Que venen els comunistes!

Fer un repàs de la història del socialisme des del segle XIX fins als nostres dies ultrapassa les possibilitats d’aquest article. Però atracar-nos-hi implica conèixer la complexitat del moviment i totes les derivades que ha tingut en la història, així com les renúncies, les escissions. Sentim a parlar del comunisme i del socialisme en les tertúlies radiofòniques més aferrissades i en boca dels polítics més bocamolls i irresponsables, i això ja ha ultrapassat les fronteres dels mitjans i és fàcil sentir-ho als bars, als carrers, etc. Ara que estem a tocar de les eleccions autonòmiques, les proclames anticomunistes, antiterroristes i que aixequen el vol amb simplismes per esgarrapar vots acaben substituint el debat polític constructiu.

En tot cas, el socialisme com a ideologia apareix al segle XIX. En els primers estats liberals, comandats sota un ferri poder del capitalisme amb ben poca regulació pel que fa a drets i llibertats, i que dona pas a unes creixents desigualtats entre la població, apareixen els pensaments crítics que qüestionen aquests suposats avenços del capitalisme i advoquen per la limitació o, directament, abolició de la propietat privada i dels abusos que aquesta provoca. En un principi, idò, el socialisme no és tant una ideologia concreta sinó que aglutina els plantejaments teòrics que qüestionen els privilegis del capitalisme. A poc a poc es van concretant aquests plantejaments en ideologia i acció política. Les diverses teories, no sempre coincidents, com les Marx, Proudhon, Engels o Bakunin van donant forma a un moviment que es va materialitzant i que tindrà múltiples derivades. El lligam comú entre el socialisme i el comunisme, inicialment, és evident. La història, però, va evolucionant i hi ha literatura historiogràfica a bastament que explica molt millor que un servidor aquestes derivades. En tot cas, el discurs i la voluntat d’aplicar una economia socialista i fer d’aquesta el motor d’una nova revolució que canviï radicalment el sistema de producció (plantejament, grosso modo, del comunisme) i el plantejament d’introduir els canvis a través del parlamentarisme i el reformisme com a via pràctica i més transversal, més enllà de l’obrerisme (més proper al socialisme) creen una escissió, que es manifesta sobretot a principi del segle XX, que durà definitivament les dues ideologies per camins manifestament diferents. La forma en què alguns comunismes a Europa prenen el poder (sobretot a l’entorn soviètic) tira enrere aquests esperits més reformistes. L’SPD, partit socialista alemany, que acaba arrossegant la resta de partits socialistes europeus en els seus plantejaments, l’any 1959, en el seu congrés, deixen de banda els principis del marxisme i acaben abraçant el que anomenen l’«economia social de mercat», una altra manera de dir el capitalisme però modificat per les polítiques redistribuïdores i socials.

No s’ha de menystenir, però, la influència que aquest socialisme, hegemònic a Europa, tingué en la consecució de l’estat del benestar durant els 20 anys que vingueren, abans de l’arribada dels plantejaments neoliberals de Thatcher i Reagan als anys 80. A Espanya, que anaven més endarrerits per qüestions evidents, el retorn a la democràcia ve marcat per allò que s’havia viscut a Europa 20 anys abans: l’esplendor del socialisme (reconvertit en socialdemocràcia) en els governs de González, una icona perfecta d’allà on vull anar a parar, una ombra macabra del que suposadament representava.

M’he servit un poc maldestrament d’aquest símil del «capitalisme modificat», però no deixa de ser una realitat que pens que defineix molt bé aquesta socialdemocràcia. Fer retocs d’aquells elements que no acaben de funcionar perquè es modifiquin sense que res canviï és una constant que ha marcat la socialdemocràcia europea, però sobretot l’espanyola. El que representa la Transició n’és un exemple claríssim. Per bé que en els estatuts i en diferents congressos ideològics es manifestin «republicans», no hem de perdre de vista que el gran valedor de la monarquia dels borbons a Espanya no són els partits conservadors, sinó el Partit Socialista. Són els que s’oposen sistemàticament a investigar els crims comesos pel rei emèrit. I els que el vinculen a la família que segueix regnant. L’abraçada al sistema capitalista (redistribuïdor, of course) es materialitza en la presència dels grans càrrecs que han passat pel govern (presidents, ministres i resta de consemblants) a les juntes directives de les grans empreses que han fet negoci gràcies als favors de l’administració. Cap diferència de comportament entre els partits de dretes i d’esquerres espanyols.

En època d’eleccions, que no són estatals, és també convenient entendre que la maquinària arriba a tots els estrats, tant autonòmics com municipals. L’impuls de polítiques progressistes dels darrers anys, n’estic convençut, haurien estat impossibles sense la perseverància i horitzó de mires dels partits que agafaren força el 2015 i que han possibilitat governs progressistes a les principals institucions. Però la cosmètica (i els mitjans que mouen, així com l’excés de fotografia, que arriba a ser delirant en algun alcaldable de l’illa) fa feina, i moltes d’aquestes semblen assolides per un únic agent incapaç d’entendre la realitat que l’envolta: la socialdemocràcia, sola i per si mateixa, no és una alternativa real als reptes majúsculs que tenim davant com a societat, com és el dret a l’habitatge, l’emergència climàtica, les polítiques d’igualtat o les de salut. Centrant-nos en Maó, el cas que més conec, i al qual he fet referència indirectament, ni la reconversió de l’edifici Verge del Toro, ni l’escola d’Adults, ni les polítiques de recuperació de pluvials i posada en marxa de desnitrificadora, ni l’impuls exponencial del pressupost en despesa social (que va posar Maó al capdavant de les ciutats espanyoles en diferents rànquings), haurien estat possibles sense la fermesa de l’esquerra transformadora, en aquest cas materialitzada per Ara Maó. Tots els projectes transformadors de ciutat són engegats en la legislatura anterior, claríssimament empopada cap aquests objectius i dirigida amb fort criteri polític per l’agrupació d’electors. Crec que és pura justícia reconèixer-ho. De forma molt similar, difícil ens seria entendre comptar ara amb lleis com la Menorca Reserva de Biosfera o la revisió del Pla Territorial Insular sense el paper fonamental d’una visió transformadora com és la de Més per Menorca.

Mentrestant, les proclames insulses i infonamentades dels «que venen els comunistes» pretenen, davant la manca de propostes serioses, esdevenir alternatives molt poc creïbles a còpia de desacreditar l’adversari i desvirtuar la resposta més que necessària que només una visió compromesa amb la realitat que ens envolta, i de caràcter progressista, és capaç de donar.

Joan Carles Villalonga.