Terratrèmol al Marroc: entre els luxes del rei i la misèria del poble

El terratrèmol del Marroc ha destapat la cruel misèria existent a les zones rurals del país, on no arriben les infraestructures més bàsiques i la població viu aïllada, on fins i tot a les brigades de rescat internacionals els ha costat arribar.

Contrasta la misèria que hem pogut veure amb la imatge fastuosa del rei Mohamed VI, que no amaga els luxes dels quals gaudeix. El monarca feudal que passa més del 50% del seu temps al Gabon i a París on resideix bona part de l’any a una mansió d’un valor calculat en uns 80 milions d’euros, i ni s'ha dignat atracar-se a les zones rurals on més destrosses i morts s'han produït, acumula una fortuna calculada en prop de 6000 milions d'euros, fruit de l'explotació del seu poble que s'enfonsa en una misèria creixent.

El monarca absolut ha menyspreat el suport humanitari ofert des de França o Alemanya, com a "càstig" als governs d'aquests dos països per la seva actitud poc compromesa amb la defensa de la marroquinitat del Sàhara Occidental, i ha rebutjat les aportacions que podrien resultar vitals sense que li importin les vides que, els ajuts d'aquests dos països, haurien contribuït a salvar.

A aquesta relíquia del feudalisme és a qui Pedro Sánchez rendeix pleitesia quan s'alinea amb les seves tesis sobre la que va ser província espanyola del Sàhara, sense importar-li la vulneració del dret internacional ni la sort dels milers de saharauis que viuen baix la bota d’una ocupació militar que reprimeix durament la població civil. A aquest dictador és a qui Felipe González atribueix el gran esforç modernitzador i democratitzador dels darrers anys.

A aquest monarca absolutista és a qui encobreix Borrell quan, a pesar de les evidents vulneracions dels drets humans, gira el cap cap a l'altra banda per no veure allò que el món sencer contempla. Per molt que l’alt responsable d’exteriors de la UE es vani de defensar els drets humans sigui quin sigui el lloc on es vulnerin, contrastant el seu silenci còmplice, en el cas del Sàhara, amb com tracta la mateixa qüestió en el cas d’Ucraïna.

Aquest és el dictador que impedeix que periodistes i observadors internacionals viatgin als territoris ocupats il·legalment pel Marroc al Sàhara Occidental, entre el silenci còmplice dels governants occidentals, i molt especialment els espanyols. Aquest és el governant, paradigma de la corrupció, amb qui s'ha aliat el que es va atrevir a autoanomenar-se com el "Gobierno más progresista de la historia", una decisió mai explicada pel president Sánchez a la seu on radica la sobirania popular, preferint l’aïllament absolut en l’àmbit parlamentari abans que fer l'exercici de transparència que li és exigible.

Convé tenir-ho en compte quan es prepara una nova investidura de Sánchez com a president, perquè si bé és cert que l'alternativa d'un govern PP-VOX repugna els ciutadans progressistes i fa necessària la mobilització contra aquesta possibilitat, tampoc ens hem de deixar emblancar del tot glossant les bondats de l’actual president en funcions.

Si, d'acord amb les manifestacions fetes en campanya i a la passada legislatura tant Sumar com PNV, Bildu, ERC, Junts i Bloque Nacionalista Galego defensen els drets dels saharauis a decidir el seu futur segons la doctrina de l’ONU i l’OUA, abans de donar el seu vot a Pedro Sánchez haurien de conèixer si la política exterior que aquell impulsarà serà la mateixa que es va consagrar, fa poc més d’un any, en un gir de 180º, respecte de les relacions amb el Magreb, inexplicat i difícilment explicable.

Ho haurien de saber almenys per estalviar-se el paperot de tenir-se que desmarcar quan ja és massa tard, com ha succeït els darrers anys, i acontentar-se a dir com excusa que la política internacional és competència del president ..... ara encara no ho és president, ara sols és candidat a ser-ho, i sols ho serà si el voten els partits esmentats que encara hi són a temps a posar-li les seves condicions per investir-lo. I si Pedro Sánchez es manté en la seva aliança amb Mohamed VI i igualment s’opta per investir-lo president, reconèixer que, una vegada més la “reial politik” haurà triomfat per damunt de la defensa dels drets humans i dels drets dels pobles, almenys en el cas del Sàhara, i els votants sabrem a què ens hem d’atendre.

Ramon Orfila i Pons

Es Mercadal, 17 de setembre del 2023