“Sobre la necessitat de bellesa”

Als humans ens agrada rodejar-nos de bellesa (sentir-la aprop): posar al fons de la pantalla del mòbil un paisatge captivador, embellir la casa amb imatges amables o amb plantes... I és que: qui no s’ha deixat anar davant un paisatge exuberant o una petita au que vola com si estàs dansant en l’aire? A qui no se li han posat els pèls de punta en un concert d’aquells que et fan vibrar? I qui no ha experimentat bellesa escoltant un poema o gaudint amb una novel·la? Tant la natura com les creacions humanes poden desvetllar-nos -i de forma ben intensa- aquesta capacitat que tenim de fer-nos defugir per un moment de nosaltres mateixos...

La necessitat de commoure’ns és intrínseca als humans -forma part de la nostra naturalesa-, i va més enllà tant del plaer immediat com d’allò purament material... perquè els humans necessitam anar més enllà del que és el nostre ésser -de totes les coses que ens ocupen i preocupen al llarg de la nostra existència...-. I és que la bellesa és capaç de deixondir-nos un més enllà; ens provoca el fer una passa més, i ens permet reconèixer què és el que ens aporta plenitud -i tanmateix, ja sabem que sense perspectiva el futur és ben magre-.

Amb la bellesa cadascú estableix uns lligams particulars. Les experiències poden ser molt diverses i cadascú defineix la bellesa de forma diferent -ja se sap que sobre gusts...-. Per exemple, hi ha qui explica que la bellesa ens demana a crits silenci (permeteu-me confessar que compartesc sovint aquesta opinió); hi ha persones que viuen la bellesa com si es tracti d’un fet nostàlgic -el passat sempre ha estat més polit...-; hi ha persones que li donen summa importància perquè diuen que ens aporta llum; n’hi ha que consideren que precisament allò que anhela el cor humà és la bellesa -perquè com és sabut, la bellesa ve i se’n va sense demanar-nos permís... i ens dol-,...

Sobre l’experiència de la bellesa s’han realitzat nombrosos estudis i la defineixen com un plaer que és molt intens. Al respecte, el neurocientífic Anjan Chatterjee, explica que “el terme estètica [l’estètica és la branca d’estudi que engloba tot allò relatiu a la bellesa] és utilitzat per parlar de la percepció, la producció i les respostes a l’art així com les interaccions amb els objectes i les escenes que evoquen sentiments intensos”. Ja amb un llenguatge més poètic, Byung-Chul Han (2022) descriu: “allò bell agrada al subjecte perquè estimula el concert harmònic de les facultats cognoscitives”.

En els estudis per comprendre què és el que ens desperta bellesa als humans, s’ha observat que hi ha determinades qualitats en els objectes que poden contribuir a que els donem un valor estètic i, entre d’altres, aquestes són: que compti amb unes formes simètriques, que predominin les línies corbes sobre les rectes, que estigui configurat amb unes proporcions determinades... i també, que aquests siguin simples.

La recerca de bellesa no és exclusiu de la nostra espècie. Per exemple, per a que els mascles de les papallones puguin deixar descendència cal que les seves ales tenguin una forma determinada. I és que, en moltes espècies, l’estètica hi juga un paper clau en l’aparellament (ja sigui per la forma del cos, els colors, la dansa, els cants...).

Per altra banda, l’experiència de bellesa en els humans no ha estat constant al llarg de la història, el que s’ha considerat o no bell ha anat evolucionant amb les societats. Tal i com succeeix amb els valors -com per exemple la justícia, la llibertat o el companyerisme- que han anat canviant el seu significat al llarg de la història, el que era valorat com a bell també ha canviat.

Què és el que s’ha considerat bell en el passat? El filòsof Umberto Eco (2004) ens ha deixat profuses explicacions al respecte. Per exemple, a l’Antiga Grècia la bellesa estava lligada a un valor, el del bé; de fet, era aquesta qualitat la que generava bellesa en les obres artístiques. Llavors la bellesa i el bé estaven units, el que va desencadenar que les obres d’art que havien de transmetre bellesa fossin obres idealitzades, amb una clara funció didàctica. I les matemàtiques van ser les responsables de donar forma a aquesta bellesa amb harmonia en les distintes arts -arquitectura, escultura i pintura-, perquè permetia mesurar i establir proporcions...

Quan es representaven les bruixes -que eren considerades uns personatges malvats-, cap al segle XVI, les faccions havien de ser asimètriques, plenes de “lletjor”... perquè encara la bellesa i el bé estaven lligats (i encara, avui dia, diversos estudis han constatat que perviuen prejudicis en aquest sentit i que, per exemple, les persones amb uns trets facials manco simètrics han d’esforçar-se molt més per ser valorades...). També es va estendre que certs atributs físics de la raça blanca -com la pell clara, els cabells rossos i llisos o el nas petit- eren portadors de bellesa. I en canvi, les característiques dels negres -la pell fosca, els cabells foscos i espessos o el nas aplanat- eren portadors de lletjor (i els prejudicis, avui dia, també encara perviuen...).

Durant un segle, entre finals del segle XVIII i finals del segle XIX, l’art va ser trencador amb moltes consideracions que envoltaven la bellesa. Amb el romanticisme -ja molt lluny d’haver de donar crèdit a les lleis matemàtiques per construir obres belles- s’imposarà l’experiència individual: el motor que mourà els i les artistes seran les pròpies emocions, l’exaltació davant situacions ben diverses... Serà a mitjan segle XIX quan l’art alliberarà la bellesa de la moral, i des de llavors l’art ja no cercarà jutjar sinó incorporar tots els possibles aspectes de la vida. I una darrera ruptura, a finals del segle XIX, l’art trencarà amb un dels temes que havien estat el seu focus d’atenció: la natura; i és quan Oscar Wilde va dir “quant més estudiam l’art manco ens interessa la natura”. I les màquines passaran a considerar-se també objectes bells...

Durant el segle XX l’art ha passat a formar part dels engranatges de la indústria, del comerç... -i fins i tot s’ha deixat seduir per la producció en sèrie-. I la nova bellesa ha esdevingut efímera i canviant constantment, i de fàcil consum ràpid...

Necessitam observar formes belles i rodejar-nos d’objectes o de natura que ens commogui... i, pel que fa a com som les persones, també ens agrada veure’ns belles, ens agrada agradar. I cadascú ho fa a la seva manera i amb les seves peculiaritats.

Com bé raona Yuval Noah Harari (2011), cada vegada es destinen més diners a moda, a gimnasos, a dietistes, a cosmètica, a cirurgians plàstics... que permeten aconseguir un aspecte com més semblant millor a l’ideal de bellesa del mercat. I és que avui dia resulta molt més dificultós alliberar-se de les normes estètiques que dicten els mercats perquè la televisió, les xarxes socials... ens bombardegen cada dia amb milers d’imatges de supermodels, estrelles de cinema o esportistes, que segueixen uns patrons determinats. Avui dia es pot transmetre molt fàcilment la sensació que mai aconseguiràs estar a l’altura de les circumstàncies (i si... pobres adolescents!, abans només competien amb els companys de l’entorn per ser els més atractius... ara la competència és arreu...). Qüestionar-se els mites que fan que desitgem una o altra cosa tampoc resulta fàcil.

I les ciutats, amb la política, ens poden aportar bellesa? Sabem que la política pot celebrar uns valors o uns altres, enfortir-los, de la mateixa manera que també sabem que pot qüestionar-se certs tipus de bellesa (com per exemple aquelles que resulten excloents...).

Una dels aspectes que a la ciutadania sol transmetre bellesa és veure els carrers nets, amb suficient il·luminació, amb les aceres i les façanes cuidades, els jardins aclarits... També es sol comentar que aporten bellesa nombroses activitats en què la ciutat esdevé un marc: a la primavera amb les iniciatives que tenen com a motiu les flors, també per Carnaval quan la ciutat passa a ser un gran escenari, o amb la “dolça” il·luminació nadalenca...

Sovint, aquelles imatges que la ciutadania considera belles de les ciutats i del seu territori són molt útils per les campanyes electorals -com ho són les platges verges pels hotelers-.

Potser cal tenir en compte el fer acompanyar la bellesa d’uns valors: que sigui plural, respectuosa amb la malmesa natura -sense que la bellesa s’hagi de reformular constantment en nous objectes-, que la puguem observar en el tracte entre persones (en com es fan les coses -en el parlar, escoltar o riure-), sense que aquesta sigui només una simple façana -una superfície polida-...

Perquè com diu la saviesa popular “les mosques es tiren a la mel”, a tothom li agrada la dolçor i és fàcil perdre-s’hi a dins. Els humans esteim cridats a la bellesa, perquè ens fa anar més enllà i ens aporta plenitud. I continuarem gaudint de tot el que ens aporta la bellesa, emperò si és assumint que l’hem de fer acompanyar de certes responsabilitats, el gaudi, possiblement, serà més complet i durador.