VOX i PP sempre defensen els més rics

Pels seus actes els coneixereu. Una vegada més la defensa dels interessos dels més rics uneix les forces de la dreta política, sempre disposada a superar les seves diferències per donar cobertura a aquells a qui, per damunt de tot, representen.

La Junta de Andalusia va ser  la primera comunitat que,  el passat mes de febrer, va recórrer devant el Tribunal Constitucional la llei que crea l'impost especial a les grans fortunes. Semblaria una contradicció si tenim en compte que a Andalusia , segons els darrers informes de la Red Andaluza de Lucha Contra la Pobreza y la Exclusión Social, el 38,7 per cent de la població es troba en risc de pobresa o exclusió social i que, l'any 2021 es van afegir 157.294 persones a aquest grup,  un creixement molt per damunt del que s'ha donat de mitjana a l'Estat Espanyol.

El recurs, que s'ha admès a tràmit, demanava igualment la imminent suspensió cautelar de la vigència de la llei, cosa que no s'ha acceptat per part del Constitucional, la qual cosa ha indignat l'executiu andalús.

La Comunitat de Madrid va fer el mateix i ahir es va aprovar un acord entre el PP i VOX a l'Assemblea de Madrid pel que aquesta també presentarà un recurs en el mateix sentit.  Una manifestació de voluntat política clara i rotunda en contra de la voluntat de gravar, de manera especial i temporal i en un moment també especial, els grans patrimonis, les grans fortunes que fins aquest moment reben un tractament de favor en les comunitats governades per la dreta.

I te una certa gràcia que el PP i VOX hagin decidit unir les seves forces a l'Assemblea de Madrid, argumentant que la creació d'aquest impost temporal envaeix competències de les Autonomies quan un dels elements mes destacats de la política de VOX consisteix en el rebuig de l'estructura autonòmica de l'Estat, i en la proposta de que l'Estat vagi recuperant de manera progressiva competències considerades clau, per aturar un procés que, segons ells, “genera desigualtats i molta divisió” .

PP i VOX uneixen d'aquesta manera les forces parlamentàries, encara que de manera momentània sols als parlaments autonòmics, en defensa de les grans fortunes que, s'han mostrat especialment bel·ligerants devant qualsevol intent redistributiu des de l'Estat.

Encara està fresca a la memòria l'oposició frontal de la patronal espanyola a la pujada del sou mínim fins els 1.080 euros mensuals, un ingrés de pura subsistència, mentre la CEOE no mostrava cap vergonya a l'hora d'incrementar les retribucions del seu gerent, Antonio Garamendi, fins els aproximadament 400.000 euros anuals.

O sense avergonyir-se quan s'han publicat les xifres de beneficis declarats de les grans empreses que s'han disparat els darrers anys, i molt especialment les de les grans institucions bancàries que ja no semblen recordar-se de la injecció multimilionària que va tenir que destinar, in extremis, el govern de l'estat, devant les amenaces de fallida arran de la crisi del 2008.

La generació d'uns beneficis especialment sucosos per part de les grans empreses, forçosament s'ha de traduir en uns també especials i temporals imposts que permetin la redistribució de la riquesa generada en uns moments en els que cada vegada més famílies pateixen una situació econòmica precària, de tal manera que mentre les rendes de les empreses han crescut molt per damunt de la pròpia inflació, aquesta, la inflació ha empobrit més encara les economies mileuristes.

Quan estava reunit el darrer foro de Davos, 400 milionaris es van adreçar als líders mundials demanant precisament que s'incrementessin els imposts als més rics, proclamant que volien pagar-los encara que sols fos per intentar corregir les deficiències d'un sistema que fa que els rics siguin cada vegada més rics i els pobres siguin cada vegada més pobres. A l'Estat espanyol les grans fortunes estan vacunades contra aquesta estranya malaltia de voler pagar més imposts, i les comunitats autònomes governades per la dreta, han entrat en una perniciosa competència per demostrar quines d'elles aprova les condicions més favorables per tal que s'hi ubiquin les grans fortunes, per la via de rebaixar l'impost de patrimoni o qualsevol altre que estigui al seu abast.

Mentre, un vell amic del Partit Comunista dels anys de la Transició, s'avé a presentar-se com a portaveu de VOX, el partit neofeixista, com a candidat en una farsa pseudo-parlamentària disfressada de Moció de Censura.

Tamames va quedar retratat quan responent a la pregunta d'Enric Juliana sobre l'opinió que en tindrien els antics companys de la lluita antifranquista del professor, es va contentar amb respondre que “son tots morts”, encara que li va faltar afegir que, “per sort”.

Ramon Orfila i Pons