses falses que, seguint la tàctica Goebbels, a força de repetir-les, espera que es convertesquin en veritat: el castellà està perseguit a les Illes (quan no hi ha ningú que no sàpiga castellà… ens obliga la Constitució!), el català ja està normalitzat (això vol dir que es pot emprar en qualsevol situació comunicativa?) o que haver d’aprendre català és una imposició i haver d’aprendre castellà és llibertat. En fi.
Aquí teniu algunes  proves de la persecució a la llengua pròpia:

1. Modificació de la Llei de Funció pública que ha suposat, a part del Maó-Mahón, que, en la majoria de places de l’administració, la llengua catalana deixi de ser un “requisit” i passi a un simple “mèrit”. A la pràctica, això implica no poder garantir, al 100%, els drets dels ciutadans que s’hi hagin adreçat en català. Devem ser l’únic lloc al món on el personal de l’Administració no té l’obligació de conèixer la llengua pròpia i oficial del territori.
2. Adequació dels Reglaments d’ús de les llengües de les diferents administracions a la Llei de la Funció Pública, cosa que ha permès, per exemple, que ens trobem que la majoria de càrrecs del PP s’adrecin en castellà als mitjans de comunicació, un acte de menyspreu a la llengua pròpia de les Illes.
3. Imposició del Tractament Integral de Llengües (TIL) o com fer el muntatge del trilingüisme, sense professorat preparat per fer classes en anglès, la qual cosa, a la pràctica, deixa en evidència quin és l’autèntic objectiu del TIL: arraconar el català com a llengua vehicular de l’ensenyament.
4. Desactivació del Consell Social de la Llengua, fent l’impossible perquè no es pugui reunir de forma habitual i, paer tant, amb una activitat, avui, pràcticament nul•la.
5. Tancament de la Radiotelevisió de Mallorca i Ona Mallorca, un dels puntals de la normalització del català a l’illa.
6. Emissió de pel•lícules en castellà a IB3, la televisió pública que, segons el “Diario de Mallorca” de dia 13-1-12, va penjar a la redacció una nota que deia que les factures s’havien de presentar en castellà si volien cobrar.
7. Sortida de l’Institut Ramon Llull (IRL), un consorci constituït el 2002 pels Governs de les Illes Balears i Catalunya, amb la finalitat de projectar a exterior la llengua i la cultura catalana en totes les seves modalitats i mitjans d’expressió. A través d’aquest organisme de cooperació, els governs de les Balears i el de Catalunya podien decidir la promoció exterior de la seva llengua comuna en peu d’igualtat, sense subordinació d’un a l’altre.
8. Integració del COFUC (Consorci per al Foment de la Llengua Catalana) dins l’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB), principal impulsor de la defensa de les “modalitats”, una altra mostra de la manipulació ideològica que significa parlar de varietats i oblidar-se de la “llengua”. Fan veure que vetlen per les branques mentre malden per acabar amb el tronc i les arrels. L’autèntic perill de les varietats dialectals (i, per tant, de la nostra llengua, en tant que entitat abstracta que es concreta, forçosament, a través dels dialectes que la integren ) és la presència, cada vegada més aclaparadora, del castellà com a llengua de relació social. Ataquen sense contemplacions un “doncs” en tost d’un “idò” i, en canvi, no es cansen de pronunciar “pues” a tort i a dret!
9. Subvenció per a l’edició de llibres de text en varietats dialectals que, per sort, les editorials no han acceptat, 70.000€ destinats a satisfer les obsessions de José Ramón Bauzá, no hi ha doblers per als menjadors escolars, s’han acomiadat centenars de docents interins i les retallades en general estan afectant greument a la qualitat de l’educació pública.
10. Tancament de l’Espai Mallorca, que va néixer, el setembre del 1998, com una iniciativa de la Conselleria de Cultura del Consell de Mallorca, en col•laboració amb el Gremi d’Editors de Balears, gestor del centre. Des dels seus inicis l’objectiu de l’Espai és donar a conèixer els productes culturals de les Illes Balears, promocionar els seus artistes plàstics, músics i escriptors, i crear vincles i intercanvis culturals amb Catalunya, a partir d’una programació estable, a banda de propiciar projectes de cooperació amb altres entitats, institucions i creadors.
11. Conversió dels Premis Ciutat de Palma en bilingües, en castellà i català, tornant a la fórmula que hi havia durant el franquisme.
12. Eliminació, per part d’aquest Consell Insular de Menorca, dels ajuts per a premsa local, que ha jugat i juga un paper fonamental de cara a la normalització lingüística de la llengua catalana ja que, a Menorca, la llengua de la premsa escrita és, majoritàriament, la castellana. Per tant, és evident que la premsa local és fonamental  a l’hora de difondre la cultura pròpia i la llengua pròpia. Per tant, castigada sense ajuts.
13.  Eliminació, per part d’aquest Consell Insular de Menorca, dels ajuts per a suport genèric per a la producció editorial i fonogràfica en català, o sigui a la publicació de llibres i discos en català.
14. Eliminació, per part d’aquest Consell Insular de Menorca, de l’ajut al Moviment de Renovació Pedagògica, creat fa vint-i-cinc anys amb l’objectiu d’impulsar la formació permanent del professorat (no existien els CEPS) per a un model d’escola arrelada al medi, i que ha tingut un paper destacat en la normalització de la nostra llengua.