Sobre el que és acceptable

Fa uns dies, va aparèixer a Menorca una tanca publicitària que va deixar poca gent indiferent. Sobre un fons blanc impol·lut, hi apareixien dues figures femenines: a la banda esquerra, hi havia un bust completament tapat amb un suposat burca —per bé que, si t’ho miraves de rampillada, per la negror i els nombrosos plecs de la roba, semblava més tost un demèntor de Harry Potter que qualsevol vestimenta pròpia de les dones musulmanes—‍; a la dreta, s’erigia la figura d’una al·lota jove, d’ulls blaus i celles ben contornejades, pòmuls marcats i cabells sedosos, sense res que sobresortís del cànon estètic occidental. Amb lletres verdes, una simple pregunta: «¿Qué España quieres?». I més avall, la rematada: «Nosotros lo tenemos claro».

Òbviament, els signants d’aquesta infame campanya no són altres que Vox Balears, i aquestes tanques publicitàries han aparegut a tot l’arxipèlag al llarg de la darrera setmana. Per sort, el cartell va durar poca estona sense passar desapercebut. Tot d’una van aparèixer veus que reclamaven que es retiràs, i la Delegació del Govern va dur el cas a la Fiscalia perquè valoràs si podiaconstituir delicte d’odi o podia incórrer en qualsevol altra infracció penal. Paral·lelament, la resposta ciutadana tampoc no es va fer esperar: un dia després d’erigir-se, la campanya aparegué ben tunejada —n’hi ha que en diuen “vandalitzada”, tot i que, diccionari en mà, per vandalitzar cal que l’objecte afectat sigui “una obra d’art, una cosa bella o útil”, i s’ha de fer “sense cap necessitat”, cosa que, evidentment, no encaixa amb el cas en qüestió. 

Així és com ha acabat, de moment, el destí de la tanca publicitària de Menorca. Els mitjans s’hi han referit durant un parell de dies; partits i ciutadans han denunciat el missatge xenòfob que contenia, i els de Vox han lamentat el que consideren un acte incívic contra el seu cartell. Hi ha hagut rebombori, sí, però tots sabem que ben prest aquest fet quedarà esborrat per altres notícies de l’actualitat més immediata.

El fet que Vox sigui l’artífex d’una campanya de tan baix nivell no sorprèn ningú, és clar. No és la primera vegada que aquest partit fa una cosa així: recordem, per exemple, els cartells del metro de Madrid sobre els menors no acompanyats. Fins ara, però, diria que aquesta mena de campanyes no havien arribat a Menorca. Més enllà que no ens sorprengui i que fos qüestió de temps, pens que el que ha passat aquests dies marca un punt d’inflexió: com a societat menorquina, ens hem hagut d’empassar per primera vegada un missatge obertament xenòfob com aquest penjat a la via pública. Uns quants ens hem ennuegat, és ver, però de segur que uns altres l’han acabat digerint.

El que vull dir amb açò és que el més preocupant d’aquesta mena de campanyes no és el fet puntual en si, sinó la força amb què van calant —de manera més o manco conscient— en el marc mental de la gent. Personalment, tenc una preocupació que va augmentant des de fa temps, i és el desacomplexament amb què parlen certs discursos. Ho vaig constatar inicialment amb algunes reaccions furibundes al feminisme: en un moment donat —no sé ben bé quan, però no fa gaire—, es van començar a sentir comentaris que sobresortien del que fins llavors jo havia considerat acceptable o propi del “sentit comú”. Després del feminisme, ho vaig detectar en altres àmbits: els drets socials més bàsics, el genocidi de Gaza i, evidentment, la immigració. El resultat és que m’he cansat d’eliminar gent de les xarxes socials que de sobte deien barbaritats sense embuts (no ja amb la boca petita i en ambients concrets, sinó obertament i a un nombre indeterminat de seguidors). El que no podia concebre jo era com aquestes persones s’atrevien, d’un dia per l’altre, a dir el que deien: si es decidien a fer-ho era perquè, necessàriament, el que consideraven acceptable ells i els seus seguidors havia anat canviant.

El que explica aquest fenomen és l’anomenada finestra d’Overton. Aquest concepte s’empra per descriure el rang d’idees que es consideren acceptables en l’opinió pública en un determinat moment. Així, totes les idees polítiques es poden classificar en una escala de sis nivells, en funció del grau de normalització que tenguin: 1) les idees impensables, 2) les radicals, 3) les acceptables, 4) les sensates, 5) les populars, i 6) les establertes. La cosa, però, és que aquesta finestra no és immutable, sinó que es mou en funció dels canvis en el discurs polític i en l’opinió pública. Així, com a societat, hem normalitzat coses que fins fa unes dècades eren directament impensables: el matrimoni homosexual en seria un exemple més que evident.

El que fa la ultradreta —no només la nostrada, sinó també la internacional— és, clarament, intentar moure la finestra d’Overton en temes com els drets socials i la immigració. Així, amb campanyes tan incendiàries com la que ens ocupa, el que volen aconseguir no és convèncer els que ja els podrien ser afins, sinó anar inserint en l’opinió pública missatges que fins fa dos dies eren directament impensables. A poc a poc, a força de rebre aquesta mena de discursos, l’opinió pública els anirà assumint i els entendrà com a acceptables o, fins i tot, sensats. Així, idò, la finestra d’Overton s’haurà desplaçat i la gent normalitzarà certes coses que fins al moment eren inconcebibles.

Davant d’açò, crec fermament en la importància de contrarestar i de respondre sempre aquestes pràctiques de la ultradreta. Com a esquerres, no podem menystenir aquesta mena de missatges i considerar-los puntuals: hem de ser conscients que la tàctica de la ultradreta és ben deliberada, i cal que deixem clar que aquests discursos no tenen cabuda dins de la nostra societat. No podem permetre que certs missatges, a còpia de reiterar-los, acabin formant part de l’opinió pública. Si açò passa, com a societat haurem perdut no un llençol, sinó la bugada sencera.

Gemma Ferrer