“Cop mortal a l'Independentisme???”

Vaig llegir fa temps un article, crec recordar que d'Enric Juliana, d'abans del referèndum del 1 d'Octubre, en el que el subdirector de La Vanguardia reflexionava sobre la debilitat de l'independentisme català per poder-se enfrontar amb èxit a l'Estat Espanyol. Venia a dir, el periodista, que el moviment per la independència sols podia guanyar l'embat amb l'Estat si representava un percentatge tant alt de catalans, que els poders de l'Estat no tinguessin més remei que escoltar el seu clam i accedir a les seves propostes, negociant en qualsevol cas les condicions de la construcció d'un nou estat i de la  seva relació amb l'Estat Espanyol. I raonava que, possiblement s’havia perdut l'ocasió quan es va abandonar la reivindicació del “volem decidir”, que reclamant el dret a fer una consulta pactada però vinculant va arribar a comptar amb mes del 80% de suports, entre els ciutadans, però també al Parlament de Catalunya.

Era la seva opinió, amb la que podies o no estar-hi d'acord, però que tenia una lògica difícil de combatre, “la unió fa la força” i com que es necessitarà una gran força per fer tombar la gran força que te l'Estat (Govern, Poder Judicial, Monarquia, forces armades, poders financers, mitjans de comunicació, etc.), l'embat que podia debilitar la capacitat de resistència al canvi del Sistema, sols podia triomfar si l'exigència des de Catalunya era pràcticament unànime.

Tanmateix l'èxit de la consulta del 1 d'Octubre del 2017 es va basar en la unitat de totes les forces (polítiques però també socials) que propugnaven la independència. Va ser aquesta unitat de plantejaments la que va generar l'entusiasme suficient com per enfrontar les brutals càrregues policials i les envestides de tots els poders de l'Estat.

Un entusiasme que sols podia tenir un origen, la credibilitat del projecte d'independència. Sols quan la ciutadania creu que és possible assolir els grans reptes és quan es generen les condicions per aconseguir-los. I el 3 d'Octubre, amb una insòlita aturada de país que va sorprendre a mig món, inclosos molts dirigents independentistes, és la demostració del grau de convenciment de que la República Catalana estava a l'abast de ser aconseguida si s'actuava de manera correcta. I mirau si es així, que el temor de l'Estat va obligar al monarca Borbó, a sortir amenaçador, des de la tribuna de la televisió, conscient que la situació els estava fugint de les mans. Qui va obligar a Felip VI a sortir a la palestra era molt conscient que els catalans s'havien embafat i començaven a dir que “n'hi ha prou”, i el poder que representaven els prop de dos milions i mig de ciutadans disposats a desafiar les porres i les bales de goma per poder votar en favor de la República Catalana, amb un plantejament estratègic unànime dels partits independentistes rompia tots els esquemes coneguts fins llavors.

Després, quan era l'hora de implementar el resultat del Referèndum, molts vam tenir la sensació de que el desconcert s'estava apoderant de les institucions catalanes. I el resultat va ser que l'Estat va guanyar temps i es va rearmar, amb les conseqüències de gent a la presó, o a l'exili o, el que es pitjor, als braços del desencís.

Tenc la sensació que la decisió de Junts de sortir del Govern de la Generalitat, i passar a l'oposició, pot ser la “puntilla” que acabi de malmetre un moviment independentista que ha deixat de ser unitari, per viure uns enfrontaments que no sols debiliten els partits que el composen sinó que provoca més i més desencís, i més i més allunyament d'aquella  ciutadania lluitadora que en veure l'acarnissament de les baralles, que no batalles, entre els partits que representen la voluntat de construir la República Catalana, difícilment poden mantenir el convenciment de que la victòria segueix estant a l'abast de la mà. I es que, si quan han tingut un 80% de la ciutadania i de la seva representació parlamentària, no es va aprofitar per dur a terme l'embat amb l'Estat, per obtenir el respecte del dret a decidir. Si quan s'ha tingut un 52% del Parlament pels partits independentistes no s'ha avançat més que en el nivell i l'estridència de l'enfrontament intern. Que volen que succeeixi ara quan els tres partits que pugnen per construir la República Catalana, combaten entre ells amb una fúria que no han emprat contra els que representen els poders de l'Estat Espanyol.

De la decisió de Junts, totalment legítima encara que em pugui semblar equivocada, allò que m'ha resultat mes dolorós son les formes amb les que s'ha explicitat la ruptura, unes formes que poden fer irreversible per molt temps qualsevol nova entesa. El sarcasme de la Presidenta de Junts, amb el que aquesta va justificar la xiulada contra l'anterior Presidenta del Parlament, Carme Forcadell, condemnada a 13 anys de presó pels fets d'Octubre del 17, amb l'argument fal·laç de que “a nosaltres ningú ens ha xiulat”, està en perfecte consonància amb la frase que, per Laura Borràs, resumeix el que representa la decisió de Junts. “Junts guanya, Pere Aragonés perd”.

No, Sra. Borràs, no ha guanyat Junts ni ha perdut Pere Aragonès, ha perdut i no poc el moviment independentista català, i l'encletxa que provoquen consideracions com la seva ha de ser, per força, molt difícil de superar, en molt temps.

Un dia infaust, per la causa de la independència de Catalunya.