Sant Antoni, Diada de Menorca

Sant Antoni gloriós,

avui és sa vostra diada,

protegiu-me s’estimada

que jo ho faria per vós.

Arriba Sant Antoni un any més, moment de fer algunes reflexions que com a menorquins i menorquines ens feim. És evident que les dates de celebracions duen una forta càrrega simbòlica, i és per aquest motiu que els pobles aprofiten aquests dies per commemorar i reivindicar la seva identitat, alhora que representa també un moment per reflexionar sobre el significat de la data assenyalada i què representa la identitat en un món cada vegada més variat i divers.

No perdem de vista que dia 17 de gener representa la conquesta de Menorca per part de les tropes del rei Alfons el Franc o el Liberal, i açò té diferents conseqüències i derivades. No deixa fer, en tot cas, que és, segurament, la conquesta que ha patit la nostra illa al llarg de la història que més ha suposat un canvi radical de pobladors: la gent que habitava l’illa abans de l’arribada de les tropes de la Confederació catalanoaragonesa van ser, en el millor dels casos, expulsats a altres territoris, si no venuts com a esclaus o morts en la incursió. No és una dada de la qual ens hàgim de flagel·lar (la història és la que és) però no hi és de més recordar-ho cada vegada que arriba la data. I més en un món, com l’actual, que gent de diferent procedència (i molts dels quals de religió musulmana, com els antics pobladors als quals acabam de fer referència) viu a ca nostra i conformen, també, la nostra identitat col·lectiva.

Així, quan pensam Sant Antoni ens és inevitable fer aquest plantejament. Perquè les identitats són quelcom indissolublement lligada a les comunitats humanes, i fugir-ne és fer-se l’espavilat. Plantejar que el món actual ha de deixar les identitats i els sentiments nacionals de banda perquè som en un món global que viu de les mescles i el mestissatge cultural és deixar que les identitats vencedores i homogèniques, aquelles que tenen estats al darrere i els nacionalismes de les quals semblen invisibles, acabin amb la diversitat cultural. Parlar d’identitats, per exemple, en un àmbit que no és el col·lectiu o el nacional, no és una cosa gens arcaica. S’ha posat en valor, en els darrers temps, parlar de la identitat sexual de les persones. Aquesta identitat es reivindica amb orgull, símbol de la llibertat d’una societat que es vol avançada i que pateix quan veu que està amenaçada amb odis antics que no accepten res fora dels paràmetres tradicionals. En aquest cas, parlar d’identitat és parlar de llibertat, perquè la diversitat és vista com a quelcom positiu, que trenca l’ortodòxia i ens mena a ser com lliurement es vulgui. En l’àmbit col·lectiu no passa una cosa tan diferent.

Les comunitats tenen els seus símbols, les seves identitats, que van variant al pas del temps i que incorporen elements de moltes procedències diferents. Les societats occidentals actuals són més complexes que, posem per cas, fa cinquanta anys. Ja no diguem cent. Això les enriqueix, tot i que, no ens enganem, també tenen potencialment més fonts de conflictes. I això s’ha de saber gestionar. Però açò no ha de voler dir renunciar a la identitat. Perquè aquesta es construeix constantment sobre la base de la mateixa comunitat, a partir dels propis elements que s’enriqueixen. Cosa que no està barallada amb la interculturalitat existent a les mateixes societats. Ser obert a la multiculturalitat no està barallat amb defensar les identitats.

Sant Antoni, així, reprenta un moment per pensar tot això. I un dels trets identitaris innegables de la identitat menorquina és la llengua de Menorca, la catalana, també anomenat menorquina. Negar-ho és fer fil·ligranes ideològiques. Mentrestant, la principal institució de l’illa, el Consell (sempre he defensat que algun dia n’hauríem de deixar de dir Insular), organitzador dels actes de la diada, decideix deixar de banda tots aquests elements identificadors per unes dèries ideològiques que els impedeix analitzar les coses amb ponderació i realisme. Començant per no fer la menor referència a la llengua, precisament. A la salutació inicial del programa, ni una referència, com sí que en tenen les taules i els talaiots i la religió cristiana. L’altra qüestió que més ha transcendit ha estat la del nom de la Diada, eliminada de tots els programes i cartells. Pot semblar un fet menor, però ja sabem que els símbols no ho són, i el nou govern insular té aquest nom entre cella i cella, ja que fa anys que en els mitjans de difusió de la dreta menorquina s’ataca de forma molt barroera i ridícula la paraula Diada per considerar-la una extensió del catalanisme i l’independentisme. Però aquesta obsessió topa de ple amb la realitat. Per començar, resulta que la cultura i la llengua menorquines formen part de la cultura i la llengua catalanes. Amb totes les particularitats que vulguem. Però aquesta és la realitat que els pesa, perquè la voluntat principal de l’espanyolisme de matriu castellanocentrista al que ha aspirat sempre és a diluir la diversitat cultural, com ho representa la nostra amb tota la riquesa. I entendre que la paraula «diada» ha estat sempre present en la nostra llengua és essencial per entendre que darrere l’eliminació de la paraula del cartell i del programa no hi ha altra cosa que la voluntat d’eliminar bona part de la identitat menorquina des d’un punt de vista simbòlic, per bé que en el discurs del programa parlin de l’«orgull de ser menorquins». El fet que el 1981 el Ple del Consell instituís la festa de Sant Antoni com a Diada de Menorca no deu anar amb ells, perquè els desmunta el nyap argumental del separatisme i les seves dèries. I igualment podríem dir amb la presència de la paraula diada a gran quantitat de literatura popular, com ho podria ser l’estrofa de la cançó de Sant Antoni que encapçala aquest escrit.

Però clar, sempre serà més fàcil parlar de talaiots i de les paraules buides de contingut quan parlen de preservació del territori en equilibri amb el benestar econòmic.

Joan Carles Villalonga