Pedro Sánchez ho ha tornat a fer

Encara no han passat dos anys des del criticat i mai explicat gir en la política exterior de Pedro Sánchez respecte del Sàhara Occidental, i el president del Gobierno de España ho ha tornat a fer.

Quan l’any 2022 l’entorn del monarca Mohamed VI va filtrar la carta que Pedro Sánchez li havia remès, en la que el president espanyol reconeixia “de facto” la marroquinitat del Sàhara, la darrera colònia espanyola, la sorpresa es va estendre com una taca d’oli entre les organitzacions que tradicionalment han donat suport a les reivindicacions del poble Saharaui que reclama poder exercir de manera lliure el seu dret a autodeterminar-se i entre les mateixes forces polítiques que, a través dels respectius grups parlamentaris (al Congrés dels Diputats, però de manera especial als Parlaments autonòmics) havien reiterat en múltiples resolucions i aprovant Proposicions No de Llei el suport a un poble amb el qual Espanya tenia un deute, fruit de l’abandonament en mans del Marroc d’un territori pendent de descolonització.

Uns acords, contestats almenys els darrers anys, des dels diferents governs socialistes amb arguments que defensaven la necessitat que l’Executiu espanyol mantingués una actitud de neutralitat davant la controvèrsia entre les tesis del Moviment per l’alliberament del territori del Sàhara, el Front Polisario, i les tesis del Marroc que se centraven en una oferta d’autonomia per a la qual consideren Províncies del Sud. Com a antiga potència colonial, i per no entorpir les tasques de les Nacions Unides per intentar un acord entre les dues parts que permetés desencallar un conflicte de tan llarga durada.

La notícia no sols implicava un gir de 180 graus en la posició de l’Executiu espanyol sinó que es donava a conèixer no a través d’una compareixença del president del Govern al Congrés dels Diputats, com seria lògic tractant-se d’una qüestió transcendent com aquesta, sinó a través d’una filtració facilitada per la casa reial marroquí. La sorpresa es va tornar majúscula quan es va conèixer que el canvi de posicionament no s’havia discutit ni tan sols en el si de la coalició de govern, un dels socis de la qual estava manifestament en contra d’aquest canvi, ni tampoc s’havia consultat amb els diferents grups parlamentaris que havien fet president a Pedro Sánchez, votant la seva investidura. De tal manera que no el PNB o Esquerra Republicana, passant pel BNG, Bildu o Compromís, tenien coneixement de la carta en qüestió, ni els motius que avalaven el gir polític, que, d’altra banda, tampoc s’havien comunicat al primer partit de l’oposició, com seria lògic tenint en compte que es tractava d’una d’aquelles qüestions d’estat que exigeixen un mínim nivell de consens parlamentari.

Les conseqüències es van veure a través d’una escenificació d’una absoluta soledat del president i el seu ministre d’Exteriors, que van haver d’assistir a debats seguits de resolucions parlamentàries que xocaven de front amb la política que impulsava la part socialista de l’Executiu.

L’opacitat dels governants se sol traduir en un foment de les especulacions i una rumorologia, que sols la transparència pot aclarir, i el silenci que va planar sobre els motius d’un canvi tan sobtat i tant radical va afavorir que es parlés de xantatges a Pedro Sánchez dels Serveis secrets del Marroc, a partir de les dades obtingudes a través de l’espionatge amb el sistema Pegasus que, i això ja eren rumors confirmats, havien punxat el telèfon del president del Govern, sense que ningú explicités quin material sensible haurien pogut obtenir dels telèfons del més alt mandatari espanyol, un silenci i una opacitat, per cert, que encara es mantenen sobre l’origen de l’espionatge en qüestió i sobre els materials obtinguts amb el mateix.

Idò, Pedro Sánchez, ho ha tornat a fer, i el seu ministre d’exterior, Albares, al que es coneix ja en cercles polítics com el “millor ministre marroquí d’assumptes exteriors del Govern espanyol de tots els temps”, ha organitzat un nou viatge al Marroc, on va ser rebut pel Rei Mohamed VI, els resultats del qual sols es poden traduir en noves concessions del Govern espanyol a canvi d’ambigües promeses per part del Marroc.

Se sap, això sí, que el rei-dictador va agrair el canvi de posició de Sánchez en favor de la marroquinitat del Sàhara, i que el president espanyol es va reafirmar en la mateixa deixant clar que no pensa canviar de parer en aquest tema. És més, la visita oficial va servir per acabar d’aplanar el camí perquè Espanya cedeixi el control de l’espai aeri del Sàhara Occidental al Marroc, una decisió que contradiu la legalitat internacional i els acords i resolucions de l’ONU que, recordem-ho, continua considerant el Sàhara com un territori no autònom, pendent d’un procés de descolonització inacabat, i que Espanya manté obligacions com a potència administradora de iure, en la implementació d’aquest procés.

No va ser capaç, el president Sánchez, en canvi, de desbloquejar la instal·lació de les reclamades, per part d’Espanya, de les duanes entre Ceuta, Melilla i el Marroc, que encara dormiran pendent de decisions que sols competent a l’administració marroquina.

Ni es va tractar, o almenys no ha transcendit, la problemàtica inherent al fet que el Marroc sigui el més gran productor del Cànnabis que s’envia a Europa a través d’Espanya, i a l’origen del contraban de droga que les narco-llanxes transporten cap a les costes d’Andalusia.

Com tampoc es va tractar dels problemes que l’entrada massiva de productes agrícoles d’origen marroquí, estan causant als agricultors d’Europa, ni del malestar que han manifestat aquestes setmanes els agricultors espanyols que en les mobilitzacions i tractorades han reclamat un control i un nivell d’exigència ecològico-sanitària a la producció de fruites i hortalisses que competeixen amb avantatge amb les produccions dels agricultors d’una Europa exigent en el control de l’ús de pesticides.

Com no s’ha explicitat per part de Sánchez, la preocupació per les inversions massives del darrer temps, precisament al Sàhara, propiciades pel govern d’ocupació, tendents a multiplicar les produccions agrícoles, sabent com sap el president Espanyol que l’alt tribunal europeu està a punt de dictaminar sobre el recurs presentat per retardar la implementació de la sentència del 2021 que prohibia expressament l’exportació de productes agraris d’origen Saharaui amb etiquetatge marroquí.

Un nou episodi, per tant, de rendiment de pleitesia del president Sánchez, que entre totes les qüestions tractades ha volgut destacar el que ell considera una “gestió extraordinàriament positiva del Marroc, en matèria de control migratori”, sense recordar-se del desastre del salt de la tanca de Melilla i la brutal actuació de la gendarmeria marroquina que, segons va denunciar Amnistia Internacional i altres ONG es va saldar amb 80 morts i multitud de ferits.

Què diran ara els seus socis de govern que tant es vanen de defensar els drets humans, i els drets dels pobles i que, en la qüestió que ens ocupa semblen més silenciosos del que sol ser el seu estil? Tornarem a assistir al penós espectacle d’un president del Govern i el seu ministre d’Exteriors contestat per la immensa majoria dels grups parlamentaris, sense que ningú es plantegi dimitir, ni pensi semens posar-se Vermell pels paperots que es veuen obligats a fer quan pretenen justificar el que resulta injustificable??

Vergonya Cavallers , vergonya.

Ramon Orfila i Pons